Palestina
Algun dia tothom hi haurà estat sempre en contra, d’Omar El Akkad (L’Altra Editorial), planteja la qüestió del posicionament moral davant del drama palestí, que, segons El Akkad, és el “primer genocidi del món retransmès en directe.”
El llibre s’ha de llegir. Vam viure la salvatjada d’octubre del 2023 des d’aquest bàndol de la trinxera. El nostre deute cultural amb els jueus és totalment constitutiu, de l’Antic Testament fins al cine. El meu agraïment passa per un gruix de pensadors i artistes més gran que el que m’ha donat cap altre poble, a excepció del català perquè és el meu.
Quan va arribar la resposta israeliana, doncs, no vaig voler treure de X els comptes que publicaven les altres atrocitats. No vaig voler girar la mirada, i les paraules “espantós” i “insuportable” s’han anat quedant terroríficament curtes. Les imatges que cada dia es poden veure a X són tan insofribles que l’equidistància acaba fent-se temptadora. Que agradable que seria pensar que són propaganda i que la boira de la guerra no ens deixa veure-hi clar. Però sabem que no és així. Sabem que hi ha matances sense cap remordiment de població civil, i matances de nens. Hem vist les ciutats arrasades. Hem vist la crueltat –paraula també dramàticament curta– del vídeo de Trump passejant-se per Gaza convertida en resort turístic. Sabem la desproporció. Mentre escric, l’Ara publica: Israel mata 59 palestins mentre anaven a buscar menjar als punts d'ajuda humanitària. Gairebé 400 palestins han mort i més de 3.000 han quedat ferits en els punts de repartiment de la Fundació Humanitària de Gaza les últimes tres setmanes. La notícia surt en un racó de la pantalla, no és ni destacable.
Vaig veure un periodista anglès entrevistant l’ambaixadora jueva a Londres. Ell insistia a preguntar: per què no donen la xifra de nens morts, si donen la de terroristes morts? Per què no deixen entrar periodistes a Gaza? L’ambaixadora només contestava: hem de protegir els nostres fills.
Tots els genocidis s’han comès en nom de la protecció dels fills propis. Què ens diu el sentit comú, si no deixen entrar periodistes? Si n’han mort més que en cap altra guerra? Què ens diu el sentit comú, si no volen donar xifres dels nens morts? Ara sabem com es viu la matança en directe: com si res, amb una indiferència que participa de la indiferència del botxí. És la manera d’assentir, un sí a la impunitat criminal a canvi dels beneficis d’estar al costat de l’imperi. Tanta literatura, tanta saviesa, tanta reflexió moral sobre l’holocaust, no han servit per a res, ni per atenuar el consentiment.
