Iyad Alasttal: "La mentalitat de l'ocupació militar portarà a la destrucció de la societat israeliana"

BarcelonaIyad Alasttal (Khan Yunis, 1987) s’ha convertit en una de les veus documentals més colpidores que surten de Gaza, capaç de reflectir la quotidianitat d’un territori assetjat i destruït en un testimoni per a futures generacions. Els seus treballs han recorregut festivals internacionals i han presentat una mirada inèdita sobre la resistència i la fragilitat humanes. En aquesta entrevista, feta per videoconferència entre Barcelona i París, on viu el seu exili, Alasttal reflexiona sobre com el context ha modelat la seva identitat i la seva manera de filmar.

Quan va deixar Gaza?

— El febrer del 2024. No tenia opció. O m'hi quedava i era assassinat, o en sortia per ser la veu dels palestins de Gaza.

Vostè hi va néixer i hi va créixer. Com ha influït això en la seva identitat i en la seva manera de filmar?

— Jo treballo el documental. És la millor manera per parlar de Gaza i per canviar el relat, i per descriure la vida quotidiana dels palestins. Malauradament, sempre som considerats només xifres. Mai parlem dels palestins com a éssers humans. És cert que Gaza, abans de la guerra, era coneguda pel bloqueig israelià. Però hi havia una vida ben viva.

Si no veiem la vida quotidiana dels palestins, no veiem la seva humanitat?

— És clar! Quan mostrem la vida quotidiana, mostrem el costat humà dels palestins. Sempre, quan parlem de Gaza i Palestina, mostrem xifres: morts, ferits, bombardejos. No hem parlat de la vida d’aquesta gent, dels seus projectes, de les seves esperances i somnis. Parlar de la vida quotidiana és parlar d'això.

Quan es filma una guerra, quina responsabilitat es té?

— En el context de Gaza, molta. Abans de la guerra, es considerava Gaza com una gran presó a cel obert. Avui, malauradament, la considerem un gran cementiri. La situació obliga periodistes, artistes, realitzadors o fins i tot activistes a assumir la nostra responsabilitat. Jo i els meus col·legues teníem aquesta única arma per parlar dels palestins de Gaza. Una pel·lícula o un petit vídeo són més importants que mil discursos polítics.

¿Vostè creu que el món entén realment què passa a Gaza o bé hi ha aspectes essencials que encara són invisibles?

— El món ho ha entès massa tard. El treball dels periodistes palestins ha estat decisiu per mostrar la catàstrofe que els grans mitjans no han pogut cobrir. El reconeixement de l’estat palestí per part de França [i altres estats] respon a la pressió popular. Arreu d’Europa creix una nova consciència sobre la injustícia que es viu a Gaza. Abans només els militants defensaven la causa palestina, avui tota una generació jove ho fa. Són el dret internacional i tota la humanitat els que estan en perill quan parlem de Gaza. Per això cal fer sentir la veu dels palestins.

Què significa treballar en un lloc on els periodistes són objectius d'atacs?

— Un repte enorme. Un periodista a Gaza ha d’informar el món del que passa, cosa que comporta molts riscos. En dos anys, 250 periodistes han estat assassinats mentre exercien la professió. No van ser morts a l’atzar; van ser objectius directes de l’exèrcit israelià, perquè van canviar la imatge i van transmetre la realitat de Gaza. Però un periodista és també un ciutadà: té família, té fills. Un periodista, abans d’anar a treballar, no diu "fins després", diu "adeu". Perquè no sap si tornarà a veure els seus fills.

Què respon a aquells que dubten de les imatges que venen de Gaza, perquè no hi ha corresponsals estrangers sobre el terreny?

— Avui el nord i el sud de la Franja estan igual de destruïts. El fet que no hi hagi periodistes al nord mostra que l’ocupació israeliana hi comet més massacres i més destrucció. Cal pressionar la Federació Internacional de Periodistes perquè obligui l’exèrcit israelià a respectar el dret internacional i permetre l’entrada de periodistes a Gaza. Fa dos anys que els periodistes palestins treballen sols, estan esgotats. La comunitat internacional ha d’obligar Israel a protegir-los. L’exèrcit els assassina per evitar que la veritat i la veu dels palestins surtin de Gaza.

He parlat molt recentment amb la periodista i escriptora Amira Hass, de Haaretz. Em va dir que el pitjor és que els israelians no volen saber la veritat. El pitjor és la indiferència?

— El pitjor per a mi és que l’exèrcit israelià continuï les massacres i les violacions dels drets humans en tots els territoris palestins, no només a Gaza. És greu que aquesta mentalitat i aquesta ideologia de l’ocupació continuïn. Això portarà a la destrucció d’aquest estat i de la societat israeliana. Cal que l'ocupació s’acabi, cal aturar la guerra. Cal justícia per als palestins, i que els criminals de guerra siguin portats al Tribunal Penal Internacional.

¿Creu que l’opinió pública israeliana vol saber realment la veritat?

— No és una qüestió de voler o no voler saber. És una qüestió d’acceptar-ho o no. El fet que durant dos anys –i no només dos anys, sinó 80 anys de sofriment palestí– la societat israeliana hagi acceptat això, vol dir que hi ha un problema. Veiem les enquestes i les veus que demanen exterminar els palestins, que estan d’acord amb la colonització, amb continuar la guerra, amb expulsar els palestins del seu territori. No és que ho sàpiguen o no; és que ho accepten.

Després de tants anys filmant Gaza, què és el que més l'ha colpit de la situació actual?

— Durant molt temps he filmat un projecte que es deia Gaza stories, on intentava mostrar la vida quotidiana per canviar els clixés dels mitjans. Vaig filmar tots els barris, vaig conèixer molta gent. Vaig filmar llocs patrimonials, llocs històrics, ciutats, barris. Vaig filmar la vida. Quan em trobo davant de les ruïnes i miro què vaig filmar, em sento molt trencat. El 90% de Gaza ha estat destruït. Però estic orgullós d’haver filmat l'abans i el després. És la memòria de Gaza; un testimoni que un dia servirà a la justícia per qualificar i comprendre què ha passat.

¿Encara hi ha possibilitats de parlar d'una solució de dos estats?

— On farem l’estat palestí? Gaza està destruïda. A Cisjordània, els colons han ocupat una gran part del territori. Nosaltres sempre hem estat pels dos estats. Però ens trobem davant d’un govern d’extrema dreta que no el vol, l'estat palestí.

¿Heu patit esgotament emocional? Com continueu, malgrat tot?

— L’esgotament emocional afecta tots els palestins. No vivim normalment, perquè Gaza és dins del nostre cor, destruïda. Avui visc a Europa una mena d’esquinçament. Físicament, estic bé, però el cap i el cor són a Gaza. No puc prendre un cafè sabent que allà els infants no tenen llet. Potser el meu dolor és menor que el d’un pare que ha perdut tots els fills, o d’una mare que ha perdut tota la família. No sabem què passarà. Tornarem un dia? Repetirem el 1948 [la Nakba]? Tornarem a ser refugiats? Només demanem justícia i pau.

Encara hi teniu família?

— Sí, hi tinc tota la família. Per això, sempre tinc Gaza dins el cap. I fins i tot les meves filles, que tenen 10 i 7 anys, em pregunten quan tornarem a Gaza, com mengen els nens d’allà. Em sento impotent per justificar-ho i explicar-ho.