Fa seixanta-cinc anys, John F. Kennedy demanava al món que no preguntés què podien fer els Estats Units per ell, sinó què podien fer junts "per la llibertat de l'home". Era l'expressió d'un idealisme que, gairebé mig segle després, ressonaria en el discurs d’investidura del primer president afroamericà de la història del país. Barack Obama es va dirigir a "tots els altres pobles i governs" per assegurar que Amèrica era "amiga de cada nació que busqui un futur de pau i dignitat" i que el seu país estava preparat, una vegada més, per exercir el lideratge global.
Aquest idealisme americà, que creia i creu en la visió liberal de l'ordre mundial segons la qual la cooperació entre països és possible i que institucions com la Unió Europea o l'OTAN poden facilitar-la, passa avui per les seves hores més baixes. Amb la invasió de Putin a Ucraïna i l’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca, molts asseguren que ens trobem en un retorn a una realpolitik crua, on el poder militar directe i la coacció econòmica s'imposen sobre les normes i els consensos.
L'actual ordre liberal que avui agonitza va néixer sobre les bases d’un idealisme polític, però pragmàtic, que connecta amb el realisme. Aquest sistema global basat en regles internacionals va prendre forma arran de la Segona Guerra Mundial, quan Franklin D. Roosevelt va pronunciar el cèlebre discurs de les quatre llibertats. Roosevelt, un idealista pragmàtic del qual Kennedy i Obama van ser hereus, creia que per derrotar el totalitarisme no n'hi havia prou amb la força, sinó que calia oferir un horitzó amb ideals en què la llibertat d'expressió, de culte, de viure sense misèria i de viure sense por fossin garanties universals.
Dic de contenció
D'aquesta visió sorgeix l'arquitectura de l'ordre liberal –amb l'ONU, l'OTAN, els Acords de Bretton Woods i el lliure comerç–, que fa temps que es troba en crisi, però que s'ha considerat necessari per garantir la pau al món; o potser hauríem de dir a les anomenades democràcies occidentals, ja que de guerres n'hi ha hagut moltes des de llavors. Aquestes institucions, acceptades tant per l'idealisme pragmàtic com per la realpolitik, han servit de dic de contenció, si bé aquest últim corrent sempre se les ha mirat de reüll i només les ha seguit quan servien als seus propis interessos.
El recent discurs a Davos del primer ministre del Canadà, Mark Carney, va ser demolidor al parlar d’una ruptura definitiva d’aquest ordre mundial. Carney va assegurar que el multilateralisme, tot i haver operat durant dècades com una ficció agradable que les grans potències complien només de forma asimètrica i per conveniència, ja no protegeix els estats petits i mitjans. Davant d’això, Carney va proposar un front comú de potències mitjanes basat en una geometria variable: coalicions flexibles segons cada qüestió, fonamentades en valors i interessos compartits per contrarestar el poder dur dels gegants i evitar la subordinació: "Si no ets a la taula, ets al menú".
Aquesta visió es contraposa frontalment amb el nacionalisme de Trump, que creu en la llei del més fort i en una política transaccional que busca l'hegemonia dels Estats Units ignorant tractats i institucions. L'expiració del tractat New Start aquesta setmana és l'últim símptoma d'aquest canvi d'era. Amb Trump ignorant la proposta de pròrroga de Putin perquè vol forçar que la Xina també s'integri en les limitacions, el món perd un altre acord fonamental de cooperació internacional. Per primer cop des dels anys setanta, no hi ha límits legals als arsenals nuclears de les grans potències.
Els interessos nacionals, el poder militar i la competició entre grans potències estan desplaçant un món multilateral regit per normes. Una realpolitik crua, despullada d’ideals, s’imposa, debilita l’ordre liberal i projecta un escenari global més incert i potencialment més perillós. La seguretat ja no emana tant del dret com de la força.
