L’Àfrica espera l’onada del brot confiant en la prevenció

BarcelonaHi ha un comentari que circula aquests dies per les xarxes que resumeix l’estat de la qüestió sanitària a l’Àfrica: “Hi ha més ministres que llits d’UCI”. La broma macabra és certa per a alguns països, però l’OMS calcula que n’hi ha 5.000, i 2.000 respiradors per a 1.200 milions de persones (a Espanya hi ha 4.000 llits). Misèria si el coronavirus s’escampa amb la mateixa agressivitat que a Europa o als Estats Units. I no hi ha res que faci pensar que no sigui així, com afirma l’epidemiòloga Anna Roca des de la seu a Gàmbia de l’Escola d’Higiene i Medicina Tropical de la Universitat de Londres. L’experta signa un estudi col·lectiu a The Lancet en què se subratlla que les càlides temperatures “no frenaran l’epidèmia”, cosa que ensorra esperances a nord i sud. En laboratori, quan augmenta 1 ºC, “la transmissió del virus decreix poc, és insuficient per aturar-lo”, diu.

Al principi es confiava en la hipòtesi, sostinguda pel retard i la lentitud amb què va entrar el coronavirus a l’Àfrica al febrer, gràcies, de fet, a la poca connexió amb altres regions. Amb tot, el ritme s’està accelerant i “presenta un patró semblant” al d’altres regions, diu Roca. En aquest sentit, Matshidiso Moeti, la directora de l’OMS a la regió, preveu que en alguns països la gran onada arribi aviat. Sud-àfrica i Algèria concentren un 30% dels 12.000 casos d’un brot que ha fet 600 morts al continent.

Reacció ràpida

Des de Conakry, Mary Stephen, de l’equip d’emergències de l’OMS, afirma que “encara hi ha esperança” perquè la immensa majoria de governs van aprofitar el temps i van respondre a l’amenaça “amb rapidesa i agilitat” quan encara hi havia pocs casos i tots eren importats. Es van tancar fronteres i escoles i en molts països hi ha confinaments o restriccions de moviments. “Ara per ara creiem que tots els malalts que ho necessiten encara poden ser tractats en hospitals i quedar aïllats”, respon aquesta doctora nigeriana amb un optimisme que l’epidemiòloga Roca qüestiona, perquè la falta estructural d’infraestructures sanitàries i de personal mèdic deixa poc marge per al col·lapse del sistema. “Si es compleixen les previsions només tindrem un 10% dels llits que es necessitaran”, augura Roca.

La joventut podria ser la clau per evitar xifres catastròfiques, tenint en compte que a Occident la mortalitat s’acarnissa amb els de més de 65 anys. Però fins i tot en això encara és massa aviat per donar per bona aquesta hipòtesi a l’Àfrica. Sí, el 70% de la població té menys de 30 anys i la mitjana d’edat és de 18, però és una “incògnita” l’impacte que tindrà el coronavirus en cossos joves però “amb sistemes immunològics tocats” per la sida o la tuberculosi o en les criatures “malnodrides”, admet Stepehen. Roca apunta, a més, a l’alta prevalença de diabetis o la hipertensió, factors que agreugen el quadre de covid-19. La doctora de l’OMS insisteix que l’Àfrica ha de centrar-se en l’esforç de “trencar la cadena de transmissió com més aviat millor” amb aïllaments i sobretot que els governs s’afanyin a dur l’aigua a les barriades de barraques per permetre una bona higiene.

Patologies prèvies

No es pot obviar el factor social i econòmic que ajuda a completar la fotografia del coronavirus. El creixement desordenat de les grans ciutats africanes en pocs anys ha creat barris on la població malviu en infracases, sense serveis sanitaris ni higiènics. “Com fa un mes, la gran preocupació avui dels africans és menjar cada dia”, proclama Itai Rusike, activista i director del Grup de Treball Comunitari sobre la Salut de Zimbàbue. La seva feina se centra en comunitats rurals, on explica que la gent està poc preocupada pels efectes del covid-19 perquè està “ocupada en sobreviure en el dia a dia i en tractar-se de malària, sida o tuberculosi” , les malalties que s’emporten la vida de milions d’africans.

Rusike és força crític amb el fet que l’OMS i els governs hagin “copiat el model de confinament occidental”, perquè no s’ajusta a la realitat local. D’una banda, és impossible tancar els treballadors urbans, abocats a l’economia de subsistència, i al camp “les distàncies físiques ja existeixen sense imposar-les”.

¿Es pot buscar una estratègia africana? “Involucrant les comunitats”, respon Rusike. En aquesta línia, Laura López, subdirectora de Bhekisisa, centre de periodisme sanitari, apunta l’experiència sud-africana de “designar espais en comunitats per aïllar malalts” que no tenen condicions a casa. Com passa sovint, “aquesta és una lluita que es guanyarà als pobles, no als palaus presidencials”, afirma.