La demolició de l’ala est de la Casa Blanca, metàfora del poder de Trump
Les oficines de la Primera Dama de la Casa Blanca, destruïdes; el cinema privat dels presidents estatunidencs, arrasat; el jardí dedicat a Jacqueline Kennedy, reduït a runa; l’entrada de l’ala est, on les sufragistes van reclamar el dret de vot de les dones entre el gener del 1917 i el juny del 1919, aniquilada; o el saló on Pau Casals va tocar per a John F. Kennedy, convertit ara en pols i escombraries: així ha desaparegut allò que Betty Ford, esposa de Gerald Ford –el vicepresident que va succeir Nixon després del Watergate–, va anomenar el “cor” de la Casa Blanca.
L’ala est va adquirir el seu caràcter funcional i simbòlic sota la presidència de Franklin D. Roosevelt. El 1942, va ampliar l’edifici per cobrir un búnquer i afegir-hi oficines, i va transformar el vestíbul de la terrassa oriental en el cinema privat. Durant més de vuitanta anys, el nou espai va acollir les activitats de les primeres dames, des de la lluita contra la drogodependència i la promoció de la lectura fins a la planificació de dinars d’estat i festes anuals.
Les excavadores del president Donald Trump han aixafat sense mirament aquest "cor". Ara serà substituït per un saló de ball gegantí de 8.000 metres quadrats –un 60% més gran que la planta de la Casa Blanca– capaç d’acollir 999 convidats i dignataris estrangers. Trump justifica la demolició dient que futurs presidents es beneficiaran de l’edifici com a lloc de recepció i diplomàcia d’alt nivell.
És cert que l’actual saló de ball només acull unes 250 persones i que, per a esdeveniments més grans, cal muntar tendes als jardins, cosa no sempre còmoda. Però la magnitud del projecte supera de llarg qualsevol necessitat pràctica i converteix l’espai en un escenari per al seu protagonisme personal. Així, la seu del govern, considerada "la casa del poble", corre ara el risc de transformar-se en un escenari de megalomania presidencial, lluny de la humilitat i de l’esperit democràtic que l’edifici ha representat tradicionalment.
Les mentides sobre el projecte
Des del primer dia, Trump ha ignorat les normes i ha mentit sobre l’abast del projecte, ja que va assegurar que el saló no tocaria l’ala est. La seva destrucció es va dur a terme sense el vistiplau de la Comissió de Planificació de la Capital Nacional i després de destituir els membres de la Comissió d’Arts Plàstiques, que assessora sobre la preservació del patrimoni federal.
Aquests dies, un editorial cada cop menys sorprenent de The Washington Post s’ha afanyat a trobar virtuts en la demolició. El diari reconeix que "molts veuen en els enderrocs una metàfora del menyspreu temerari de Trump per les normes i l’estat de dret", però afegeix que "altres hi veuen allò que estimen d’ell: un constructor de tota la vida perseguint amb audàcia una gran visió". Amb això, el diari que va contribuir a fer caure un president inicia una defensa del saló valorat en 300 milions de dòlars, finançat amb donacions privades, entre elles les de Jeff Bezos, propietari del diari i d’Amazon, que recentment va interferir en la línia editorial per beneficiar Trump.
En els deu mesos del seu segon mandat, Trump ha ignorat el Congrés, governa a cop de decret, ha amenaçat empreses i governs estrangers i ha extorsionat universitats. La separació de poders, tan preuada al sistema polític estatunidenc, s’esquerda sota un president sense límits. Els trumpistes celebren la seva revenja, però a una majoria estatunidenca cada cop més gran no els agrada el que veuen: un país que confon fermesa amb brutalitat i reforma amb destrucció. Potser mai no hi ha hagut una metàfora millor per a una presidència.
