100 ANYS DE LA SOCIETAT DE NACIONS

Nacions Unides, l’últim baluard del multilateralisme

En el centenari de la primera institució supranacional, l’ONU afronta un futur incert i el debat de la reforma

Van ser tants els milions de morts que és impossible donar una xifra exacta. Només entre combatents, més de 10 milions de persones van morir a les trinxeres durant la Primera Guerra Mundial. La magnitud de la tragèdia fa impossible precisar les baixes de civils, encara que també van ser milions, en una guerra que, a més, va mutilar milions de persones i va causar el mateix nombre de refugiats que de soldats morts. Els països involucrats sumaven la meitat de la població mundial.

Acabada la guerra, sobre els fonaments d’una Europa destruïda i d’uns imperis en desintegració, es va erigir el primer organisme polític multilateral de la història. El Tractat de Versalles, que va segellar una pau fet i fet efímera, va abraçar la idea de la creació d’una organització que servís “per fomentar la cooperació entre les nacions per garantir-los la pau i la seguretat”. Desenes de milions de morts mereixien l’intent. El 28 de juny del 1919 naixia la Societat de Nacions.

Un segle i una altra Guerra Mundial més tard, l’Organització de les Nacions Unides (ONU), fundada fa 73 anys, l’ha superat àmpliament en ambició i resultats. La Societat de Nacions va arribar a tenir 57 països membres abans de tancar després de la Segona Guerra Mundial, mentre que l’ONU abasta avui la totalitat del planeta. La primera va arribar afavorida pel president nord-americà Woodrow Wilson, que mesos abans de la signatura del Tractat de Versalles defensava davant el Congrés dels Estats Units la creació d’“una associació de nacions”. L’actual conviu amb el desdeny del president dels EUA, Donald Trump.

L’única via

“He arribat en un moment de crisi de l’ONU i del sistema internacional”, reconeix Agustín Santos, des del mes de setembre ambaixador permanent d’Espanya davant de les Nacions Unides, per a qui “el multilateralisme és l’única manera raonable i eficaç de poder resoldre els problemes globals”. L’ONU va néixer amb uns objectius semblants als de la seva predecessora. En aquest sentit, Santos posa en valor que mentre que la Societat de Nacions va ser incapaç d’impedir una segona confrontació mundial, amb l’ONU “no hi ha hagut res semblant a un conflicte global”, encara que no s’hagin pogut evitar “a nivell regional”.

Aquest èxit es confronta amb la tossuda realitat d’unes guerres que, en moltes ocasions, neixen del desinterès que tenen en l’ONU els seus propis membres. El cas de la Guerra de l’Iraq el 2003 és un exemple de com els governs es resisteixen a cedir sobirania a l’ONU si les resolucions no s’adapten als seus propòsits i interessos.

Per a Maria Ivanova, professora de governança global a la Universitat de Massachusetts, la principal confusió dels ciutadans és creure que l’ONU és un govern global, quan, segons apunta, es tracta d’“una plataforma on les nacions sobiranes es reuneixen per articular les seves objectius i coordinar les seves accions de forma simultània”. En paraules de l’ambaixador Santos, “és un espai permanent de negociació d’interessos”.

L’Assemblea General és l’únic fòrum en el qual participen tots els països, però les seves decisions no són vinculants, cosa que repercuteix en la imatge d’ineficàcia de l’ONU. No obstant això, l’òrgan que concentra la majoria de les crítiques és el Consell de Seguretat, que té la missió d’assegurar la pau i la seguretat global, i té autoritat per ordenar l’ús de la força. Els seus cinc membres permanents -la Xina, França, Rússia, el Regne Unit i els Estats Units- tenen dret de veto. Un dret que, per exemple, han invocat repetidament Rússia i els Estats Units en les discussions sobre conflictes com el d’Ucraïna o l’ocupació israeliana dels territoris palestins.

El dret de veto que tenen en exclusiva aquests cinc països es percep sovint com un mecanisme antidemocràtic. No obstant això, la directora executiva de l’Associació de les Nacions Unides del Regne Unit, Natalie Samarasinghe, assegura que “a l’atorgar privilegis als més poderosos”, l’ONU va evitar fracassar on ho va fer la Societat de Nacions. De fet, apunta, “podria dir-se que les Nacions Unides han sobreviscut gràcies a això”.

Noves potències

No obstant això, l’emergència de noves potències, com l’Índia i el Brasil, i la falta d’efectivitat del Consell de Seguretat per aconseguir els seus objectius, apunten a una necessària reforma que porta anys sobre la taula. “Els vetos impedeixen que pugui haver-hi un debat que vagi més enllà dels interessos limitats de les cinc grans potències”, assenyala Agustín Santos. Segons l’ambaixador espanyol, l’ideal seria que els seus membres “fossin elegits per l’Assemblea General i que responguessin a l’Assemblea”.

La reforma té, òbviament, l’oposició dels beneficiats pel sistema vigent. Com apunta Samarasinghe, “no tenen cap pressa”. Tampoc es veu en la resta d’organismes i estructures de les Nacions Unides. Per a Arthur Dahl, funcionari retirat del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient, l’Assemblea General “hauria d’adoptar legislació global i vinculant” si vol ser efectiva. Reclama igualment la creació d’“una cambra representativa de la societat civil”, a més d’organismes d’“assessoria científica, tècnica i ètica”.

Maria Ivanova va formar precisament part d’una assessoria científica creada per l’ex secretari general de l’ONU Ban Ki-moon que va ser clausurada pel seu successor, António Guterres. Per a Ivanova, el gran problema de l’ONU és que no involucra la societat civil ni hi basteix ponts. “Hem de repensar les Nacions Unides per aconseguir un sistema veritablement democràtic”, insisteix. L’ambaixador espanyol recull el guant i admet que l’actual sistema dona l’esquena a la mateixa Carta de l’ONU, que parteix de la fórmula “Nosaltres, els pobles de les Nacions Unides” i que, tal com, reconeix Santos, ha quedat subordinada a un “Nosaltres, els governs de les nacions”.

  • Etiquetes