La plaça de Girona dedicada a un poeta falangista que els veïns no volen canviar de nom

GironaA tocar de l'estació de tren de Girona, hi ha una plaça que dona la benvinguda al viatjant amb llambordes i plàtans centenaris on habiten centenars d'estornells. La majoria dels gironins la coneixen per ser "la plaça del Bar Núria", un establiment amb llicència de quiosc freqüentat tant per qui matina com per qui estira la nit. Però el que pocs gironins saben és que el nom real de la plaça, Poeta Marquina, homenatja un barceloní que no tenia cap vincle amb Girona i que, un cop acabada la guerra, es va convertir en un dels grans exponents de la propaganda falangista. També va ser l'autor de la primera lletra oficial que va tenir l'himne espanyol, la Marxa reial, per encàrrec d'Alfons XIII. Els més grans encara recorden que antigament es deia "plaça del Carril". A la part més propera a les vies elevades hi havia situada l'estació del tren de França, fins que el 1974 es va construir el viaducte. Les llambordes actuals en són testimoni: existeixen perquè bona part de la plaça encara és titularitat d'Adif. És a dir, de l'Estat.

Ara la plaça és notícia després del projecte frustrat de l'Ajuntament de Girona per deixar enrere el nom de Poeta Marquina, que en plena postguerra el consistori franquista va imposar, per sobre del nom popular de "plaça del Carril". Els propietaris dels locals i pisos que van participar en el referèndum celebrat just abans de Fires van respondre amb un no rotund al canvi al nomenclàtor. La participació va ser molt baixa, del 22,52%, però el resultat, ben clar: només 16 persones van votar a favor del canvi de nom i 34 van votar-hi en contra. En una convocatòria als mitjans, el regidor de Transició Ecològica i Àrea Urbana, Sergi Font, va considerar "una llàstima deixar escapar l'oportunitat d'esborrar un nom franquista". Ara el resultat s'ha elevat a la Comissió del Nomenclàtor, que ha de prendre una decisió definitiva, però Font ja va remarcar que el resultat havia estat contundent i que s'havia de tenir en compte.

Però qui va ser realment Poeta Marquina? L'arxiver Joan Boadas, encarregat durant anys de vehicular el nomenclàtor de la ciutat, va ser un dels primers a fer recerca sobre el personatge i descobrir-ne el llegat falangista. "Fins ara cap consistori havia plantejat canviar-ne el nom, però potser perquè el coneixement sobre el personatge ha anat en augment –explica a l'ARA–. Penso que el fet que es digués Poeta Marquina, i no Eduardo Marquina, que era el seu nom, el va salvar de neteges anteriors. El cas és que m'ha costat molt arribar a la informació sobre el seu passat".

L'Osito Marquina de Dalí

La majoria de biografies parlaven d'Eduardo Marquina Angulo com un poeta "exiliat", i alguns ho atribuïen a la Guerra Civil. El fet és que el cop d'estat del 1936 el va trobar a Buenos Aires, on estava de gira com a dramaturg reputat. Però això no va ser inconvenient perquè tornés a Espanya i a partir del 1938 comencés una vinculació ferma amb la Falange, recorda Boadas, que va trobar una carta que li va adreçar un dels fundadors del partit polític, Eugenio Montes Domínguez. "Una de las más bellas emociones que retengo de este año en América es la de aquella tarde en que, con la camisa azul, leíste el juramento de la Falange y yo glosé y canté públicament el acontecimiento", recordava en la missiva sobre quan Marquina era a Buenos Aires.

La implicació va anar a més i el 1939 va escriure el llibre Corona de sonetos, en què glorificava José Antonio Primo de Rivera com a màrtir. També va ser president de la Comisión Depuradora de los Socios y Administrados de la SGAE (1941), que s’encarregava de purgar els autors i editors no afins al règim. El 1946 va morir a Nova York. Tres anys abans, el consistori franquista gironí decidia dedicar-li una plaça, tot i no tenir cap implicació amb la ciutat. Per a Boadas, segurament algú va mediar perquè així fos.

Curiosament, Marquina havia començat la seva carrera de dramaturg i poeta escrivint en català i va casar-se amb Mercedes Pitxot, que tenia casa a Cadaqués. El tombant de segle, però, va començar a escriure en castellà i va convertir-se en un dramaturg exitós. Va ser així com els Dalí, juntament amb Federico García Lorca, van decidir batejar un dels peluixos de la família amb el nom d'Osito Marquina, atesa la semblança que li van trobar amb el poeta. L'os està exposat actualment al Museu del Joguet de Figueres.