Benvinguda al menhir
Als boscos de l’Ardenya, les roques de granit són tan vives com els suros, els brucs i els cirerers d’arboç, i tan inesperades i fantasioses com senglars, guineus, mallerengues i pit-roigs. Cap artista seria capaç d’imaginar la subtilesa i la vida boscana que fan. Potser només les fonts s’hi acosten una mica. Mirant entre els arbres, tranquil·lament veus Fídies, Miquel Àngels i Henry Moores, bustos, monuments i conjunts escultòrics. L’home no ha participat en la creació d’aquestes pedres, però som nosaltres, quan les descobrim, que les amarem de vida, tal com fa el bosc.
Hi ha excepcions, com ara alguna cova artificial o, sobretot, les fites i termes que ensopegues entre les plantes i les peces megalítiques. Els megàlits són les obres mestres perquè, tot i ser fetes pels homes, porten milers d’anys convivint i refregant-se amb el bosc. Cada minut compta i, amb els segles, les cistes, dòlmens i menhirs treuen arrels i es tornen de fusta.
Feia anys que veia, a la bifurcació d’un caminoi sorrenc i perdedor pels voltants de Sant Benet del Bosc, estirada a terra, una pedra llarga en forma d’agulla. De dos metres almenys de llargada, era un misteri més de la muntanya. Fins que l’altre dia, parlant amb en Josep Mestres, que és el meu mecànic –el millor mecànic del món, precisament perquè li agrada la muntanya i s’embosca entre els motors i per sota dels capós com entre fulles i arbustos, tacat d’olis com sabes i sucs vegetals–, em va explicar que amb quatre amics l’altre dia havien aixecat aquella pedra llarga amb un camió grua, i em va ensenyar les fotos al mòbil.
Vam pujar a veure-ho al capvespre amb el seu Pajero, que du un llençol als seients de darrere per a quan puja a la muntanya amb el gos. Fa anys, buscant bolets, en Josep va descobrir una S i un 47 gravats en una pedra que els historiadors buscaven: era l’última fita de Sant Feliu que quedava per trobar. El sotabosc és com el fons marí, sempre et sorprèn. Ara em va assenyalar la pedra redreçada, que feia un gran efecte, al cim d’un turonet més aviat pelat per comparació amb els altres.
És, però, realment un menhir? Amb el doctor Lluís Pallí no van poder acabar-ho de garantir, tot i que qualsevol senderista o ciclista que el vegi no en dubtarà gens. Jo tampoc ho veig tan clar. Podria haver estat una fita medieval, per exemple. És un monòlit més afinat que els menhirs corrents, i més aviat fa pensar en un obelisc napoleònic. Però vist de lluny, com un tronc d’arbre escapçat, és una pedra impressionant, i a base de segles s’anirà integrant com si res a l’Ardenya.
