Lisboa, la nova capital de la gentrificació i els desallotjaments

Els cinc milions de turistes anuals canvien la fesomia de la ciutat

João Sacramentos surt de casa la seva tia, al barri de l’Alfama, i torna als “suburbis” on va haver de mudar-se quan es va casar fa un parell d’anys. El sou de la nova parella no donava per tant. “Et demanen de 900 a 1.100 euros per un pis minúscul, sense balcó ni ascensor, i el pitjor és que no saps quan t’apujaran el lloguer”, explica mentre vigila que el seu fill no es perdi entre els turistes que passegen pel barri més antic de Lisboa, que ha marcat l’esperit i el caràcter de la capital. Ara el fado i l’autenticitat es difuminen en favor del parc temàtic del turisme, amb tot el que això comporta, més un grapat de veïns en resistència.

L’Alfama és el paradigma salvatge del canvi de model que s’ha imposat a la capital portuguesa els últims “cinc o sis anys”. S’ha passat de la “ciutat turística a la turistificada” fins al punt que té el rècord “d’Airbnb per quilòmetre quadrat”. Qui parla és Luís Filipe Mendes, membre de l’Associació de Llogaters i professor de geografia urbana a la Universitat de Lisboa. Cada any la ciutat rep cinc milions de turistes, que literalment tapen i acorralen el mig milió de residents. En paral·lel, des dels anys 70 ha perdut població a un ritme constant del 3%, però des del 2011 és del 8%, segons l’Ajuntament.

A l’Alfama la situació és extrema: ja només hi queden uns 2.000 veïns, un 10% dels que hi havia als anys 80. La majoria són “vellets a qui no poden expulsar, els de lloguer municipal o qui té el pis en propietat”, però tots “han de conviure amb allotjaments turístics”, apunta Leonor Duarte, de Viure a Lisboa, plataforma que aplega desenes d’associacions en defensa d’una ciutat per als veïns. Duarte ens cita al Chiado, un altre dels barris tradicionals engolits per masses de visitants; busca un bar de tota la vida que increïblement resisteix als restaurants ètnics i de disseny que s’hi han instal·lat al voltant. La mestressa del local explica que paga un lloguer de 50 euros i el del costat en paga 1.500. “No sé si la propietària se n’ha oblidat o és rica i no li ve d’aquí”, diu.

Duarte subratlla que, amb tot, el turisme és només l’efecte visible d’una “operació especulativa immobiliària” propiciada per edificis que cauen a trossos per falta d’inversió pública. El 2011, un terç de les cases estaven en ruïnes i l’Ajuntament va prometre un rentat de cara general, però la crisi va aturar tots els projectes. Fins que van arribar els fons d’inversió i les grans immobiliàries estrangeres ensumant una bona oportunitat de negoci a preus força raonables. És el que Mendes anomena “model extractiu, no productiu, i de curt termini”, una manera de fer, continua el geògraf, que suposa “desconstruir” perquè es confon “miracle” amb un “gegant amb peus de fang”. La fórmula s’alimenta amb una legislació que estimula la promoció estrangera a canvi de residència i amb el premi de l’exempció d’impostos. Els propietaris veuen la llum perquè es treuen de sobre edificis que necessiten grans reformes amb llogaters de renda baixa a preus que, en cinc anys, acumulen pujades de més del 40%. En una immobiliària a l’atzar, ofereixen un pis reformat a l’Alfama de 90 metres quadrats per 745.000 euros, i per 2,5 milions hi ha un apartament de 250 metres amb piscina, al barri del Castell. Luxe en àrees sense serveis i de famílies humils.

Aquestes xifres queden lluny a l’estret carrer Gale, on quatre veïnes prenen la fresca. Dues jeuen en un sofà a la porta de casa sense immutar-se pels visitants. “Si et descuides, algun turista descarat et puja a casa”, diu entre el plany i la resignació Patricia Neve, que fa 12 anys que viu a l’Alfama. En aquest temps han tancat tants negocis i han marxat tants veïns que ja no reconeix el barri, fins al punt que evita passejar-hi. El gran problema és quan ha d’anar a comprar, perquè de botigues per a residents només en queden cinc: “El forn, la botiga de queviures, la barberia, el quiosc i la carnisseria”, recita. “M’han volgut apujar el lloguer dels 50 als 300 euros tot i que tinc un contracte vitalici”, explica Liberdade Mena Borges, que ha viscut 45 dels seus 73 anys en aquest carrer.

En quatre anys hi ha hagut 8.000 desallotjaments, segons les associacions. La pressió popular va forçar el Parlament a aprovar el 2018 una llei que prohibeix fer fora els llogaters de més de 65 anys o els que en portin més de 25 al mateix habitatge. Però feta la llei, feta la trampa. Maria Lurdes Pinheiro és de l’Associació pel Patrimoni i la Població de l’Alfama i explica la història d’una dona de 83 anys a qui el propietari va entabanar i, sense dir-l’hi, li va fer un canvi de contracte per fer-la fora de casa seva. “Té molta por i no vol denunciar que la fan viure en un antic garatge sense ventilació ni finestres ni calefacció”, lamenta mentre camina esquivant patinets elèctrics que envaeixen les voreres.

Lisboa ha sabut inventar-se com a marca diferenciada de Portugal, una capital cosmopolita. S’ha desempallegat del gall portuguès i ha adoptat com a símbol la sardina. Està tan de moda que fins i tot la sèrie La Casa de Papel ha batejat un personatge amb el nom de la ciutat. Un altre reclam.

Manuela Farias. Regenta l'última botiga de queviures a l'Alfama: “Estan matant l’ànima de l’Alfama”

He preguntat per vostè i tothom la coneix. L’Alfama és com una família?

Sí, pràcticament ja ens coneixem tots, però el problema és que els turistes són tants i per tot arreu que es fa difícil trobar un veí.

Quina és la història de la seva botiga?

La botiga va obrir l’any 1954, però el meu marit i jo la regentem des de fa 50 anys. Amb el projecte de reforma de l’Alfama, l’Ajuntament va assumir la propietat d’alguns edificis que estaven gairebé abandonats per rehabilitar-los. Ens van dir que hauríem de deixar el local dos anys, però que després tornaríem amb les mateixes condicions.

No es van complir els plans?

Mai ens vam moure, però l’Ajuntament va passar la propietat a uns inversors que ens van fer fora. Vaig portar el cas als jutjats i després de moltes lluites i nits sense dormir els de l’Ajuntament van decidir facilitar-me el trasllat a aquesta botiga. Fa sis mesos que hi soc i espero no moure’m més.

Com era el barri?

On ara hi ha turistes, hi havia famílies, eren carrers amb molts nens jugant, botigues.

El turisme guanya?

Tot ha sigut una operació per especular. Ens parlaven de rehabilitació urbana i només hi ha hagut més degradació i desallotjaments fins a quedar-nos quatre gats. Jo mateixa em vaig plantejar tancar, però em vaig dir que havia de continuar. Saps què? Confio en l’Alfama.

Què vol dir que hi confia?

Estic convençuda que els turistes marxaran a noves destinacions i els nostres fills i nets tornaran. Els estrangers que fa 10 anys s’hi van instal·lar n’estan farts perquè ara només hi ha soroll, brutícia i turistes, no queda res del que els va atraure a venir-hi. Estan matant l’ànima de l’Alfama.

Més continguts de