Per acomiadar l’era Heisei
Catedràtic Universitat Hosei, TòquioL’emperador Hirohito, de l’era Showa, va viure una vida ben singular: fins als 44 anys era un déu i després, un ésser humà. Perquè a l’acabar la Segona Guerra Mundial, a pesar de les moltes atrocitats comeses per l’exèrcit imperial sota el seu mandat als territoris ocupats, el govern d’ocupació no només no el va executar com a criminal de guerra, sinó que el va mantenir en la posició d’emperador, per convertir exitosament el Japó en un baluard contra el comunisme en la Guerra Freda. Això sí, a canvi de la seva declaració que no era un déu sinó un ésser humà. Devia ser una mesura inacceptable, per a les víctimes de les atrocitats. Si els successius governs japonesos els haguessin demanat sincerament perdó, almenys, haurien pogut apaivagar la seva ira, però això no va passar.
Com van reaccionar, els japonesos? El déu a qui havien estat obligats a retre l’obediència absoluta es va declarar un ésser humà com ells mateixos. El més lògic hauria sigut acusar-lo d’haver-los portat a una guerra tan desastrosa. Però no va ser així. A molts japonesos els feia pena, la situació de l’emperador. Un misteri de la psicologia social japonesa...
Hirohito va intentar adaptar-se a la imatge de l’emperador requerida per la nova Constitució. Tanmateix, la responsabilitat no complerta li pesava molt. En canvi, el seu successor, Akihito, era el fill del Japó democràtic per excel·lència. Va ser educat personalment per una tutora nord-americana. Quan era jove es va enamorar d’una dona plebea i s’hi va casar. Era el primer membre imperial que es casava amb una plebea. Afortunadament, era una dona molt intel·ligent i d’una mentalitat molt oberta. Per exemple, va insistir en criar els fills ella mateixa, cosa insòlita perquè els fills imperials havien sigut criats sempre per criades. Així es van guanyar la simpatia del poble japonès. Eren símbols de la nova època.
Akihito va fer molt bé el paper d’emperador del temps de pau amb el suport de l’emperadriu Michiko. Ha visitat molts llocs que li devien ser difícils de visitar perquè el sentiment antiimperial era molt fort, com ara la Xina, les Filipines, Holanda...
També era un defensor convençut de la Constitució. En un acte oficial en una escola, un mestre li va dir orgullós a l’emperador que ensenyaven els alumnes a respectar l’emperador. Ell li va contestar que no haurien d’obligar-los-hi.
La política ultranacionalista del govern d’Abe no pot agradar a l’emperador. Ho ha deixat entreveure a vegades, sempre mirant de no ser massa polític. Per exemple, quan es va acordar la llei de secret d’estat, que limita el dret del poble japonès a saber, no va criticar directament la llei, però va dir que la Constitució es va fer per protegir la pau i la democràcia al Japó.
L’abdicació la va proposar Akihito mateix. Ja no se sentia amb les condicions necessàries per realitzar satisfactòriament la seva funció com a emperador. Ser emperador és molt dur. La seva agenda està plena. No té llibertat de moviment, ni de pensament, ni d’expressió... Seria massa si no se li concedís la llibertat d’abdicar.
Un emperador pacifista
Jo no havia sigut partidari del sistema d’emperador. Tanmateix, ara que els polítics que hi ha al poder s’afanyen a convertir el Japó en un país normal que pugui fer guerres tot reformant la Constitució pacifista, em sembla molt important la figura de l’emperador pacifista. En aquest sentit, Akihito i la seva dona han fet una bona feina. Ara els toca jubilar-se com a éssers humans.
Ara comença la nova era Reiwa. Aquest any és el 2019 i l’any 31 de l’era Heisei, que serà a partir l’1 d’abril l’any 1 de l’era Reiwa. No és gens pràctic, però està ben arrelat en la nostra cultura. Per exemple, associem sovint els trets generacionals amb les eres; els nascuts en l’era Meiji són tossuts, els del Taisho són liberals, els del Showa són addictes al treball i els del Heisei són individualistes i panxacontents... Em penso que és difícil que desaparegui.
