La sala Bataclan reneix amb Sting, un any després dels atemptats

El cantant protagonitza el primer concert a la sala on el 13 de novembre del 2015 un escamot de l'Estat Islàmic va matar 89 persones

"Ens semblava important ser aquí aquesta nit", diu una noia, envoltada de periodistes, mentre passa el primer control policial per poder accedir a la vorera del Bataclan. Sting hi protagonitza aquest dissabte un concert, el primer des de l'atemptat reivindicat per l'Estat Islàmic que va deixar 89 morts la nit del 13 de novembre del 2015, quan diversos escamots van atacar la capital francesa. El resultat va ser de 137 morts i 415 ferits, en una sèrie d'atacs coordinats que va marcar la història de França i del món.

La seguretat d'un concert no havia estat mai abans tan estricta a París: al carrer es poden comptar 20 camions policials. Ni tampoc tan mediatitzada: un miler de periodistes han sol·licitat l'acreditació, segons el Bataclan. Sting ha demanat un minut de silenci i ha triat 'Fragile' per posar les primeres notes a la sala després d'un any sense música. Una tria molt pensada, per veure-la renéixer.

Un any després, el record d'aquella nit segueix molt viu a la societat francesa i les víctimes no han tingut temps de tancar les ferides. "Després dels atemptats vaig comprar-me una moto. Des de llavors em desplaço així per París", confessa a l'ARA la Mars, pseudònim de la cambrera de La Belle Équipe, un dels bars on la nit del 13 de novembre van morir 20 persones. "No agafo ni el metro ni l'autobús perquè m'angoixo i necessito tenir una sortida d'auxili a l'abast per poder-me escapar si cal", m'explica. "És instintiu. Hi penso igual amb la mateixa naturalitat que em fumo un cigarret", diu mentre apaga el primer dels quatre que s'encendrà durant la conversa.

Ja no viu al carrer Charonne, on només li calia travessar el carrer per arribar al bar on treballa els caps de setmana. Es va canviar d'apartament després dels atemptats perquè "no podia passar-hi cada dia per davant". "Era com la meva segona casa", sentencia. "Jo m'ocupava sempre de la terrassa". Aquella nit "em van salvar la vida les gerres d'aigua [a França s'ofereixen gratuïtament als clients] perquè quan els terroristes van arribar havia anat a omplir-les", recorda. "El que va passar és tan extraordinari que sembla que estic explicant una pel·lícula d'acció. Com si parlés de la història d'una altra persona".  I desprès de l'horror, què? "Un any és molt i alhora poc perquè tinc la impressió que només fa dos mesos que va passar".

Justament, al cap de dos mesos dels atemptats va ser quan la Mars va tornar a treballar en un restaurant, "però no vaig aconseguir quedar-m'hi més d'un mes", confessa. "Vaig plegar el dia que La Belle Équipe va reobrir les portes", el 21 de març. Tampoc va tardar gaire a anar a terrassa. "M'hi vaig forçar. Em vaig dir que s'ha de continuar vivint", malgrat que ara se sent diferent: "Sóc menys lliure".

Dubta de si anirà als actes de commemoració que es faran avui en cada punt on es van produir els atacs. Una part d'ella en té ganes, "com per tancar un cicle, tot i que no ho oblidaré mai". Si hi va, serà la primera vegada que hi torna. "Tinc amics supervivents que han pogut tornar-hi a prendre un cafè", m'explica. "Fins i tot alguns dels cuiners encara hi treballen". Fa una pausa i etziba: "Jo en seria incapaç. Per a mi és un cementiri, un lloc maleït".

L'ARA és el primer mitjà amb qui en parla, però ho ha fet, i molt, amb psicòlegs i amics. "Però els amics que no ho han viscut no poden comprendre que vam viure un escenari de guerra. No vull que em considerin com una víctima, però tampoc que facin com si no hagués viscut el que he viscut".

Diu que els terroristes han fet desaparèixer la seva ingenuïtat. "Ara veig el món d'una manera diferent. De fet, la meva vida ha canviat", però conserva el somriure "pels amics que van morir".

La tornada a la normalitat en el cas de França és difícil per la repetició dels atacs terroristes. "Una societat occidental triga entre sis i nou mesos a normalitzar-se després d'un atac massiu, explica el sociòleg Gérôme Truc, investigador del Centre Nacional de Recerca Científica. "La societat francesa viu una situació inèdita al món occidental des del final de la Segona Guerra Mundial: no està ni en guerra ni en pau", descriu Truc.
Parlar-ne ajuda a superar el dolor.

Des d'aquella nit, Salim Toorabally també ha canviat. Ara dóna a la seva família "una altra visió de la vida", explica aquest francès nascut a les illes Maurici de confessió musulmana instal·lat a França des del 1990. Diu que el 13 de novembre li quedarà "marcat per a tota la vida".

Era la primera vegada que treballava com a agent de seguretat a l'Estadi de França. Al cap de cinc dies, es va assabentar a la comissaria de policia que va impedir entrar al camp Bilal Hadfi, un dels tres kamikazes que es van immolar. "Vaig aturar un noi que volia passar pel torniquet d'accés sense entrada", explica. "Va fer veure que no em sentia, però quan vaig barrar-li el pas em va dir: 'He d'entrar, potser la persona que té la meva entrada és a dins'". El Salim va convidar-lo a anar-se'n, però no ho va fer. "Es va quedar palplantant davant meu, observant com treballava" abans d'intentar-ho en un altre torniquet, però el Salim ja havia advertit el seu company. "Es va girar per mirar-me i va desaparèixer entre la multitud", recorda l'home.

"Després d'aquella nit vaig passar un trimestre molt difícil", però "volia tornar a treballar fos com fos". Ho va fer al febrer al mateix Estadi de França. "Quan hi vaig entrar, tenia clavada l'olor de cremat de la segona explosió". Com la Mars, el Salim en parla perquè li "alleugereix el dolor".