El Regne Unit, el Canadà i Austràlia reconeixen l'estat palestí
Netanyahu respon acusant els països de premiar Hamàs i diu que no ho permetrà
LondresManiobra d'equilibri entre la mala consciència històrica, els interessos eterns del Regne Unit, més lligats que mai als Estats Units, i una opinió pública cada vegada més contestatària contra el sostingut genocidi israelià a la Franja de Gaza. El primer ministre, Keir Starmer, acaba d'anunciar aquest diumenge, formalment, en un vídeo prèviament enregistrat, el reconeixement de l'estat de Palestina, un anunci que ha fet al mateix temps que ho feien els seus homòlegs d'Austràlia i del Canadà, membres de la Commonwealth. L'anunci s'emmarca en una onada de pronunciaments en el mateix sentit d'aliats tradicionals d'Israel, que pretén aturar la política del govern israelià de Benjamin Netanyahu d'esborrar els palestins del mapa, alhora que busca aïllar Hamàs i forçar-lo a una rendició incondicional a Gaza. Actualment 147 estats de membres de l'ONU, inclòs Espanya, reconeixen Palestina. Ara s'hi ha sumat Portugal, i s'hi afegiran també França (l'altra ex potència colonial del Pròxim Orient), Bèlgica, Luxemburg, Malta i possiblement Nova Zelanda i Liechtenstein.
El primer ministre israelià Benjamin Netanyahu ha reaccionat amb un comunicat desafiant: "No hi haurà estat palestí. La resposta a aquest últim intent d'obligar-nos a acceptar un estat terrorista al cor de la nostra terra la donarem després que jo torni dels Estats Units". Netanyahu, cada dia més aïllat internacionalment, acusa els països que insten a reconèxier els palestins de "premiar els terroristes" i diu que està disposat a aguantar "les pressions internacionals i domèstiques".
Per la seva banda, Hamàs ha dit en un comunicat que "el reconeixement és un pas important per mantenir el dret del nostre poble palestí a la seva terra i als llocs sagrats i a l'establiment d'un estat independent amb capital a Jerusalem", que qualifica del "resultat merescut per la resiliència, la lluita i els sacrificis que ha fet el nostre poble en el camí de l'alliberament i el retorn", en referència al dret al retorn dels refugiats palestins. També insta a que aquest gest simbòlic s'acompanyi de "mesures pràctiques que portin a l'aturada immediata del brutal genocidi contra el nostre poble de Gaza i a confrontar els plans de judaïtzació i annexió de Cisjordània i Jerusalem". Reclamen una acció internacional coordinada per portar els responsables israelians perquè siguin jutjats per crims de guerra i de lesa humanitat als tribunals internacionals.
Els reconeixements anglosaxons precedeixen als de la resta de països que formalitzaran el seu suport a l'estat palestí, en el marc de la conferència patrocinada per França i l'Aràbia Saudita sobre la solució de dos estats (un estat palestí al costat de l'Estat d'Israel), convocada a Nova York el dia abans que comenci l'assemblea anual de l'ONU. La trobada mundial estarà marcada per l'absència del president de l'Autoritat Palestina, Mahmud Abbas, a qui l'administració de Donald Trump ha negat el visat per viatjar als Estats Units. Divendres, en una votació a l'Assemblea General, 145 països contra cinc van votar a favor que Abbas pugui adreçar-se al fòrum per videoconferència. El més interessant del discurs d'Abbas serà si dona pistes sobre la reforma de l'Autoritat Palestina, ara marcada per la falta de garanties democràtiques, la corrupció, el nepotisme i la col·laboració amb l'ocupació israeliana. El pla del president francès, Emmanuel Macron, pretén que l'Autoritat substitueixi Hamàs en el control de Gaza, en el camí de la creació d'aquest virtual estat palestí, que Netanyahu no té cap intenció d'acceptar.
Starmer ha justificat la decisió –avançada ja fa un parell de mesos, i condicionada a un canvi d'actitud de la política israeliana, que no s'ha produït– com un pas necessari per "mantenir viva la possibilitat de la pau i d’una solució de dos estats". Londres aclareix també que no es tracta "en cap cas d’un premi per a Hamàs". Una afirmació amb què intenta refusar l'acusació que li ha fet el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, d'ençà que va anunciar que faria el pas poc abans de la celebració de l'Assemblea General de les Nacions Unides, que comença aquest dilluns a Nova York.
"El nostre objectiu és un Israel segur i un estat palestí viable, perquè ara mateix no tenim cap de les dues coses", ha dit, oblidant que, ara per ara, i després de dos anys de massacre continuada contra la Franja de Gaza, més la política colonial de Tel-Aviv als territoris ocupats de Cisjordània, el que és del tot inviable és l'estat palestí. En tot cas, Starmer ha assegurat que israelians i palestins "mereixen viure en pau, reconstruir les seves vides, alliberades de la violència i el patiment", i ha remarcat que aquest és també "el desig profund del poble britànic".
Londres arriba a la decisió –amb la qual el president dels Estats Units, Donald Trump, va dir dijous que no estatava d'acord– arrossegant els peus, després d'haver donat un suport pràcticament incondicional a Tel-Aviv tot i les atrocitats de la campanya militar de Netanyahu, fins que només fa uns mesos va suspendre, parcialment, l'enviament d'algun tipus d'armes a Israel.
La responsabilitat històrica britànica
La situació actual, però, és de catàstrofe, i la responsabilitat històrica del Regne Unit és màxima. Perquè, de fet, va ser el 1917 quan el govern de Sa Majestat va emetre la Declaració Balfour i va prometre una "llar nacional jueva" a Palestina sense consultar-ho a la majoria àrab que hi vivia. El 1920, Londres va rebre de la Societat de Nacions el mandat britànic de Palestina, que li donava el control polític i administratiu colonial del territori. En tant que metròpoli, Londres va afavorir la immigració jueva, va reprimir durament les aspiracions nacionals palestines, com l'anomenada Gran Revolta Àrab (1936-1939) i després de la Segona Guerra Mundial i l'Holocaust, va atiar encara més l'assentament dels jueus a tota aquesta zona. La repressió anglesa va afeblir la societat palestina. El 1948, Londres va abandonar un territori dividit ètnicament i religiosament, i va començar la guerra araboisraeliana (1948-1949), immediatament després de la proclamació de l'Estat d'Israel. Un fet que va coincidir amb la Nakba, l’exili forçat de més de 700.000 palestins. Molt possiblement, la partició del territori de Palestina entre un estat jueu i un àrab (que mai no va arribar a existir), imposada per les potències guanyadores de la Segona Guerra Mundial a l’ONU, no hauria estat possible sense la gestió colonial britànica anterior.
Les paraules que han sortit de Londres, d'Ottawa o de Canberra no eviten l'escalada de la destrucció ni dels assassinats a Gaza, ni l’acceleració de les colònies a Cisjordània."Hem de rebutjar l’odi en totes les seves formes i redoblar els esforços per aconseguir la pau", ha conclòs Starmer, que ha presentat el reconeixement com un pas imprescindible per reobrir la via cap a negociacions serioses. Israel queda més aïllat, però ningú l'atura.
