Al Ridaura

Emboscar-me per sota una pluja d’arbres, netejar-te de notícies i opinions interessades, jo que vaig créixer a la desembocadura del Ridaura vaig remuntar-lo a peu l’altre dia, sortint per Llagostera i trescant amunt, d’unes ruïnes de molí a les altres, la tardor és molt millor com més freda i més solitària, la meva consciència va ser la consciència ara d’un vern, ara d’un gaig, ara d’una arrel, la consciència d’un camaleó amunt pels camins que ressegueixen el Ridaura ensotat emmirallant-lo per sobre, jo trepitjava fulles que per als ulls eren pètals i per a l’orella i els peus eren crostes de pa, i el camí estava fet del meu propi fang, la terra al cul de les basses com carn macerada, i a sota de cada suro hi havia una congregació de glans amb les closques marrons i lluents d’escarabat jove, i vaig sentir caure una gla a darrere meu, un dit de fusta del bosc que s’havia desprès del didal i m’havia fet un toc sonor a l’esquena, el suro s’havia mogut a la seva manera, ells caminen així, un pas endavant cada gla que germina, els arbres volien seguir-me, s’estiraven, es vinclaven, es tensaven, els troncs treien múscul, les venes d’heura s'inflaven, els pollancres obrien els braços mirant de volar, eren mans i expressions, i hi havia fulles que s'arrencaven d’una alzina i travessaven el camí volant per davant meu i anaven a clavar-se entre les fulles d’una altra alzina, però no eren fulles, eren ocells, totes les fulles eren ocells, el bosc se’n volia anar volant i no podia, arbre per arbre s’arrapava al cel amb la mà, lligava amb les cordes dels troncs el cel a la terra, i vaig fixar-me en els mitjons, camals i genolleres de molsa que duien els arbres, fina com tel o gruixuda com de vellut, les pedres fetes coixins tous, verds del verd que els arbres havien perdut com peixos transparents que perden l’escata de fulla i només veus l’espina, i vaig arribar per un corriol a un salt d’aigua que regalimava per una gran roca negra de carbó moll que tenia la forma d’un crani i gotejava sobre la llera fina, i de cop el sol va omplir els arbres de monedes d’or, la vegetació va daurar-se, una mica borratxa, com si pel Ridaura baixés xampany, les fulles dels verns balderes i a punt de caure eren efervescents i els ocells mateixos, sent d'or, volaven, fins que les falgueres van tornar al seu color i l’aigua aturada va esquerdar-se altre cop amb el reflex de branques pelades entre clapes de confeti verd i vermell de fullaraca que hi flotava, i jo a dintre uns budells que em digerien, amb l’escriptura arrapada com l'heura a la columna d’un tronc.