CRISI MIGRATÒRIA

Esclaus a Líbia, una veritat només explicada a mitges

Un vídeo de la CNN que mostra una subhasta de persones al país pot distorsionar la realitat
Desenes de persones amuntegades en un centre de detenció a Trípoli, la capital de Líbia. / TAHA JAWASHI / GETTY

La subhasta comença amb 800 dinars i acaba amb 1.100, poc més de 84 euros al canvi al mercat negre libi: aquest és el preu per un jove subsaharià venut en algun lloc del país magribí. Les imatges difoses la setmana passada per la cadena nord-americana CNN sobre la suposada subhasta de persones a Líbia han desencadenat una successió de sobreactuades reaccions de condemna de governs africans i protestes de tot tipus en senyal de rebuig. Lluny de descobrir res de nou, l’ efecte CNN no ha fet més que tornar a posar en el radar mediàtic un drama que ONGs i un reduït grup de periodistes porten denunciant des de fa temps. Ni uns ni altres són ja benvinguts a Líbia.

I és que entrevistar subsaharians en aquest país suposa sentir testimonis com el següent: “Estava treballant, posant quitrà sobre la carretera de Janzur [a l’oest de Trípoli], quan em van detenir i em van portar en aquella presó plena de negres. Em van donar un telèfon mòbil perquè truqués als meus familiars i els digués que em matarien si no pagaven 700 dòlars. Mentre parlava amb la meva mare em donaven cops perquè s’angoixés i enviés els diners el més aviat possible”.

El protagonista d’aquesta història es diu Malik i té 20 anys, però al llarg de set anys de treball sobre el terreny aquest periodista ha sentit desenes d’històries com aquesta. Canvien, òbviament, el nom de les víctimes i el temps d’espera fins que són alliberades -si és que ho són-, però tant el modus operandi dels captors com les tarifes són aclaparadorament recurrents.

Ruanda, el destí inesperat de molts dels migrants de Líbia

Pagament del rescat

El Malik diu que va estar quatre mesos rebent pallisses i amenaces fins que el rescat va arribar mitjançant l’anomenada hawala, un terme que significa ‘transferència’ en l’argot bancari àrab. És un sistema que no deixa rastre i amb el qual una persona accepta els diners en dipòsit i una segona paga la quantitat de diners exacta en una altra part del món. Quan s’efectua el pagament, la família del segrestat rep un codi que ha d’enviar per SMS al segrestador. En cas contrari, al Malik l’haurien matat d’un tret, venut a un capatàs o subhastat al costat d’altres desgraciats com ell.

"Em van donar un telèfon mòbil perquè truqués als meus familiars i els digués que em matarien si no pagaven 700 dòlars"

Malik Migrant subsaharià

Les víctimes d’aquests abusos poques vegades són capaces d’aportar detalls que permetin saber on les van tenir tancades. És impossible aclarir si es tractava d’un centre de detenció oficial, també anomenats de retenció, o d’un lloc on els hauria tancat qualsevol banda.

Els primers poden estar gestionats per una milícia però, en qualsevol cas, resulta imprescindible el permís del ministeri de l’Interior a Trípoli per poder visitar-los. Generalment són escoles o magatzems en desús, el condicionament dels quals s’ha limitat a estendre sobre el terra matalassos prims al lloc on abans hi havia cadires i pupitres. Organitzacions humanitàries com Human Rights Watch i Amnistia Internacional parlen de l’existència d’aproximadament vint centres, que van canviant de localització per raons de seguretat o, simplement, perquè algú acaba reclamant l’edifici en qüestió.

Els centres de detenció

És cert que als centres de detenció oficials els retinguts poden estar més o menys amuntegats en habitacions escrostonades, o on la falta d’aigua corrent als banys se substitueix amb bidons de cinc litres que s’apilen als vàters. El menú, que generalment es limita a pasta i arròs, resulta indiscutiblement monòton, i l’ocasional repartiment de pomes i cigars es deu bàsicament a la visita puntual d’alguns periodistes. No obstant això, els reporters podem parlar amb els interns amb llibertat, i en llengües com l’anglès o el francès, desconegudes per la majoria dels guàrdies.

“Ens limitem a apagar focs, a tapar forats en un vaixell que no para d’enfonsar-se"

Hafed Bensasi Alcalde de Zuwara

Líbia és un país amb tres governs sobre el paper, però en el qual centenars de grups armats es disputen el control sobre el terreny. Si la presència de l’estat ja resulta feble a la costa -on viuen la majoria dels libis-, aquesta disminueix a mesura que un s’allunya cap a l’interior. Així, llocs al marge de l’administració central com Geryan, Bani Walid i, sobretot, Sabha, a l’inhòspit sud del país, són un escenari ideal per a bandes criminals que veuen en els refugiats una font de diners fàcil.

Sigui com sigui, es tracta d’un aspecte difícilment contrastable, atès que el permís del ministeri de l’Interior no té cap validesa a llocs on les màfies comercien amb els éssers humans. Vídeos com el de la CNN solen ser filmats per clients, o fins i tot pels mateixos captors, perquè es tracta d’autèntics mercats d’esclaus als quals únicament clients de total confiança hi tenen accés.

La inexorable degradació del país també afecta l’administració líbia en el seu conjunt. “Ens limitem a apagar focs, a tapar forats en un vaixell que no para d’enfonsar-se, ¿sap vostè?”, explicava a l’ARA l’octubre passat Hafed Bensasi, l’alcalde de Zuwara. Es tracta d’una de les ciutats costaneres més castigades pel fenomen migratori, però que ha acabat pels seus propis mitjans amb la plaga dels traficants i lluita per oferir un enterrament digne als cadàvers que la mar torna a les platges.

L’última emergència va ser la que van plantejar els 5.000 subsaharians que van arribar a la ciutat el 9 d’octubre. Els enfrontaments entre dues milícies a la ciutat veïna de Sabrata -una d’elles finançada per Itàlia per tallar el flux migratori- van provocar la fugida massiva dels refugiats.

“Els hem d’assistir perquè són éssers humans, però en fer-ho posem en perill la nostra pròpia supervivència perquè amb prou feines tenim per a nosaltres”, subratlla Bensasi, esgrimint un discurs que no subscriurien els que venen persones, però sí la immensa majoria de la població líbia.

Etiquetes

Més continguts de