“¿Per què ens assassinen si som l’esperança d’Amèrica Llatina?”

Bogotà“¿Por qué?, ¿por qué?, ¿por qué nos asesinan? ¡Si somos la esperanza de América Latina! ” Divendres a la tarda, una cinquantena d’estudiants avancen entre el trànsit de la Carrera Séptima, una artèria que travessa Bogotà de nord a sud. “Tinc por, perquè cada dia maten estudiants com jo, però ho fan per això: per espantar els que volem que la veu dels que han mort aquests dies tingui algun significat”, afirma el Rafael, estudiant de música a la Universidad Nacional.

Quan no hi ha convocatòria massiva, com la de dimecres, el paro es manifesta de manera espontània i simultània per desenes de punts de la ciutat i el país. “Soc als carrers des del primer dia, però ara són els morts el que em fa sortir, els centenars de persones detingudes il·legalment, les desaparegudes”, explica amb ràbia la Juliana, acompanyada de la seva mare i la seva germana.

“Repressió poques vegades vista”

Des del 28 d’abril, l’ONG Temblores ha comptat 39 morts, 936 detencions arbitràries, 275 agressions físiques i 11 víctimes de violència sexual per part de la policia. La Unitat de Recerca de Persones Desaparegudes denuncia 471 desaparicions. “És un nivell de repressió indiscriminada poques vegades vist a l’Amèrica Llatina. Tanquetes, gasos, granades...”, assenyala José Miguel Vivanco, director de Human Rights Watch Américas.

A la Calle 76, una cinquantena d’uniformats veuen arribar la manifestació des de davant del Comandament d’Atenció Immediata (CAI): estacions de policia en forma de cabines plantades al mig del carrer. El càntic s’adapta a l’ocasió: “¡Asesinos!” Arreu de la ciutat a les façanes dels CAI s’hi llegeix: tombos asesinos, violadores, cerdos … Tant tombos com cerdos són formes col·loquials de referir-se a la policia. La Juliana avui es proclama en defensa dels porcs: “Ya quisiera un tombo tener la bondad de un cerdo ”, ha escrit sobre una cartolina verda fluorescent. “No penso deixar de manifestar-me, almenys fins que no hi hagi una profunda reforma policial”.

Vivanco opina que, “en primer lloc, cal traslladar la policia del ministeri de Defensa al d’Interior o de Justícia”. A Colòmbia, la militarització de la policia és un problema en termes d’instrucció, però especialment d’acció. Entre el 2017 i el 2019, l’ONG Temblores recull 102 casos de violència sexual i 289 homicidis a mans dels cossos de seguretat. Entre les xifres, el jove Dilan Cruz, convertit en un símbol de la lluita contra la violència de la força pública. El va matar l’Esmad durant l’aturada nacional del 2019.

L’Esquadró Mòbil Antiavalots (Esmad) va ser creat de manera provisional el 1999. Uribe el va institucionalitzar. Fins al 2019, el CINEP li atribueix 43 execucions, 26 en el transcurs de mobilitzacions socials. “Són esquadrons creats per combatre grups armats en la lluita contra el narcotràfic. La seva presència a les manifestacions busca convertir-les en enfrontaments”, opina el codirector de Temblores, Alejandro Lanz.

“La impunitat és el principal problema en temes de violacions de drets humans i és una constant. La clau és que els casos s’investiguin, es sancionin i serveixin de precedent. Seguim els processos durant anys i denunciem quan es tapen, però quan la policia depèn de Defensa topem amb la justícia penal militar”, diu el director de HRW Américas.

Fins ara, la resposta del govern ha alimentat la protesta. De cara al futur, l’analista i subdirector del centre d’estudis Paz y Conflicto, Ariel Ávila, preveu diferents escenaris: una solució institucional a la xilena, “però és que aquí la Constitució ja és molt garantista, el problema és que no es respecta”. Una altra opció: esgotar la via repressiva. “Tot i que ja hi ha moltes imatges i crítica internacional. ¿Hi haurà més morts? Sí. Més ferits? També. Però dubto que el govern torni a fer el que ha fet aquesta setmana”, diu. La tercera sortida seria deixar agonitzar la protesta fins a les pròximes eleccions. “Tot i així, es tracta d’un punt de no retorn. Es desactivaria, tornaria a explotar i així durant un any… La pitjor perspectiva”.

“No serveix de res parar una setmana si no hi ha canvis. Si el president no ens escolta, si l’únic que fa quan es pronuncia és titllar-nos de vàndals terroristes que no tenim dret legítim a la protesta”, conclou l’estudiant de música mentre continua la marxa per la 76. El discurs de la criminalització de les protestes amb l’argument de la infiltració de les guerrilles no cala entre les noves generacions. Però una resposta paramilitar sí que preocupa a ciutats com Cali o Pereira.

Dilluns el president Iván Duque es reunirà amb el Comitè de Paro, que condiciona les converses a la retirada dels militars dels carrers. El diàleg nacional només és una estratègia de dilatació, apunta Ávila. “Ni el govern ni el comitè tenen la capacitat de negociar res. Al mateix temps, no hi ha acord de mínims dins del moviment. Algunes idees serien: reforma policial, renda bàsica, recomposició democràtica i que els rics paguin la catàstrofe de la pandèmia”, conclou l’analista.

Si la reunió fracassa, la situació pot estancar-se; tot i que penja d’un fil el detonant de noves protestes massives: l’estat crític de l’estudiant Lucas Villa, hospitalitzat després de rebre vuit trets a la ciutat de Pereira el 5 de maig. De moment, es desconeix l’autoria dels fets.