El món petit de...
Girona 09/02/2024

Àngel i Eloi Madrià: "El topònim 'Gavarres' és relativament nou"

Impulsors de l'Editorial Gavarres

4 min
Eloi i Àngel Madrià, impulsors de la revista 'Gavarres' amb una alzina surera de la masia de Can Vilallonga, a tocar de Cassà de la Selva.

Cassà de la Selva (Gironès)A Cassà de la Selva, als peus de les Gavarres, va néixer l’espurna fa ja 26 anys d’un projecte únic a Catalunya que acaba de rebre el reconeixement del Premi Nacional de Comunicació de Proximitat. És el Grup Gavarres, una editorial que amb un periodisme de conversa llarga i cocció lenta, ha posat per escrit un món que es perdia: les històries fins ara anònimes de gent de la terra, que només perviuen en la memòria oral. Un patrimoni immaterial molt ben redactat en unes revistes que no han fet més que estendre’s. Primer Gavarres, després Garrotxes, Alberes i, ara, capiculades, Cadí-Pedraforca i Garona-Nogueres. “Revistes que reivindiquen una manera de viure i conviure a partir d’un treball ben concís: buscar la font, parar l’orella i escriure la història”.

Darrere d’aquest projecte hi ha dos germans que han sabut convertir les històries locals en un fenomen global. Al capdavant de l’editorial, Àngel Madrià (Cassà de la Selva, 1960), un dissenyador gràfic de professió que va obrir els ulls a tot el que s’estava perdent quan va tornar a casa, a les arrels. I costat per costat, el seu germà, Eloi Madrià (Cassà de la Selva, 1956), pelador de suro, un bosquetà que es va proposar “prestigiar en vida” un ofici moribund i que coneix de primera mà els paisatges i les històries del que durant molts anys van ser “les fàbriques” dels nostres pobles i ciutats, els boscos.

Les Gavarres 

El 2002 va sortir a la llum la primera edició de la revista Gavarres. L’èxit va ser inaudit. Poc s’ho esperaven, els germans Madrià, que se’ls esgotarien en només una setmana i acabarien imprimint-ne fins a quatre edicions, fins a 3.000 exemplars. Gavarres relliga uns espais històricament humanitzats a cavall del Gironès, la Selva i el Baix Empordà, envoltats per una serralada que acaba al mar i que al Cassà on Àngel i Eloi Madrià van anar a escola ni es coneixia com a tal. “Gavarres és un topònim relativament nou –assenyala Àngel–. Qui hi vivia, fins fa poc, no hi tenia un sentiment de pertinença”.

Per als cassanencs, anar a les Gavarres era anar a bosc. Un bosc que va alimentar durant molts anys la indústria surera. Però també era on anar a caçar bolets, buscar llenya en el cas del pare dels Madrià, fer pous. “El sentiment de pertinença comença a partir de l’especulació immobiliària als anys 70”, relata Eloi. És quan neix el Moviment de Defensa de les Gavarres, que aconsegueix aturar els grans plans d’urbanització i es creen les institucions que vetllen per un territori que es va anar despoblant en el moment de la introducció de la bombona de butà –quan ja no calia carbó.

Can Barrina

Aquella lluita va servir per començar a posar en valor un patrimoni que es perdia. Eloi Madrià ho va fer dedicant-se a mantenir viu l’ofici de pelador de suro. Mentre que Àngel Madrià no va “tornar-se’l a mirar” fins que el 1997 va tornar a Cassà a treballar després de 13 anys fora. Es va instal·lar a viure a la casa familiar que havia construït el seu pare. “Un any després, la meva mare em va demanar que l’acompanyés a Can Barrina, una casa de pagès als afores del poble, a comprar pintades per a la festa major. Hi vivia en Pitu Arbussé, un home sordmut que les criava. Jo me’ls mirava de lluny i, enmig d’aquella pollaraca, en aquell ambient pagès, amb la mare amb la bata... vaig pensar: «Quina imatge! Això s’està acabant. Hem de fer alguna cosa». Va ser llavors quan va fer un clic i va pensar que calia retratar aquell món de pagès que s’esllanguia”.

Can Vilallonga

La primera idea va ser aplegar noms de cassanencs populars, “la gent que no tindran mai carrers”. “Volíem fer un llibre amb 100 persones, però encara no havíem començat i ja se’ns morien”, diu Àngel Madrià. Van veure ràpidament que el llibre, amb els noms previstos, no es podia fer. “Però vam mirar més enllà de Cassà i ens vam preguntar: «Quants Pitu Barrina hi ha?»”, afegeix. Va ser així quan va començar a parlar amb periodistes i escriptors que vivien a l’altra banda i el 2002 va acabar sortint el primer llibre de la revista. “Al principi la gent era molt recelosa. No veien la importància de la seva vida, per baixa autoestima ni haver anat a l’escola. Es preguntaven: «Què diran, els altres, si jo soc un ignorant». Però de mica en mica la revista es va fer amable i avui dia la gent ens busca per explicar-nos les seves històries”. Les revistes han complementat, a través de la recuperació de la memòria oral, una tasca que s’ha fet a través d’institucions. Un exemple és Can Vilallonga, una masia d’origen medieval a tocar de Cassà que és propietat del Consorci de les Gavarres, l’ens públic que gestiona l’Espai d’Interès Natural de les Gavarres. Eloi Madrià va treballar per a la seva recuperació i perquè avui dia sigui un exemple de com era abans la vida en aquests paratges.

Can Vergeli

Sobretot a través del boca-orella, amb una revista que treballa poc la comercialització més enllà dels acords amb ajuntaments, l’Editorial Gavarres va créixer fins a tenir una seu amb història. L’edifici on s’amunteguen piles de llibres i revistes era Can Vergeli, seu d’una nissaga de ferrers de les Gavarres i que va estar operativa fins als anys 80. “L’edifici havia d’anar a terra i gràcies a la propietària s’ha pogut mantenir”, assenyala Àngel Madrià. Després del Premi Nacional de Comunicació de Proximitat, tenen el repte de penetrar més en subscripcions i sobretot fer forta la venda de llibres.

stats