Quatre lectures de l'atac de Trump a Veneçuela
Només hem necessitat 48 hores per presenciar el primer esdeveniment majúscul del 2026: els Estats Units han bombardejat amb força imperial Veneçuela. Seguidament, un grup de soldats d'elit nord-americans han capturat el president Nicolás Maduro i la seva dona, Cilia Flores. Algunes lectures de l'agressió de Washington ajuden a explicar el moment urgent i el món en què vivim.
'America first'?
Donald Trump va tornar a la Casa Blanca reiterant que el seu predecessor, Joe Biden, havia estat el president de la guerra i que ell seria el president de la pau. El republicà també va recuperar la cadira de la Casa Blanca fent onejar de nou la bandera de l'"America first" –el seu gran lema del primer mandat– i assegurant als seus compatriotes que amb ell els Estats Units no s'implicarien en conflictes internacionals. Fake news. Un any, etern, de mandat després, Trump ha fet de l'ús de la força i de l'amenaça violenta el segell que més identifica la seva política exterior, cada cop més agressiva, més radical, més imprevisible. El 2025 els seus Estats Units van bombardejar directament set països: Veneçuela, Síria, l'Iraq, l'Iran, el Iemen, Somàlia i Nigèria. I en van amenaçar uns quants més: Colòmbia, el Canadà, Groenlàndia, Mèxic, Panamà... No sé si les humiliacions constants a la Unió Europea, que aniran en augment aquest 2026, haurien de formar part de la llista.
Trump presumeix d'haver posat fi a la guerra Gaza i es presenta com l'únic mandatari capaç de fer el mateix a Ucraïna. La realitat és que l'acord de pau al Pròxim Orient és fràgil, incomplet i, de moment, no estableix les bases per a una reconstrucció política i social a la Franja. La realitat també és que a Ucraïna –on havia promès un alto el foc en 24 hores–, Washington continua sense trobar la sortida a la guerra, i quan ho faci la pau beneficiarà –i premiarà– de forma massa perillosa Vladímir Putin.
Paisatge de feres
El canvi de política exterior de Trump és la prova més palpable que en el món d'avui torna a primar la llei del més fort. Coincidint amb el 15è aniversari de l'ARA, a la redacció ens imaginàvem un joc: què pensarien els lectors del diari del 2010 sobre els esdeveniments que han passat durant aquests anys. La majoria no es creurien que, a Europa, hi tornaria a haver una guerra en què es maten soldats a ritme de la Segona Guerra Mundial. O que a Benjamin Netanyahu se li donaria suport incondicionalment durant bona part de la seva guerra genocida contra Gaza. O que Dinamarca demanaria ajuda a la Unió Europea davant la por que Washington envaeixi Groenlàndia. Ens apropem a la política-ficció o, potser millor, a la geopolítica del segle XIX –com insisteixen cada cop més experts–: és a dir, a una època marcada per l'expansió imperial i la pugna de poder entre les grans potències.
Des de la perspectiva del dret internacional, les bombes nord-americanes caient de matinada contra mig Veneçuela són un altre desafiament enorme al respecte per l'ordre global. Com ho va ser la invasió russa d'Ucraïna, i les bombes israelianes que els darrers mesos han caigut per mig Pròxim Orient: Líban, Síria, el Iemen... L'atac de Trump arriba el dia tres del nou any. Uns quilòmetres més a l'est, el president xinès, Xi Jinping, assegurava en el seu discurs de Cap d'Any que "la reunificació" de la Xina i Taiwan és "inevitable" i insistia que continua sent un objectiu central i inalterable del govern de Pequín. Si Trump bombardeja Veneçuela, captura el president i busca forçar un canvi de govern a Veneçuela –la mateixa estratègia, per cert, que Putin volia seguir a Ucraïna–, qui pot aturar la Xina de fer el mateix a Taiwan?
'No war, yes peace'
Nicolás Maduro s'ha passat part de les últimes setmanes cantant i ballant. El president veneçolà es feia gravar entonant cançons pacifistes per contrarestar els tambors de guerra que ressonaven amb insistència des de Washington. Una de les seves melodies es va viralitzar arreu del món. És un remix amb frases que es repeteixen: "No war, yes peace"(no a la guerra, sí a la pau); "No blood for oil" (no volem sang pel petroli);"No crazy war" (no a la guerra boja)... La música s'ha acabat i és sobre Maduro que hi ha ara la majoria d'interrogants. Com han arribat a ell? L'han traït persones de la seva confiança? Trump ha entregat a mitja tarda la prova de vida que havien demanat des de Caracas: una foto d'ell vestit amb xandall gris, amb els ulls i les orelles tapades retingut en un escenari de guerra. Era una foto històrica.
La gran pregunta, però, és saber si la caiguda de Maduro implica la caiguda del seu govern. La compareixença de la vicepresidenta Delcy Rodríguez confirmava la fidelitat del chavisme a Maduro, hereu de Chávez, que el va escollir a dit. Dirigint-se a Trump, que minuts abans deia que Washington té la intenció de prendre el control de Veneçuela –i el seu petroli–, Rodríguez sonava contundent: no serem una colònia i el nostre únic president és Maduro.
A l’altra banda de la taula, també prou desconcertada, hi ha l’oposició veneçolana, que celebrava el cop de la Casa Blanca. A primera hora, totes les mirades apuntaven a María Corina Machado, guanyadora de l’últim Nobel de la pau –un guardó que, per cert, anhelava Trump–. Les preguntes s’acumulaven: ¿Washington la farà presidenta? Com reaccionarien els carrers de Veneçuela? Trump refredava la preguntes amb una declaració prou sorprenent: Machado no té prou respecte per dirigir ara el país. El futur immediat de Maduro és gairebé tan incert com el de Veneçuela.
A l'espera de Pequín i Moscou
Fa, si més no, certa gràcia la primera reacció oficial de Moscou a les bombes de Washington sobre Caracas: "Exigim que s'aclareixi de forma immediata la situació. Aquestes accions [en referència als bombardejos i, especialment, a la captura de Maduro], si realment han tingut lloc, suposen una violació inacceptable de la sobirania d'un estat independent, el respecte pel qual és un principi clau del dret internacional", han escrit des del ministeri d'Afers Exteriors de Rússia. Més enllà d'aquestes paraules buides, serà interessant veure quina és la reacció real de Moscou i, sobretot, de Pequín davant l'agressió nord-americana. En les últimes setmanes, i davant el gran desplegament militar de Washington, tant Putin com Xi Jinping, els grans aliats de Maduro, havien demanat prudència a Trump.
Però en política el més important acostuma a ser el que es diu quan els micròfons estan apagats. Potser Putin, amb qui Trump parla prou recurrentment per telèfon sobre Ucraïna, ja sabia les intencions dels EUA i es cobra ara el favor a la taula de negociació ucraïnesa. Potser a Xi no li molesta tant el gest de Washington i cedeix la influència sobre Veneçuela a canvi de guanyar-ne en una altra àrea del tauler global. Europa es limita, com fa últimament, a entonar el clàssic "deeply concerned", unaexpressió utilitzada sovint per dissimular la creixent irrellevància estratègica –que ja és vulnerabilitat estratègica– del club comunitari. Els que han demostrat estar més preocupats són la majoria de mandataris de l'Amèrica Llatina –a excepció de l'argentí Javier Milei, alumne de Trump–, una regió amenaçada de nou per una onada intervencionista dels Estats Units. On hi devia haver els rostres més desencaixats aquest dissabte de gener és a Cuba, gran anhel nord-americà i que ha tremolat també amb l'explosió de cada bomba gringa sobre terra veneçolà.
Arreu de l'Amèrica Llatina ressona un mantra amb insistència: cal témer una nova onada intervencionista dels veïns del nord.