Entre la por i l'esperança: els iranians expliquen com estan vivint l'atac

L’Aryan es va mostrar eufòric quan Israel i els Estats Units van començar a bombardejar Teheran, la seva ciutat natal. Estava convençut que estava presenciant la fi de gairebé cinc dècades del règim dels aiatol·làs. Una setmana després de l'inici de la guerra, però, va veure com el cel s'il·luminava a mitjanit a causa d’un bombardeig ferotge i l'alba s'enfosquia pel fum negre que ofegava la capital iraniana. "Han bombardejat arreu. La nit es va convertir en matí, i el matí en nit", diu l’home de 33 anys que com tots els entrevistats pel New York Times, ha demanat no ser identificat pel seu nom complet per por de represàlies. "La gent ha perdut la confiança", confessa.

Els més de 90 milions d’habitants que viuen a l’Iran estan atrapats entre dues realitats terrorífiques. D’una banda, els líders estatunidencs i israelians, les bombes dels quals estan arrasant cada cop més la infraestructura del país persa, els demanen que aprofitin aquesta oportunitat per sortir a manifestar-se al carrer per fer caure el règim dels aiatol·làs. I de l’altra, els governants iranians, decidits a aferrar-se al poder, han amenaçat amb més vessament de sang si la gent s'atreveix a respondre a aquesta crida.

Contradiccions

Quan les forces estatunidenques i israelianes van començar a bombardejar Teheran el 28 de febrer, el president Donald Trump va assegurar als iranians que la llibertat era "a prop". Una setmana després, però, Trump va anunciar el seu desig de participar en l'elecció del nou líder suprem de l’Iran, que formaria part del mateix sistema autoritari contra el qual havia instat els iranians a aixecar-se. Paral·lelament, dijous passat, a la televisió estatal, un mandatari de la Guàrdia Revolucionària va advertir que els possibles manifestants serien considerats agents d'Israel. "S'ha emès l'ordre de disparar a matar", va assegurar.

Arran de la guerra, Asoo, una editorial en persa, ha convidat els residents de Teheran a publicar notes anònimes sobre els seus sentiments. Sovint, les notes són una barreja d'esperança que el caos pugui servir per enderrocar el règim dels aiatol·làs, i de desesperació per la destrucció que els bombardejos provoquen. "Vivim entre la por i l’esperança, però les meves pors són més grans que les meves esperances ara mateix", admetia un dels que van escriure una nota.

Durant dies els bombardejos nord-americans i israelians han impactat contra instal·lacions militars, policials i d'intel·ligència a tot el país. Amb tot, no hi ha cap indici clar d'un col·lapse de les forces de seguretat del règim, profundament arrelades i motivades ideològicament. Molts residents descriuen haver vist Basij –membres de la milícia vinculada a la Guàrdia Revolucionària que va vestida de paisà– vagant pels carrers en motocicletes i cridant consignes religioses al seu pas.

Els serveis d'intel·ligència també continuen vigilant qualsevol intent de dissidència. Per exemple, el Farzad, que viu en un edifici especialment alt a Teheran, explica que molts dels seus veïns van celebrar sorollosament des dels balcons la mort de l'aiatol·là Khamenei. Dies més tard, però, l'administrador de l'edifici els va advertir que els serveis de seguretat escorcollarien els seus apartaments si tornaven a celebrar res més.

Missatges amenaçadors

Així mateix, els punts de control han proliferat per tota la ciutat, i els telèfons mòbils de molts iranians s'han inundat amb missatges del règim que els insten a unir-se a manifestacions progovernamentals i a denunciar qualsevol persona que faci fotografies. Altres missatges són directament amenaces: "Qualsevol moviment que pertorbi la seguretat es considerarà cooperació directa amb l'enemic".

La majoria dels iranians no tenen connexió a internet, i alguns confessen que és una autèntica bogeria no tenir cap notícia del que està passant realment. Amir Hossein Bagheri, un enginyer iranià, ha escrit al seu Facebook que desconfia tant dels mitjans de comunicació estatals com dels estrangers, perquè poques vegades informen com de mortal i de terrorífica és la guerra per als civils.

Els atacs recents han agreujat encara més aquesta desconfiança. Durant els últims dies, els bombardejos han fet explotar magatzems de combustible, i un fum oliós i una pluja negra han cobert Teheran. Els atacs també han destruït una planta dessalinitzadora i els iranians hauran de fer front aviat a l’escassedat d’aigua. El Comandament Central dels Estats Units va instar diumenge als veïns de la capital a quedar-se a casa per la seva seguretat, i va advertir que atacaria les forces iranianes encara que estiguessin a zones civils.

El Kazem, que té una botiga al basar de Teheran, explica que va veure amb els seus propis ulls com desenes de conductors giraven cua en una autopista i començaven a conduir contra direcció quan van veure que hi havia un embús. La retenció la causava un punt de control, no pas un atac, però "la gent estava aterrida, pensava que les bombes estaven a punt de caure".

Un preu massa alt

Alguns iranians encara tenen esperances que la guerra provoqui l’enfonsament del règim dels aiatol·làs, sobretot al Kurdistan iranià, on els kurds fa molt de temps que són discriminats i on alguns grups militars s’han mostrat disposats a iniciar una insurrecció. L’Omid, de 28 anys, que és artista i viu al Kurdistan, admet que està "content" pels atacs contra les infraestructures del govern, sempre que no afectin els civils. "La llibertat té un preu, i és un preu que s'ha de pagar", afegeix.

Per al Peyman, però, un emprenedor digital que viu a Teheran, considera que ja estan pagant un preu massa alt. Es pregunta com podran continuar la vida si tot és destruït. "Necessitem policia. Necessitem serveis d'intel·ligència. Necessitem universitats. Si hem de viure a l'Iran en el futur, independentment del govern que tinguem, necessitarem institucions". Quan va començar la guerra, el Peyman va pensar que hi hauria una col·laboració entre els exèrcits dels Estats Units i Israel i els manifestants iranians sobre el terreny, de la mateixa manera que Moscou i Washington van col·laborar contra l'Alemanya nazi a la Segona Guerra Mundial. "Però no ha estat així. Els Estats Units i Israel no estan col·laborant amb nosaltres. Només estan deixant l’Iran en runes", lamenta.

Coypyright New York Times