Carolin Emcke: "Hi ha un exhibicionisme de la brutalitat"

BarcelonaCarolin Emcke (Alemanya, 1967) és periodista i filòsofa. Durant la seva carrera com a reportera internacional ha viatjat a diverses zones de conflicte. En els seus textos i conferències reflexiona sobre alguns dels principals reptes del món actual, com l'emergència de les polítiques autoritàries, la violència de les guerres i la crisi climàtica. El seu últim llibre, El que és veritat (Arcàdia, edició en castellà d'ENDEBATE), recull dues conferències centrades en la recerca de la veritat en temps convulsos, marcats sobretot per les guerres a Ucraïna i Gaza. L'ARA conversa amb ella coincidint amb la seva estada a Barcelona per participar en una sessió del CCCB.

Va escriure Contra l'odi el 2016, on alertava de l'ascens del fanatisme, el racisme i la manca de confiança en els sistemes democràtics. Però sembla que la situació ha empitjorat. Com veu el món, gairebé deu anys després?

— Si escrius sobre odi, racisme i moviments antidemocràtics no vols tenir raó: voldries equivocar-te. El racisme no és una cosa del passat o d'altres llocs. La perspectiva dels Estats Units amb una segona administració Trump va més enllà de qualsevol cosa. Fins i tot els més cínics de l'esquerra no s'ho esperaven. I també diria que la concentració de poder absolut en persones com Elon Musk i Donald Trump era inconcebible quan vaig escriure el llibre. Els mecanismes, les estructures, l'efecte sobre les persones... tot això encara és vàlid. Però, malauradament, encara estem massa centrats en analitzar la dreta radical i els moviments antidemocràtics i no mirem prou les persones que se'n veuen afectades.

Estem veient victòries electorals en molts llocs de les forces xenòfobes i d'extrema dreta. Com creu que caldria respondre-hi? Perquè sembla que només en siguem testimonis, que deixem que passi sense fer-hi res.

— Hi estic d'acord. Crec que la resposta és de xoc. I això és justament el que volen. Que ens escandalitzem, que tinguem por. No podem fingir ser testimonis de les nostres pròpies vides. Això no és una pel·lícula, és real. I crec que això és el que ha de canviar. Crec que l'error va ser prendre'ns la democràcia com si fos una propietat. Però és una cosa que es fa. La democràcia es forma a les escoles, als llocs de treball, als clubs de futbol, on sigui.

En el seu nou llibre escriu: "Reflexionar sobre la veritat requereix dubte, escepticisme i qüestionament crític per avaluar si les pròpies suposicions, raons i motius són realment vàlids". ¿Els ciutadans estan perdent la capacitat de tenir un pensament crític, en un moment en què molts governants generen més confusió que certeses?

— Hi ha una màquina que existeix i que treballa per distorsionar el sentit de la realitat, que és l'única cosa que tenim en comú. I crec que és per això que les persones que no volen que tinguem res en comú han de destruir una esfera pública a la qual puguem referir-nos, en la qual puguem confiar. És una destrucció permanent de la confiança, que va començar fa molt de temps. Una destrucció intencionada de la confiança en el sistema de mitjans. No dic que m'agradi tot el que fan els mitjans de comunicació, i ho hem de criticar, però encara és una professió que té criteris i estàndards per buscar la veritat. Potser cometen errors, però encara hi ha un intent professional de mantenir aquests estàndards de verificació i falsificació. I que Mark Zuckerberg acabi d'anunciar que deixarà de tenir un mecanisme de filtre per comprovar què és un fet i què no ho és, demostra que ni tan sols hi ha interès pels fets, per la informació, pel coneixement. I, per tant, crec que tots estem una mica perduts a l'hora de trobar els instruments adequats per recuperar la confiança i després recuperar l'interès en la veritat.

Com es pot combatre?

— Prohibint TikTok. Ho dic seriosament. No hi ha manera d'afrontar aquesta batalla amb màquines tan potents, amb algoritmes que no són transparents, amb una lògica inherent de simplificació. Encara que totes les bones plataformes periodístiques o totes les bones institucions culturals o totes les bones universitats entrin a TikTok, no crec que es pugui canviar... És una batalla perduda. Es tracta d'actors molt poderosos, ja siguin estats com Rússia, la Xina i l'Iran, o oligarques molt poderosos. Els interessen els diners i manipular.

En un dels seus articles deia que l'única certesa és que els drets humans i la democràcia són el nucli innegociable de les relacions internacionals. Però això sembla més qüestionat que mai, per exemple amb la guerra a Gaza.

— Gaza és una mena de senyal definitiva d'això, però ja ha passat abans. J.D. Vance ho va anunciar públicament a la conferència de seguretat de Múnic. Va ser impactant, no se'n va amagar. No es tractava només de dir "estem cometent crims de guerra, o no ens importen els crims en certes zones del món i ens importen els crims en altres zones del món", sinó que va ser una mena d'anunci real que aquesta antiga comprensió dels drets humans i la democràcia ha desaparegut. Per a ells això ha desaparegut. Hem vist Bolsonaro. Hem vist Trump 1, Trump 2. Hem vist Putin. Hem vist Netanyahu. És la batalla del nostre temps.

El gran canvi és que ara s'atreveixen a dir-ho explícitament?

— Sí, crec que hi ha un desvergonyiment, un exhibicionisme de la brutalitat. Hi ha gent que disfruta exhibint la brutalitat i exhibint la ignorància dels drets humans. I crec que aquesta és, efectivament, la gran diferència. L'estat de xoc en què ens trobem és un perill. I l'altre perill és pensar que és tan aclaparador, que són tan poderosos, que no podem fer-hi res. Potser és la nova normalitat, però no ens hi hauríem d'acostumar.

¿Correm el risc que les futures generacions quedin amarades de tots aquests missatges deshumanitzadors i mancats d'empatia?

— Podem pensar històricament en molts exemples en què una injustícia que d'alguna manera es considerava normal o impossible de superar els moviments socials van aconseguir canviar-la. Pel que fa a la dreta radical a Europa, no va aparèixer l'any passat, i moltes democràcies europees estaven com somnàmbules. Això no es pot canviar amb un clic, sinó que caldrà un procés lent i complicat. Potser ens hem tornat tan impacients com els que critiquem, potser hem oblidat quant de temps va trigar el moviment pels drets civils, quant de temps va trigar el moviment gai, queer i trans. I potser vam ser naïfs i vam pensar que el futur només portaria més llibertats, i ara veiem que cada cop n'hi ha menys. La meva àvia, quan tallava el pa, sempre deia que s'havia de serrar, no prémer. D'això tracta el treball polític.