Ilan Pappé: "Els millors aliats d’Israel són els neonazis i els polítics d’extrema dreta"

BarcelonaL'historiador israelià Ilan Pappé (Haifa, 1954) és professor de la Universitat d'Exeter, al Regne Unit. És un dels principals exponents de la generació dels "nous historiadors" que a la dècada del 1980, quan es van desclassificar els arxius britànics, estatunidencs i israelians, van contribuir a desmuntar els mites de la fundació de l'estat d'Israel. Aquesta feina, juntament amb el seu activisme polític amb la coalició d'esquerres Hadash, el va portar a rebre amenaces de mort i a viure l'exili. Ha visitat Barcelona per presentar el seu últim assaig, Breve historia del conflicto entre Israel y Palestina (Capitán Swing).

L'alto el foc a Gaza ha estat sempre molt fràgil. ¿Creu que Israel reprendrà els atacs indiscriminats sobre la Franja?

— És molt difícil predir què passarà perquè hi ha molts factors en contra de l'alto el foc. Ni Benjamin Netanyahu ni els seus ministres d'extrema dreta el volen, però sembla que l'exèrcit israelià i el president dels Estats Units sí. No és fàcil valorar l'equilibri de forces entre els uns i els altres. Ens movem en un terreny incert. Per a les famílies dels ostatges és un malson i per a les famílies dels presoners polítics palestins també. Com sempre, és la gent del carrer qui paga el preu d'aquestes polítiques: els que negocien fan jocs de poder, però la gent pateix. En aquest cas, molts palestins i un petit nombre de jueus israelians pateixen. No goso fer prediccions: no sé què passarà ara.

Com ha viscut la societat israeliana els intercanvis d'ostatges per presoners aquestes últimes setmanes?

— En primer lloc, la societat israeliana no sap res dels presoners polítics palestins: no els interessa. I és una llàstima perquè els hauria aportat una millor perspectiva de tot plegat. Pel que fa a l'escenificació dels alliberaments que ha fet Hamàs, crec que envia dos missatges. El primer és que Israel ha fracassat en aquesta guerra. El cost ha estat enorme per als palestins, però sembla que el resultat no és el que el govern i l'exèrcit havien promès a la societat jueva israeliana. El segon és el que s'ha percebut com una humiliació. Com a periodista, saps que el que compta d'una notícia no són només els fets, sinó com es contextualitzen. I el que expliquen els mitjans israelians sobre les cerimònies dels ostatges és que els membres de Hamàs són brutals, inhumans i bàrbars. En comptes d'explicar que Hamàs fa això per demostrar que encara hi és, en un moment en què tothom els diu que en el futur han de desaparèixer. Diuen que se'ls ha de tenir en compte per pensar el futur.

Com passa a tot arreu, la societat israeliana s'ha polaritzat.

— Des de fa vint anys, però sobretot l'última dècada, la societat israeliana s'ha dividit. Hi ha la vella societat jueva israeliana, que jo anomeno l'estat d'Israel, que es considera liberal i democràtica. No ho és, però es veu com a tal. I hi ha un altre grup, que va créixer als assentaments jueus de Cisjordània, amb molt suport entre els sectors més pobres de la societat i que era considerat marginal fins que el 2022 va començar a acumular poder. Jo l'anomeno l'estat de Judea. Els dos sectors, lamentablement, estan d'acord en el tema dels palestins, però en canvi tenen profundes diferències en la noció de la vida jueva. Què vol dir ser jueu? El vell estat d'Israel té una definició secular del judaisme: els agrada veure's com a europeus. Però el nou estat de Judea és més religiós, més fanàtic, més extrem: els agradaria que Israel fos una teocràcia. I els agradaria que Israel ocupés la Franja de Gaza i Cisjordània i s'estengués més enllà, probablement a Síria i al Líban. Ara són molt poderosos: s'han fet càrrec de l'exèrcit, la policia i els serveis secrets. L'únic lloc que encara no han aconseguit ocupar és el sistema judicial. Però hi estan arribant. També la majoria de mitjans de comunicació els són fidels. I molts dels israelians que no hi estan d'acord se'n van del país: emigren.

I ara se senten forts amb Trump, Weidel...

— A curt termini, l'ascens de líders populistes, de dreta o d'extrema dreta, ajuda l'estat de Judea a no tenir cap fre internacional. Però, a la llarga, crec que aquests nous règims, sigui a l'Amèrica, a Europa o en uns altres llocs del món, representen el final d'un període, no l'inici d'un nou món. No crec que siguin capaços de mantenir-se en el poder. Trigarà un temps, però hi haurà una reacció. En la batalla entre el món del populisme, el racisme i l'ultranacionalisme, d'una banda, i el món de valors més universals, morals i democràtics, Palestina i els palestins guanyen quan la democràcia i els drets humans guanyen. I Israel guanya quan la democràcia i els drets humans estan en perill. El que passi al món influirà Israel i Palestina i també a l'inrevés.

Què pensa quan veu grans defensors d'Israel com Elon Musk i Steve Bannon fent la salutació nazi?

— La idea de construir un estat jueu a Palestina ha estat sempre un objectiu tant del moviment sionista com del moviment antisemita. Al cap i a la fi, és la mateixa idea. És el que va passar a Europa: no volien veure jueus a Europa, així que ja els va anar bé que anessin a Palestina. El moviment sionista hi va estar d'acord perquè ho considerava un moviment nacional de resurrecció. Els antisemites no volien els jueus perquè creien que la societat era millor sense ells. Per tant, els neonazis extremistes i els polítics antisemites sempre han vist amb bons ulls la idea d’Israel perquè significa que els jueus s'hi quedaran. Però ara hi ha una nova dimensió. La majoria d’aquests moviments no són només antisemites: també són islamòfobs i antiàrabs. I per això també els agrada Israel, perquè creuen que mostra el camí per tractar els musulmans i els àrabs. Per això els millors aliats d’Israel són, en molts sentits, els neonazis i els polítics d’extrema dreta.

En els seus treballs ha explicat que no es pot entendre Palestina sense el concepte de colonialisme de poblament.

— Des del segle XVI o XVII hi havia col·lectius a Europa que no eren benvinguts per la majoria per motius religiosos, econòmics o culturals. Així doncs, buscaven un lloc per recrear una nova Europa. I els llocs que escollien eren llocs on ja vivien persones. Els imperis els van ajudar a colonitzar aquests llocs perquè volien créixer. Però, al final, els colons, que eren europeus que Europa no volia, van desenvolupar la seva pròpia identitat nacional i ja no volien continuar formant part d'aquests imperis. És el que va passar amb la Guerra de la Independència als Estats Units o la guerra entre els colons blancs de Sud-àfrica contra l'Imperi Britànic. A diferència dels colonialistes clàssics, que són enviats pel seu imperi i quan aquest s'ensorra tornen a casa, el colonialisme de poblament es caracteritza perquè els colons creuen que no tenen una casa on poder "tornar". En el colonialisme de poblament, l'impuls més important dels moviments de colons és desfer-se de la població autòctona, eliminar-la. A Amèrica i a Austràlia va comportar genocidis. En uns altres llocs, va ser en forma de sistemes d'apartheid. A Palestina va ser una neteja ètnica. El motiu principal del conflicte a Palestina és que Europa va decidir que la millor manera de fer front a l'antisemitisme era construir un estat jueu fora d'Europa, al cor del món àrab, al cor del món musulmà, en contra de la voluntat del poble de Palestina. Per fer-ho calia força i per mantenir-lo calia força. No és un conflicte complicat d'explicar: és complicat trobar-hi una solució.

I vostè afirma que potser som davant el principi del final d'aquest projecte de colonialisme de poblament.

— Crec que el projecte no funciona i per primera vegada veig senyals que s'està desintegrant. Perquè la societat israeliana no té una base comuna, perquè està creixent l'aïllament internacional d'Israel i perquè molts joves jueus de tot el món diuen que no s'hi identifiquen. Els governs estan fent costat a Israel, però les societats civils no. Des del punt de vista econòmic, Israel és més dependent dels Estats Units que mai. I l'exèrcit israelià s'ha enfrontat a dues guerrilles que no tenen ni avions, ni tancs ni tants combatents i no ha pogut acabar de vèncer. Tot això combinat és l'inici del final. Com a historiador sé que el final es pot allargar i que aquests règims, quan saben que no aguanten, actuen de manera especialment brutal. No us estranyi si ara veiem neteja ètnica a Cisjordània. Potser fins i tot una neteja ètnica de palestins dins d’Israel. Crec que, malauradament, això és el que ens espera. Gaza no és el final d’aquest capítol. Però això depèn del món. Depèn de la comunitat internacional. Depèn de la regió. I potser, com més empitjori la situació allà, més gent s’adonarà que cal fer molt més del que s’ha fet fins ara. No per portar-hi la pau, sinó, primer de tot, per defensar els palestins.