Salomé Saqué: "Van penjar a internet les instruccions de com matar-me"

BarcelonaSalomé Saqué (1995, Lagny-sur-Marne, França) és la periodista francesa més influent a les xarxes socials, segons la classificació del prestigiós Reuters Institute for the Study of Journalism del 2024. Especialitzada en drets socials, feminisme i política internacional, des del 2021 és membre del mitjà de comunicació independent Blast, on dirigeix la secció d'economia. És autora de Sois jeune et tais-toi [Sigues jove i calla] (Payot, 2023) i Resistir (2025), un assaig sobre l'auge de l'extrema dreta que s'ha convertit en un fenomen editorial a França i que ara publica en castellà Plataforma Editorial.

La inestabilitat política, l’entrada de Sarkozy a la presó, el robatori al Louvre... S'ha acabat la grandesa de França?

— Per a mi, la veritable crisi francesa no és la de la “grandesa”, sinó la dels serveis públics. El robatori del Louvre, per exemple, revela un problema estructural de manca de recursos. Els treballadors de seguretat ja havien fet vaga al juny per denunciar la falta de personal, i el director havia alertat la ministra de Cultura. Fa anys que els serveis públics són atacats, políticament i econòmicament. Per vincular-ho amb un altre tema d'actualitat, Nicolas Sarkozy ha contribuït molt a aquesta destrucció. La seva condemna demostra, al contrari, que la nostra justícia funciona. El que em preocupa és com s’ha cobert mediàticament el cas: pocs periodistes han seguit el judici de prop i molts mitjans s’han limitat a repetir les paraules de Sarkozy, que ataca la justícia. És la mateixa estratègia que hem vist amb Marine Le Pen, acusada de corrupció. Es pot criticar una decisió judicial, però no desacreditar la institució mateixa. Fer-ho posa en perill l’estat de dret. I aquest, per a mi, és el veritable risc per a la democràcia francesa.

L’extrema dreta mai havia estat tan a prop del poder a França. Com és això?

— Hi ha diversos factors. En tots els països en què l’extrema dreta ha arribat al poder hi ha hagut una degradació econòmica i un augment de les desigualtats: un terreny fèrtil per a aquest vot. Avui, a França, més del 16% de la població està sota el llindar de la pobresa i hi ha 350.000 persones dormint al carrer, mentre que les grans fortunes han doblat el patrimoni en vint anys. A això s’hi suma la banalització de l’odi. A França, durant dècades era impensable donar veu a l'extrema dreta: el record de Vichy i de la col·laboració amb el nazisme era massa recent. Però als vuitanta, amb Jean-Marie Le Pen, els mitjans li van obrir les portes perquè generava audiència. És un peix que es mossega la cua: com més gent vota l'extrema dreta, més presència se li dona, i com més presència té, més gent la vota. Finalment, hi ha la responsabilitat política. Liberals i conservadors, especialment Emmanuel Macron, han contribuït a fer créixer l’extrema dreta presentant-se com el mur de contenció contra la radicalitat. Adoptant-ne el llenguatge, han acabat banalitzant-ne les idees.

I l’esquerra no ha sabut articular una alternativa?

— Crec que a França sobretot hi ha un problema de personalització que és fonamental en un règim presidencialista com el nostre. Ens fixem molt en les persones i poc en les idees. Però, alhora, constato una forta divisió interna: els partits d’esquerres tenen moltes dificultats per entendre’s. Van aconseguir aliar-se puntualment per crear el Nou Front Popular, que recordem que els va permetre guanyar les eleccions, però tenen sensibilitats molt diferents. Veurem què passa, però és evident que a França no tenim una esquerra unida capaç de fer una proposta clara.

Qualifiques la violència d’extrema dreta d’amenaça terrorista ignorada. Per què?

— Perquè són els termes que fan servir els serveis d'Interior a França i de l'Europol, que supervisa la seguretat a Europa. És un descobriment que vaig fer mentre treballava sobre l'extrema dreta. No sabia que el perill era tan significatiu. A França, la violència d’ultradreta —així l’anomena l’administració francesa per distingir-la de l’extrema dreta política— és la segona amenaça terrorista més gran al país. El que em sorprèn és que gairebé no se’n parla als mitjans. Hem posat molt el focus en el jihadisme, i és normal després del que hem viscut a França, però l’amenaça de la ultradreta és molt alta i gairebé invisible. Els casos de nois que es radicalitzen en un entorn d’extrema dreta no són un cas aïllat. Després de les eleccions legislatives del juny del 2024, vam veure un ressorgiment d’actes racistes i discursos que deien que, quan Marine Le Pen arribés al poder, podrien fer el que volguessin. 

Al llibre destaques l'aliança cada cop més notòria entre els multimilionaris i l'extrema dreta. Què hi guanyen promovent aquesta ideologia?

— Hi guanyen terreny, poder i eleccions. Als Estats Units és evident, però a Europa també. A França, el cas més clar és Vincent Bolloré, un multimilionari ultraconservador que ha comprat canals com Canal+, productores, editorials i fins i tot intenta adquirir sales de cinema UGC. Controla pràcticament tota la cadena cultural. L’objectiu és doble: crear un imaginari favorable a aquestes idees i generar confusió en el debat públic. Generen una polèmica esbiaixada i tot l’ecosistema de mitjans propietat dels multimilionaris l’amplifiquen. Els seus canals reprodueixen les mateixes històries, fins que també se n'acaba parlant als mitjans públics. El resultat és un espai informatiu saturat i polaritzat, en què l’extrema dreta imposa l’agenda. Alhora desacrediten tot el que pugui frenar-la: institucions, jutges, periodistes. És un procés sense fi: quan cedeixes, l’extrema dreta avança. Els mitjans estan atrapats: si no els donen veu, se’ls acusa de censura; si ho fan, amplifiquen la seva propaganda.

Quina és, doncs, la manera d’abordar l’extrema dreta des dels mitjans?

— Idealment, hauríem hagut de reaccionar abans, quan l’extrema dreta encara no tenia el pes que té avui. Primer hem d’acceptar que, facis el que facis, sempre t’acusaran de ser “d’esquerres” o “d’extrema esquerra”. El seu relat es basa en la idea que són víctimes, i que estan exclosos del debat públic, quan en realitat són a tot arreu. Partint d’això, cal deixar de donar-los lloc a la tribuna en nom d’un suposat equilibri, però sense caure en l’error d’ignorar-los. Ignorar-los no ha funcionat mai: han conquerit les xarxes socials, que han sabut dominar abans que ningú. Però quan els convidem als grans mitjans, els estem oferint un nou públic i, sobretot, legitimitat. No és el mateix un vídeo a YouTube que una entrevista en horari de màxima audiència. El bon tractament mediàtic consisteix en documentar els seus vincles amb grups radicals o neonazis, la seva incompetència i la manca de programa. No es tracta de “parlar amb” l’extrema dreta, sinó de “parlar de” l’extrema dreta. I sobretot, no oblidar la resta: parlar d’economia, de desigualtats, d’habitatge... temes que afecten la vida de la gent.

Què fa que internet sigui un mitjà tan propici per a la difusió d'aquestes idees?

— Les idees radicals capten més temps l’atenció que la informació verificada, igual que les notícies falses. Els algoritmes i les polítiques de moderació de plataformes com X i Meta s'inclinen cap a la difusió i la impunitat de missatges d’odi; i això les converteix en màquines molt poderoses de propaganda de l'extrema dreta. Per això crec que cal una regulació més ferma de les xarxes. Jo mateixa he denunciat diverses amenaces de mort, de violació o d’assetjament, i cap de les denúncies ha prosperat. Aquesta impunitat crea un ecosistema ideal per a la desinformació i l’odi.

Interpretes el ciberassetjament com una forma de coacció?

— En el meu cas, hi ha dues dimensions. La primera és el sexisme en línia, que prové de totes les sensibilitats polítiques. Segons un estudi del Parlament Europeu, les dones tenen 27 vegades més probabilitats de ser assetjades que els homes. A això s’hi suma l’extrema dreta: centenars de comptes coordinats difonen informació falsa sobre mi, i molta gent s’ho creu. Obro el llibre amb això: una pàgina web neonazi molt consultada va publicar una llista de periodistes —en què apareixia el meu nom— als quals se’ns havia de disparar una bala al clatell, i hi van penjar instruccions de com matar-nos. Aquest assetjament forma part de la meva vida quotidiana i és esgotador. Només perquè sigui en línia no vol dir que no sigui real. No ho podem ignorar.

Reivindiques la indignació i l'alegria com a motors de resistència.

— Indignar-se davant la injustícia no és només legítim: és necessari. La indignació és l’origen de l’acció social. Històricament, els grans avenços van començar amb persones indignades que es van mobilitzar. A més, l'alegria és imprescindible per sostenir la resistència. Permetre’s moments de felicitat, celebrar petites victòries i treballar col·lectivament genera esperança. Per als joves, l’absència d’esperança és especialment paralitzant, en un context de crisi climàtica, desigualtat i retrocés de les democràcies. Però l’esperança no és passiva: es construeix amb acció. Històries de resistència, com la de les dones a l’Iran o les mobilitzacions massives als Estats Units contra Donald Trump, mostren que la ciutadania pot marcar la diferència.