El Juneteenth, que commemora la fi de l'esclavitud als Estats Units, ja és festa nacional

Barcelona"Les grans nacions no ignoren els seus moments més dolorosos. No fugen. Hem de reconciliar-nos amb els errors que vam cometre. I recordant aquells errors, comencem a guarir-nos i a créixer més forts", va dir ahir el president dels Estats Units, Joe Biden, al signar la llei que ha convertit en festa nacional el Juneteenth, com es coneix la commemoració del dia en què es va abolir del tot l'esclavitud als Estats Units. Va ser el 19 de juny del 1865, quan el general Gordon Granger va proclamar l'alliberament dels esclaus a la ciutat de Galveston, a Texas, l'únic estat sudista que encara quedava per sumar-se a la fita després de la Proclamació de l'Emancipació, feta per Abraham Lincoln l'1 de gener del 1863.

Des del mateix any següent, el Juneteenth es va convertir en un cita de celebració i record per a les comunitats negres d'aquell estat, i es va anar estenent amb els anys a d'altres estats, tot i que no es va reconèixer com a festivitat a nivell estatal fins a finals del segle XX. Ara ja ho era a la majoria d'estats, però aquest any per primer cop demà serà festiu arreu del país i molts funcionaris federals, que demà ja tenien festa, no treballaran avui, divendres. Les reunions familiars i les barbacoes típiques del 4 de Juliol es reprodueixen en el Juneteenth, que també ha rebut el nom de Dia de la Independència Negra, però ha hagut de passar prop d'un segle i mig perquè sigui oficialment declarada com a festa nacional a nivell federal.

Tant Biden com la vicepresidenta, Kamala Harris, van admetre la fita "històrica" que suposava la signatura de la llei, que Biden va fer envoltat dels legisladors negres que han treballat diligentment per tenir la llei aprovada just abans de la celebració. "Fa només uns mesos que soc president, però aquest serà un dels honors més grans que hauré tingut com a president", va dir just abans de signar. Però el moment històric, que dijous es va celebrar a la Casa Blanca amb una gran festa, arriba quan encara no fa un any que els Estats Units tenien al Despatx Oval un president que encoratjava el supremacisme blanc. Una prova més del llarg camí que ha hagut de recórrer, i que encara transita, la comunitat afroamericana del país.

De fet, tot i arribar tres anys després de la proclamació efectiva del final de l'esclavitud, el Juneteenth no va ser el final de la discriminació dels negres al país. Van necessitar que s'aprovés tres anys més tard, el 1868, la 14a Esmena a la Constitució per poder ser considerats ciutadans en termes d'igualtat (teòrica) amb els blancs, però llavors van arribar les lleis Jim Crow, que van imposar la segregació ("separats però iguals", deien) als estats del sud, una situació que no es va acabar fins un segle després d'haver abolit l'esclavitud. Però ni tan sols les victòries en la seva lluita pels drets civils als anys 60 del segle passat van aconseguir assolir la igualtat plena, i la discriminació es manté en molts àmbits, sobretot a nivell judicial i policial, cosa que ha motivat el moviment de protesta Black Lives Matter, nascut el 2014 i més actiu que mai des de la mort de George Floyd a mans d'un policia blanc l'any passat.

I l'amenaça segueix present en les lleis electorals que els legisladors republicans de molts estats estan tramitant per restringir el dret de vot, que perjudiquen especialment les comunitats negres. "Això és fantàstic, però no és suficient", deia l'activista negra Gwen Grant en l'acte de signatura del Juneteenth com a festivitat nacional: "Necessitem que el Congrés protegeixi el dret a vot, i ha de ser de seguida perquè no anem encara més enrere; és el tema més important que hauria d'assumir el Congrés ara".

Un altre moviment recent del Partit Republicà en molts estats és el que vol controlar com s'ensenya a les escoles la història racista del país. Potser el fet de tenir ara una festivitat federal dedicada a recordar la fi de l'esclavitud pot ajudar els centres a fer pedagogia.

Tot i que no hi ha dades completament acurades, els historiadors calculen que només al segle XVIII entre 6 i 7 milions de persones van ser arrencades de l'Àfrica per portar-les al Nou Món per treballar com a esclaus a les colònies britàniques que s'independitzarien després com els Estats Units d'Amèrica. Entre el 1774 i el 1804, tots els estats del nord van abolir l'esclavitud, que tampoc havien fet servir mai tant com els del sud. Allà la mà d'obra esclava va fer prosperar la indústria del cotó, el tabac i l'arròs. Encara que el Congrés va il·legalitzar el comerç amb esclaus el 1808, la compravenda de persones va seguir a l'interior del país i el 1860 hi havia 4 milions d'esclaus als EUA, més de la meitat als camps de cotó del sud. Se'ls prohibia aprendre a llegir i a escriure, i eren tractats com a propietat privada, de manera que qualsevol membre de la família, ja fos parella o els fills, podia ser separat de la família en qualsevol moment per ser venut a una altra finca. De fet, els matrimonis entre esclaus no es reconeixien legalment i la violació de les dones esclaves per part dels propietaris era molt habitual.

A mitjans del segle XIX, el moviment abolicionista va agafar força de la mà principalment d'un esclau que havia fugit, Frederick Douglass, que va aconseguir el suport d'algunes personalitats blanques. La guerra civil no va ser per abolir l'esclavitud, sinó per evitar la secessió dels països del sud, que s'havien revoltat contra el president republicà Abraham Lincoln, però durant el conflicte Lincoln va proclamar-ne l'abolició, primer el 1862, i ho va fer oficial l'1 de gener del 1863. El motiu principal va ser estratègic, bàsicament aconseguir soldats negres per a la causa, però va acabar amb un flagell que havia durat dos segles i mig.