DIA D’EUROPA
Internacional 09/05/2021

El coronavirus, l’enèsima crisi que tampoc ha acabat amb Europa

La gestió de la pandèmia revifa debats com la presidència única o les competències de la Comissió

5 min
Imatge dels Camps Elisis de París buits, en el pic de la pandèmia del covid-19, l’any passat.

Brussel·les“Europa no es construirà d’una sola vegada o amb un únic pla. Es construirà a través de fites concretes que creen solidaritat de facto ”. D’aquestes paraules avui en fa 71 anys i per això celebrem el Dia d’Europa. El ministre d’Exteriors francès, Robert Schuman, proposava així la creació de la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer, l’embrió de l’actual Unió Europea. Podem dubtar que Schuman arribés a imaginar-ho, però la pandèmia del coronavirus ja és també una d’aquestes fites a través de les quals Europa va erigint-se i, més que mai, la solidaritat n’és la clau de volta.

Si aleshores es posava la primera pedra d’una comunitat econòmica, ara són rellevants les veus que s’han atrevit a parlar de la necessitat d’una Unió de la Salut. Encara s’estava esllanguint l’última crisi que ja n’arribava una altra en forma de pandèmia, sense precedents recents. I la resposta ha tornat a passar necessàriament per Brussel·les. De la mateixa manera que el crac financer, la crisi dels refugiats o el Brexit, els ciutadans europeus han mirat cap a la capital belga cercant respostes i, agradin més o menys, n’han trobat.

Una Unió Europea sense competències sanitàries ha lliurat milers de vacunes tant al poble més ric de Baviera com al més pobre de Transsilvània. Una Unió Europea amb un pressupost de només l’1% del seu PIB ha decidit endeutar-se i obrir l’aixeta de la despesa pública perquè aquesta vegada no passi com l’anterior. Però les respostes en molts casos han arribat a destemps, tartamudejant i eclipsades per episodis de caos i descoordinació. I, sobretot, encorsetades dins la mateixa naturalesa de la Unió.

“La UE es va unir molt més de pressa que en la crisi anterior. En quatre mesos s’havien suspès les normes fiscals, estàvem d’acord que calia activar molts recursos econòmics i que calia comprar vacunes de manera conjunta. Això és el que batejo com un petit miracle”, diu Maria Demertzis, subdirectora del think tank Bruegel, que confessa que fa dos anys hauria posat la mà al foc que durant la seva vida no veuria mai els països de la UE endeutant-se de manera conjunta. Ara estan a punt de fer-ho. La Comissió Europea té a punt les eines per captar fins a 800.000 milions d’euros als mercats aquest juliol tan aviat com tingui la llum verda de tots els estats. Ara bé, si els diners arriben abans de finals d’estiu serà un altre petit miracle.

La investigadora de l’Institut Jacques Delors Eulàlia Rubio també reivindica la resposta econòmica i recorda que la primera reacció en la recessió anterior va ser apujar els tipus d’interès i demanar ràpidament retallades. Rubio creu que “ha canviat totalment la filosofia d’acció de la UE” i identifica els principals errors en l’estratègia de vacunació, bàsicament perquè no té ni les eines ni l’experiència per no cometre’ls. La UE no té competències sanitàries i, tot i així, ha actuat perquè, com apunta el director del Cidob, Pol Morillas, “si no hagués fet res, no entendríem per què, ens estaríem qüestionant el sentit absolut de la Unió”. Amb tot, Morillas creu que la gestió de les vacunes ha sigut millorable.

Un dels problemes són les expectatives creades. “És molt important que entenguem què és i què fa la UE. Sovint Brussel·les és el boc expiatori de tot allò que surt malament, i a vegades és injust perquè no és un ens abstracte amb poders induïts, és la suma de totes les seves parts, també els governs, que no volen cedir competències”, rebla la subdirectora de Bruegel, que recalca que mitjans, institucions i governs han d’educar en la “narrativa europea”.

“Especialment en una situació de crisi, l’executiu ha de ser capaç d’actuar: la Comissió és l’òrgan executiu clau de la UE, però sense competències és un tigre sense dents”, diu la investigadora del Center for European Policy Studies (CEPS) Sophia Russack. Morillas fa notar el mantra que comporta aquest debat: “És la clàssica situació de la UE, que a base de grans crisis fa petits avenços. Identifica nous àmbits d’actuació als quals s’haurà de dedicar perquè no actuem preventivament”.

Una única veu

També hi ha qui creu que ja és hora d’aparcar el debat de “més Europa” i canviar-lo pel de la necessitat de tenir “una sola Europa”. Ho diu Demertzis, que va arribar a aquesta reflexió després de l’episodi del Sofagate, quan el president del Consell, Charles Michel, no va reaccionar davant el gest masclista d’Erdogan cap a Von der Leyen. Es va fer evident la separació entre les dues institucions i la falta d’una única veu europea, que ha tingut moltes altres implicacions durant la pandèmia.

Susi Dennison, directora del programa European Power de l’European Council of Foreign Relations, creu que la Unió va arrencar de manera qüestionable la gestió de la pandèmia, quan els governs van replegar-se, tancar fronteres unilateralment i fins i tot van bloquejar exportacions de material sanitari a la resta de la UE. Creu que es va saber recuperar d’aquest inici, però que ara torna a estar en hores baixes en termes reputacionals. Han sigut constants les crítiques a una campanya de vacunació endarrerida i entrebancada, marcada per la comparació amb el Regne Unit i el conflicte amb AstraZeneca.

Europa ha exportat tantes dosis com ha administrat, quan la resta de potències han optat per tancar l’aixeta i prioritzar la seva ciutadania. “El rol que la UE ha jugat globalment es podria haver presentat com una estratègia i evitar que quedés com un accident. Hi ha evidents problemes de comunicació”, diu Dennison. Això s’ha vist de nou amb l’anunci de Biden d’alliberar les patents.

Russack creu que Europa hauria d’haver mirat primer endins i després enfora, com han fet els Estats Units. En canvi, per a Morillas l’error és d’estratègia: “La Unió té un històric que ha d’aprendre a capitalitzar, la base del seu poder tou és la promoció dels béns públics. Haurem arribat uns mesos més tard al mateix port que els britànics o els americans, però haurem sigut més fidels a la nostra manera d’entendre una crisi global, exportant vacunes. Però això s’hauria de vendre molt millor”. Com ha passat amb la resposta econòmica europea, eclipsada pels grans anuncis de Biden, una comparació injusta als ulls de les investigadores de Bruegel i el Delors, perquè no es tenen en compte també les vint-i-set respostes individuals i les estructures socials i de l’estat del benestar que ja actuen com uns estabilitzadors que els EUA no tenen. Això no vol dir que no sigui pertinent el debat sobre si cal ampliar la resposta conjunta, però aquesta és una altra controvèrsia.

Aprofitar el moment

Amb aquesta llista d’encerts i desencerts, per a alguns el més desitjable és que Europa aprofiti el moment, converteixi el fons de recuperació en una eina fiscal permanent, elimini les normes de dèficit, canviï els tractats per dotar-se de més competències sanitàries i, per què no, unifiqui la seva veu sota una sola presidència. Però cap de les fonts consultades veu possible arribar a transformacions tan profundes.

“S’obre un període turbulent, amb eleccions estatals importants en què els governs voldran capitalitzar els èxits europeus”, diu Dennison. S’haurien d’alinear els astres: que les eleccions a França i Alemanya donin lideratges disposats a anar més enllà, que els Països Baixos es treguin la disfressa del Regne Unit i que la Conferència per al Futur d’Europa sigui vinculant. Els astres s’alineen comptades vegades però el que és segur és que el coronavirus ja és l’enèsima crisi que tampoc ha acabat amb Europa.

stats