Els homes que desafien la mort

Enviada especial a Kirkuk (Iraq)Estefan Polis Hana entra ranquejant de la cama esquerra. Les seves articulacions estan una mica oxidades i sovint el maluc li juga una mala passada. Però les limitacions físiques no el frenen de seguir complint amb el seu compromís de peixmerga i als seus 67 anys s’ha inscrit de voluntari per defensar el Kurdistan de l’amenaça de l’Estat Islàmic de l’Iraq i el Llevant (ISIL). La història del Kurdistan està marcada en les arrugues de la seva pell. “Ser peixmerga és un compromís de cor, una cosa que no pots trencar. No són condicions físiques sinó psíquiques de veritable convenciment i sacrifici cap a la pàtria”, expressa aquest peixmerga que als anys 70 va lluitar colze a colze amb l’avui president kurd, Mustafà Barzani, contra les forces de Saddam Hussein.

La paraula peixmerga significa literalment en kurd els que desafien la mort. L’actual insurrecció sunnita, liderada per l’Estat Islàmic de l’Iraq i el Llevant (ISIL), ha reunit vells enemics al camp de batalla: els peixmergues contra el partit Baas (de Saddam Hussein), i el grup islamista sunnita Ansar al-Sunna.

“Em vaig allistar el 1967, sota el comandament de Barzani el Gran, pels crims que havia comès el Baas contra el nostre poble, contra la nostra terra”, declara Polis Hana.

Entrenats pels Estats Units

Aleshores les coses eren molt diferents. Els peixmergues no eren, com ara, una força paramilitar d’elit amb tecnologia sofisticada i que rep un entrenament militar professional d’instructors dels Estat Units. Ara formen un exèrcit de 190.000 homes dotats d’armament pesant i que han sigut capaços de frenar els jihadistes, mentre l’exèrcit de l’Iraq segueix perdent terreny. En no ser una força regular reconeguda pel ministeri de Defensa iraquià, però, no reben un salari del govern central ni vesteixen uniforme oficial.

Els primers peixmergues eren milicians o guerrillers que s’amagaven a les muntanyes i feien accions contra les forces de seguretat de Saddam Hussein en els territoris disputats al nord de l’Iraq, com Suleimaniya, Kirkuk i la plana de Nínive, amb capital a Mossul.

“Jo vaig entrar per primera vegada amb la divisió de Faransa Hariri [un líder sirià que es va unir a les forces de Barzani als 70] a la ciutat de Kirkuk per expulsar les tropes de Saddam”, rememora el vell combatent kurd. Es refereix als enfrontaments en què Saddam Hussein va dur a terme una campanya d’“arabització” a les riques àrees petrolíferes del Kurdistan, trencant amb el pacte conegut com a Manifest, pel qual els kurds havien de tenir un estat autonòmic que inclouria la rica ciutat petrolífera de Kirkuk. Aquesta guerra de guerrilles, en què van participar milícies iranianes al costat dels kurds, va finalitzar amb un acord de pau entre kurds, el govern de l’Iraq i el xa de l’Iran, Mohammad Reza Pahlavi, pel qual aquest garantia a Bagdad que les milícies iranianes no ajudarien els kurds.

“Érem voluntaris. Ningú cobrava res per anar a lluitar. Ho fèiem perquè era el nostre deure amb la pàtria kurda”, exclama Issa Ashkar, i afegeix que el seu deure és “protegir les fronteres i donar seguretat al Kurdistan”.

“Una vegada vam estar 47 llargues jornades sense menjar ni descansar ni un sol dia”, explica orgullós el veterà peixmerga. “Quan lluitàvem amb Barzani no hi havia diferències. Cristians assiris, caldeus, musulmans sunnites o xiïtes, turcmans i azadites, a tots ens deien peixmergues”, reflexiona Ashkar.

A la dècada dels 80 hi va haver una guerra civil entre els peixmergues: els del Partit Democràtic del Kurdistan (PDK) de Massud Barzani, actual president kurd, i els de la Unió Patriòtica del Kurdistan (PUK), del president de l’Iraq, Jafar Talabani.

Ara intenten ser altre cop una força unida. L’acord de Washington del 1998 va posar fi a una dècada d’enfrontaments i els peixmergues es van unificar. Però com explica Farouq Hanna Atto, “la formació de les milícies es basa en el sistema oligàrquic: cada partit té la seva pròpia milícia peixmerga”.