CIMERA DE L’ALIANÇA ATLÀNTICA

L’OTAN fa 70 anys en plena crisi existencial

L’Aliança es reuneix avui a Washington en una ofensiva per convèncer Trump de la seva continuïtat

Avui fa 70 anys que la por de la creixent expansió soviètica empenyia una dotzena de líders mundials a signar un pacte a Washington pel qual es prometien protecció en bloc -i contraatac- davant qualsevol atac provinent del gran enemic comú: l’URSS. Deu països europeus escarmentats per la Segona Guerra Mundial (juntament amb el Canadà) es posaven sota el poderós paraigua d’acer nord-americà i creaven l’Organització del Tractat de l’Atlànic Nord (OTAN). Set dècades després, Rússia torna a ser una amenaça per a Europa i per a l’ordre liberal que l’OTAN propugna. Però mentre la Guerra Freda entre els EUA de Truman i la Rússia de Stalin ha mutat en la simpatia que es professen Trump i Putin, la relació entre Washington i Brussel·les s’ha deteriorat fins a les portes d’una guerra comercial. A aquest canvi d’equilibris de poders mundials cal afegir-hi l’expansió de la Xina, les amenaces de ciberseguretat i la deriva autoritària d’alguns dels mateixos aliats, per entendre que l’OTAN arribi al 70è aniversari havent de solucionar una crisi existencial que passa per convèncer Washington que l’aliança continua tenint sentit.

Per això ahir el secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg, pronunciava un discurs al Congrés nord-americà en què tornava a elogiar el paper fonamental i indispensable que han tingut els Estats Units per a la pau i la seguretat d’Europa: “No tindríem l’Europa pacífica i segura que tenim ara si no fos pel sacrifici i el compromís dels EUA”, va dir, cosa que va fer aixecar de la cadira tots els congressistes per aplaudir-lo.

L’exigència de Trump

Però a qui ha de convèncer realment Stoltenberg és a Donald Trump, que des que va arribar a la Casa Blanca ha provocat un daltabaix en l’equilibri de compromisos i divergències que sempre hi ha hagut entre els ja gairebé 30 aliats. Els Estats Units han estat durant set dècades la columna vertebral de l’OTAN, que ha aconseguit superar crisis internes tan greus com la del Canal de Suez, la retirada temporal de França o la Guerra de l’Iraq. Però després de fracassos com el de l’Afganistan i l’Iraq, i veient l’expansió de la Xina, a la societat nord-americana va anar fent forat la percepció que els EUA havien de començar a dedicar menys recursos i esforços a la política exterior. Una tendència que cristal·litza en Trump. Els seus enfrontaments oberts amb Europa reclamant més compromís i, sobretot, més diners dels estats del Vell Continent dins l’OTAN en són la prova. Trump ha elevat gairebé a condició sine qua non per a la continuïtat dels Estats Units a l’aliança que tots els seus membres compleixin el compromís de destinar fins a un 2% del seu PIB a l’OTAN.

Aquesta polèmica va esclatar l’estiu passat en l’última cimera de l’OTAN a Brussel·les, però ja no és l’única. En les últimes cimeres Trump ha acabat de dilapidar un dels acords fonamentals per mantenir l’ordre que defensa l’OTAN. Els Estats Units van anunciar que abandonaven el Tractat de No Proliferació Nuclear (INF, per les sigles en anglès), firmat a finals de la Guerra Freda amb l’URSS, a causa dels reiterats incompliments de Putin. I, després dels ultimàtums, els aliats no han tingut més remei que admetre que s’han de preparar per a un món sense INF i, per tant, probablement amb més míssils nuclears.

En aquest context d’escepticisme nord-americà, dimarts Stoltenberg es va desplaçar per reunir-se directament amb el president dels Estats Units i posar-li sobre la taula un seguit de xifres que avalen que, pel que fa a la despesa, Europa està fent els deures. El 2018 va ser el quart any consecutiu en què s’incrementava la despesa en defensa. Com va dir el mateix secretari general de l’OTAN, el 2014 només tres aliats gastaven el 2% del PIB en defensa, el 2018 ja són set, i el compromís és que tots ho compleixin el 2024. Els EUA hi inverteixen més del 3%. El secretari general de l’OTAN, però, no va poder amagar que no tots els països progressen adequadament. L’Alemanya d’Angela Merkel continua endarrerint el compliment del 2% de despesa i se situa encara en un 1,2%. A més, la relació entre Merkel i Trump no ha estat mai fluida i la cancellera alemanya és una de les impulsores de la idea que cal crear un exèrcit europeu.

Sigui com sigui, Stoltenberg compta amb la simpatia de Trump. A més, la seva trobada prèvia amb el president nord-americà i el discurs al Congrés aplanen el camí de la cimera de ministres de l’OTAN que se celebra aquest dijous a Washington per commemorar el 70è aniversari de l’aliança i que serà una nova trobada clau per abordar la crisi existencial de l’Aliança Atlàntica.

Però Trump no és ni de bon tros l’únic repte que ha d’afrontar aquesta històrica aliança. “Hi ha preguntes a banda i banda de l’Atlàntic”, deia ahir Stoltenberg posant en valor la diversitat d’opinions i punts de vista dins el si de l’OTAN. “La força de l’OTAN és que, malgrat les diferències, sempre ens hem pogut unir al voltant de la nostra missió comuna: defensar-nos els uns als altres i mantenir la nostra gent segura”, va declarar ahir el secretari general.

Més enllà de l’escalada nuclear (tant a Rússia com a l’Àsia), l’OTAN s’enfronta a molts altres reptes tant interns com externs. “Els tancs i els míssils no són cap defensa en contra de les ingerències a la xarxes o els atacs conta infraestructures concretes”, diu George Tobertson, desè secretari general de l’OTAN, en un article a Politico. L’amenaça de Rússia ja no és només nuclear sinó que està desequilibrant l’antic ordre liberal amb campanyes de desinformació i ingerències en sistemes democràtics debilitats pel populisme creixent i, fins i tot, la deriva autoritària que mostren alguns dels mateixos aliats com Polònia, Hongria o Turquia, i contra els quals l’OTAN no s’ha mullat. A això s’hi ha d’afegir la creixent inversió xinesa en telecomunicacions europees.

Per això alguns experts creuen que no es tracta tan sols de gastar més sinó de gastar millor, invertint en ciberseguretat o intel·ligència artificial. L’OTAN celebra avui 70 anys havent de replantejar quins són els seus adversaris i acordant quina és la seva missió en un món on les tensions augmenten. També entre els seus aliats.

Més continguts de