Internacional 08/08/2020

Beirut no té temps ni per plorar els morts

El president libanès especula ara amb la possibilitat que l’explosió la causés una bomba o un atac extern

Ethel Bonet
4 min
Un jove encenent una espelma a la plaça dels Màrtirs de Beirut en record dels morts per la brutal explosió

BeirutEl fèretre, acompanyat d’una petita comitiva que va esquivar la runa que s’acumula als ara intransitables carrers del centre de Beirut, va arribar ahir a l’església de Mar Mikhael a les tres de la tarda, hora local. El Shadi tenia només 32 anys, els mateixos que els seus quatre amics que van morir sepultats amb ell quan els van caure a sobre els dos pisos superiors. La mare del Shadi va quedar greument ferida i va haver de ser hospitalitzada. L’edifici estava a almenys 8 quilòmetres de distància del lloc on es va produir la brutal explosió que va sacsejar Beirut dimarts. Tot plegat ajuda a fer-se una idea de la immensitat de l’ona expansiva.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

El dolor no acabava de sortir i, en silenci, la tia, Nouwal Kamal, esperava al pati de l’església –que també s’ha quedat sense finestres i portes per l’explosió– que arribessin la resta de familiars. “Estic trista, enfadada i molt frustrada. No només pel meu nebot sinó per tots els que han mort en aquesta terrible explosió”, va comentar a aquesta periodista minuts abans de l’inici de la cerimònia.

Al funeral només hi havia una vintena de familiars, els més pròxims, perquè en aquests dies és difícil per a tothom poder centrar-se en alguna cosa que no sigui treure runa o avaluar els danys. No hi ha temps ni per plorar els morts, que ja sumen 157 segons l’últim recompte. Kamal va tenir més sort que el seu nebot perquè viu en una zona força allunyada de l’epicentre de l’explosió. A poc a poc, però, les llàgrimes llisquen per les cares dels assistents al funeral, que encara no han pogut pair la tremenda tragèdia.

Elias Asaad, un altre oncle, surt de l’església per fumar una cigarreta. “No és just. Portem anys i anys condemnats a ser ignorats per la comunitat internacional i per Hezbol·lah. Si volen ajudar-nos que ens ajudin, però no amb condicions”, afirma amb ràbia. A l’acabar la cerimònia de comiat del Shadi, els aplaudiments dels assistents en el moment en què el fèretre surt de l’església es barregen amb el soroll dels cops de martell per fer caure parets i el de la recollida de vidres trencats al carrer.

Ni tan sols els hospitals van sortir impunes de l’explosió. L’Hospital Universitari de Saint George, que té més d’un segle d’antiguitat, va quedar destrossat per dins, segons explica Eid Atzar, cap mèdic del centre. Els 350 pacients ingressats –19 dels quals tenien coronavirus i 25 que estaven intubats– i els 800 empleats van haver de ser evacuats a correcuita. L’endemà, amb l'ajuda de Qatar i la col·laboració de la Creu Roja libanesa, s’hi va muntar un hospital de campanya.

Una nova hipòtesi

Molts libanesos es continuen preguntant com van arribar 2.750 tones de nitrat d’amoni al port de Beirut i què feien en un magatzem il·legal sense mesures de seguretat. Segons les primeres investigacions, el material altament explosiu va arribar al port de Beirut fa sis anys, el 2013, en un vaixell rus de bandera moldava, i va ser dipositat en un hangar. L’embarcació transportava el nitrat d’amoni des de Geòrgia fins a Moçambic, però va tenir problemes tècnics i va haver de parar a la capital libanesa. Dimarts un incendi descontrolat en una sitja de blat situada a prop de l’hangar amb el nitrat d’amoni va fer que el material explotés, o almenys així ho ha assegurat el president libanès, Michel Aoun. Amb tot, el cap d’estat va obrir ahir una nova hipòtesi sobre l’incident i va deixar anar que potser la deflagració no va ser un accident. “No s’han especificat encara els motius de l’explosió. Hi ha la possibilitat que sigui una intervenció externa mitjançant un míssil, una bomba o qualsevol altre acte”, va declarar als periodistes. També va explicar que havia demanat al seu homòleg francès, Emmanuel Macron, que va visitar Beirut dijous, que li proporcionés “fotos aèries per saber què va passar” exactament al port.

Altres fonts apunten que es podia tractar d’un magatzem d’armes il·legals de Hezbol·lah. Però en un discurs televisat el secretari general d’aquesta organització proiraniana, Hassan Nasral·là, ho va negar. “Hezbol·lah no té míssils emmagatzemats al port de Beirut”, va subratllar abans de puntualitzar que “malgrat que l’administració nord-americana i els mitjans occidentals han deixat de difondre aquesta acusació falsa, alguns mitjans libanesos i àrabs continuen fent-la circular”. Nasral·là va recalcar que el grup “no controla” les instal·lacions del port ni “interfereix” en les tasques que s’hi fan. Una afirmació que no convenç ningú.

Les autoritats libaneses han promès que els responsables de la tragèdia aniran a presó i fins i tot ja han decretat l’arrest domiciliari de setze persones. Al carrer, però, pocs confien que hi hagi un judici just. De fet, passejant pels carrers de Beirut, que s’han convertit en una mena d’abocador d’embulls de ferro, sacs plens de runa i trossos de portes inservibles, i mirant els ulls esgotats dels veïns, és difícil creure que la detenció de setze “caps de turc” per les autoritats libaneses sigui ara per ara un consol per a ningú.

stats