Anàlisi: La doble victòria de Boris Johnson, l'heroi del Brexit

LondresAquest dijous ha sigut el millor dia de Boris Johnson des que va arribar a Downing Street. I aquest dissabte pot ser el pitjor dia de Boris Johnson des que és a Downing Street. O, si més no, un de molt dolent que, paradoxalment, li pot allargar la vida política.

Fa encara no trenta hores, el 'premier' anunciava a Twitter, pràcticament al mateix temps que ho feia el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, que el Regne Unit i la Unió Europea (UE) havien assolit un acord per posar fi al serial del Brexit. Al vespre, com si hagués sigut bufar i fer ampolles, els 27 líders del Consell Europeu el ratificaven. Un cop més, com fa un any, tot resta ara a l’espera de què decideixi Westminster en la sessió extraordinària de demà, la primera que tindrà lloc en un dissabte des del 1982, quan la cambra va decidir anar a la guerra de les Malvines.

Passi el que passi, Johnson ja ha sortit victoriós de l’aposta que ha fet. Si el Parlament li dona finalment el que li va negar tres vegades a Theresa May, Boris Johnson serà el gran heroi de la batalla diplomàtica del Brexit, almenys per a tots els britànics que volen sortir de la UE i que han acceptat acríticament la propaganda de la terra de promissió en què viuran després de lliurar-se de les cadenes comunitàries.

Si, per contra, és derrotat al Parlament i els diputats l’obliguen a demanar l'extensió a què en teoria el força l’anomenada Llei Benn, a les pròximes eleccions –imminents si hi hagués una nova pròrroga– es presentarà davant dels electors com l’home que va aconseguir reobrir l’acord de retirada quan la UE deia que mai no ho faria, que eliminaria el famós 'backstop' de la frontera irlandesa, i com l’home que hauria pogut treure el Regne Unit de la UE el pròxim 31 d’octubre, tal com havia promès, si no hagués sigut perquè els diputats que s’oposen a la "voluntat del poble" l’hi van impedir.

Un argument populista i demagògic, impresentable, fals i molt perillós, però ideal per presentar-se a les eleccions generals. Johnson, l’home que s’enfronta a tots i a tothom, i se’n surt, o que se n'hauria sortit si, com ja he apuntat, no hagués estat per tots aquells polítics que volen impedir fer realitat el que el poble va decidir el juny del 2016.

Òbviament, també li plouran crítiques. Des d’Escòcia, des de l'unionisme d’Irlanda del Nord i des del laborisme i liberalisme metropolità de Londres.

Johnson no tenia tant l’interès de sortir de la UE el 31 d’octubre –que també, i molt– com, si no pot fer-ho, de posar les bases de la imminent campanya electoral. Al cap i a la fi, per a Johnson el Brexit és i ha estat només un instrument per arribar a Downing Street, en especial des del moment en què va decidir trair el seu amic David Cameron el febrer del 2016 i va donar suport al 'leave'. Aquest ha sigut sempre el seu únic càlcul.

La ja apuntada gran paradoxa és que podrien ser una vintena de diputats laboristes, principalment dels districtes 'leavers' del nord d’Anglaterra, els que li acabin donant o traient la glòria votant o no a favor del seu acord. Si l’hi donen, el fan un gran heroi, com el seu tan estimat Churchill. I si no, el màrtir que s'ha enfrontat al Parlament a capa i espasa per defensar el poble.

I Johnson, que encara no ha guanyat cap votació als Comuns des que va arribar al càrrec, perdent la de demà podria aconseguir, en unes poques setmanes o un parell de mesos, el triomf electoral que el mantingui a la cadira durant els pròxims cinc anys. I tot això ho pot aconseguir, bàsicament, maquillant un acord que ja va tenir a les mans Theresa May i que ell mateix, entre molts altres, va dir que no era prou satisfactori, entre altres raons perquè establir una frontera al mar d'Irlanda soscavaria el futur del Regne Unit. Tot un mag de la retòrica i dels enganys, aquest Johnson.