En un Iran amenaçat per Trump, les protestes s'escampen i desafien el règim

BeirutL'Iran ha afrontat aquest divendres el catorzè dia consecutiu de protestes en un context d'apagada gairebé total d'internet i telefonia mòbil, que s'ha convertit en el principal instrument del règim per contenir una mobilització que, malgrat la repressió, no mostra senyals d'esgotament. Aïllat informativament de l'exterior, el país viu una de les fases més tenses de contestació social dels últims anys.

Dijous a la nit el règim va reforçar la seva estratègia de control informatiu amb un tall generalitzat de les comunicacions que va reduir la connectivitat a mínims històrics, segons monitors internacionals. L'objectiu oficial és frenar la “coordinació d'aldarulls”, però l'apagada impedeix documentar abusos i afebleix la protesta.

Poques hores després, el líder suprem, Ali Khamenei, va endurir el to. En un discurs retransmès pels mitjans estatals, va acusar els manifestants d'actuar al servei de potències estrangeres, amb referències explícites als Estats Units i al president Donald Trump, i va assegurar que l'estat “no retrocedirà”. El Consell Suprem de Seguretat Nacional va defensar l'ús de mesures “excepcionals”, i va consolidar així una resposta basada en la força i el control.

Les protestes no cessen

Sobre el terreny, no obstant això, la contenció és incompleta. Persisteixen protestes a Teheran, Mashad, Isfahan, Shiraz, Zahedan i en diverses zones de l'oest de majoria kurda. Les mobilitzacions, sovint nocturnes, combinen consignes contra el règim, incendis de símbols oficials, tancaments comercials i enfrontaments amb les forces de seguretat. Universitats i barris perifèrics continuen sent focus clau, malgrat el desplegament policial i d'unitats vinculades a la Guàrdia Revolucionària.

El balanç humà continua sent incert. Organitzacions de drets humans i xarxes de monitoratge independents estimen entre 40 i 45 morts des de l'inici de les protestes, incloent-hi menors, i més de 2.000 detinguts. S'ha documentat l'ús de munició real, perdigons i gasos lacrimògens, així com detencions en hospitals i pressions sobre personal sanitari per identificar manifestants ferits. L'absència de dades oficials i l'apagada informativa impedeixen una verificació completa.

El detonant immediat de la crisi ha estat l'econòmic. La ràpida depreciació del rial, una inflació persistent i la deterioració del poder adquisitiu van empènyer milers d'iranians –de tots els sectors de la societat– als carrers a finals de desembre. Però, com en cicles anteriors de protestes, el malestar material ha derivat en una contestació política més àmplia, amb consignes que qüestionen directament a les elits governants i al sistema polític.

Entre els opositors a l'exili, el príncep Reza Pahlavi, net del xa, ha cridat a mantenir la mobilització i a la desobediència civil. En un missatge publicat aquest divendres a X, ha advertit sobre la repressió i l'apagada de comunicacions i ha demanat al president Trump que intervingui per protegir els manifestants; ha assegurat que la pressió internacional ha contingut temporalment la violència, però que “el temps és crític” per evitar noves morts.

A diferència d'episodis previs, el moviment actual destaca per la seva extensió territorial i social. No es limita als grans centres urbans ni a un sol grup generacional. Estudiants, comerciants, treballadors precaris i sectors empobrits hi participen de manera simultània, sense una estructura jeràrquica ni un lideratge visible.

Els EUA i Israel s'ho miren de prop

En el pla internacional, la crisi és seguida amb atenció per Washington i Jerusalem, encara que amb lectures distintes. Per als Estats Units, les protestes reobren el dilema entre pressió retòrica i no-intervenció directa. L'administració de Trump ha condemnat la repressió i ha defensat el dret a manifestar-se, però evita qualsevol gest que pugui reforçar la narrativa iraniana d'una ingerència estrangera, conscient que una implicació més visible podria legitimar una escalada repressiva. Tot i així, Trump va dir que prendria mesures contra el règim si reprimia en excés els manifestants.

Per a Israel, la inestabilitat interna a l'Iran introdueix una variable addicional en un moment d'alta tensió regional. Si bé les autoritats israelianes s'abstenen de pronunciaments directes sobre les protestes, observen amb atenció qualsevol afebliment del règim iranià que pugui afectar-ne la política regional, en particular al suport de Teheran a actors armats al Líban, Síria i Gaza. Al mateix temps, una reacció més agressiva del règim iranià, internament o externament, podria traduir-se en un enduriment de la seva postura estratègica enfront d'Israel.

Catorze dies després, el pols continua obert. El règim aposta per l'aïllament, la dissuasió i la força, mentre els manifestants mantenen una capacitat de resistència que desafia els mecanismes tradicionals de control. Més enllà de la seva durada, la mobilització planteja fins a quin punt un sistema polític enfortit en el seu aparell de control pot sostenir-se davant una contestació social que va més enllà de la qüestió econòmica i desafia la seva legitimitat.