Daniel Etter: "Des que vaig estudiar no he viscut més d'un any enlloc"

Sant Aniol de Finestres (Garrotxa)Acaba d’arribar a la vall de la Llémena, a cavall del Gironès i la Garrotxa, després d’un llarg viatge des d’Alemanya en furgoneta. No fa ni deu minuts que ha aparcat. És el trajecte que fa acompanyat de dues bicicletes i el seu gos Omali –que en suahili vol dir “tresor” o “quelcom valuós”– cada cop que busca uns dies de descans entre setmanes de viatge per feina. “La Llémena és el meu refugi entre guerres”, admet. Aquest any ha estat al Líban, Síria, Acapulco (Mèxic) i aviat tornarà a Mossul (Iraq). Gairebé ni ho recorda, ha de consultar el mòbil per enumerar-ho. “I el 2025 ha estat tranquil respecte a l’anterior”, deixa anar.

Daniel Etter (Solingen, Alemanya, 1980) és periodista, fotoperiodista i documentalista. Amb les carreres de ciències polítiques i periodisme, és una rara avis a qui li agrada combinar totes les facetes de la investigació. Però si en una cosa ha excel·lit és en el fotoperiodisme, cobrint conflictes de forma reposada, lluny de la primera línia de foc. El 2016 va guanyar el premi Pulitzer de fotografia en la categoria de breaking news, juntament amb altres col·laboradors de The New York Times, per la cobertura de la crisi dels refugiats a Europa l’agost del 2015.

La imatge de Laith Majid, refugiat iraquià, plorant mentre sostenia un dels seus fills després d’haver arribat en una embarcació molt precària a l’illa de Kos, a Grècia, es va fer viral. “Estic aclaparat per la reacció davant les llàgrimes d’alleujament d’aquesta família. Aquesta és la raó per la qual faig el que faig”, va escriure en una piulada després de publicar la fotografia.

El refugi garrotxí

L’èxit pel Pulitzer assegura que no l’ha canviat. Però aquell reconeixement sí que, en paral·lel, va anar acompanyat d’un petit gran canvi de vida. Fa una dècada va comprar Sota la Quinta, una masia humil en un dels disseminats de Sant Esteve de Llémena, al municipi de Sant Aniol de Finestres, que els veïns coneixien com Can Barràs. Arribar-hi va ser del tot circumstancial. “La meva exparella estudiava a Barcelona el 2013 i jo llavors vivia a Istanbul, però ens van agafar a un grup de periodistes creuant la frontera amb Síria, el conflicte judicial va escalar i vaig haver de marxar cames ajudeu-me de Turquia”, recorda.

Va ser així com Etter va trobar-se buscant una llar assequible que es convertís en una base d’operacions a prop del Pròxim Orient, perquè és bo “poder prendre distància dels conflictes”. Sota la Quinta a poc a poc li va anar descobrint una passió que tenia soterrada: la de conrear els propis aliments, generar vida, en una finca biodinàmica dissenyada a partir de la permacultura.

L'ambició jardinera

Etter es descriu com a fotoperiodista, però també com un “ambitious gardener”, que podríem traduir com un apassionat de la jardineria o l'horticultura, per ser més exactes en el seu cas. A parer seu comparteixen moltes coses: “El procés de crear una cosa, que dona molta satisfacció”. Però el més complicat d’aquest projecte és combinar-lo amb un ritme frenètic de vida. “Des que vaig acabar d’estudiar que no he viscut més d’un any en un mateix lloc”, explica sobre la seva vida nòmada i la seva alta d’arrels. Per això a la finca es va centrar a plantar oliveres de diferents varietats –en una vall on tradicionalment mai se n’han conreat– i a fer un hort per temporada. Aquest setembre el tenia en hores baixes després d’un estiu fora i d'haver-se trencat la clavícula en un accident amb bicicleta a Suïssa. “L’estiu no és una bona època per a l’hort”, assegura, davant de la perplexitat d’una catalana que sap com les tomates, les albergínies i els darrers carabassons poden acabar-te sortint per les orelles.

La sequera extrema

Aquest procés de transformació de Sota la Quinta es va fer mentre es vivia un dels pics de sequera més durs dels darrers anys. “La Llémena, la riera, es va arribar a assecar per complet! Feia anys que cobria les conseqüències del canvi climàtic des de la distància, ja fos mostrant com s’estan assecant els aiguamolls mesopotàmics, la fam a Somàlia a conseqüència de greus sequeres o la desertificació dels oasis al Marroc, així com el desgel a l’Àrtic, però en veia les conseqüències a la meva finca”, expressa. Arran d’això, i després de denunciar els efectes de l’embotelladora de Sant Aniol, es va llançar a fer una gira per diferents projectes d’agricultura i regenerativa a Europa per aprendre’n i buscar solucions, que va plasmar al llibre en alemany Assaig de camp. La meva granja i la recerca del futur de l’agricultura (Penguin, 2024).

Les arrels

Aquell llibre l’ha portat a voler fer un pas més. “M'adono que jo sol no puc –diu–. Ara penso en traslladar-me a la granja i muntar una finca més gran, amb treballadors, per poder vendre”. Admet que durant aquesta dècada mai ha fet arrels a la vall de la Llémena: “Tot i que he creat moltes arrels”, diu amb ironia sobre la quantitat d’oliveres plantades. No parla bé el castellà, i encara menys el català.

Una dècada després de la foto que li va donar el Pulitzer, veu un altre canvi de cicle. Etter no és fotògraf d’un sol instant. El 2015 va seguir el viatge de Laith Majid i la seva família darrere d’un camió fins a Alemanya. Però una cruel carambola del destí els va fer tornar a l’Iraq poc després: s’estava morint la mare i volia acomiadar-se d’ells. Només es va quedar el fill gran, el Mustafa, que va caure en una espiral de problemes fins a acabar vivint al carrer. En una Europa amb l'auge de l’extrema dreta, en l’aniversari de la foto a l’agost, Etter escrivia a Instagram: “Els darrers anys el Mustafa m’ha trucat cada Nadal desitjant-me el millor i explicant-me orgullós que fa anys que es guanya el seu sou”.