Síria busca els morts engolits a les presons del règim
Un any després de la caiguda d'Al-Assad, prop de 150.000 famílies reclamen justícia, a l'espera de trobar els seus familiars desapareguts en presons del règim
DamascCada foto oblidada en una paret, cada peça de roba apilada en cel·les buides, cada veu que repeteix el nom d’un desaparegut, recorda que Síria continua marcada per les absències. Un any després de la caiguda de Bashar al-Assad, l’alliberament de les presons va obrir un capítol d’esperança, però també va deixar al descobert la magnitud dels crims del règim enderrocat. La justícia, el reconeixement i la reparació encara semblen llunyans.
Als passadissos de la presó de Sednaya, símbol de l’horror del règim, Majda Abu Omar recorre les cel·les amb la mirada fixa a les muntanyes de roba que alguna vegada havien pertanyut als detinguts. El seu marit va desaparèixer el 2013 a Yarmouk i els seus fills també van ser víctimes de la repressió. “Un any després, seguim sense notícies del meu marit i dels meus fills –diu–. La injustícia i la tortura que vam viure han deixat seqüeles profundes. Demanem ajuda i justícia, no només per sobreviure, sinó perquè es reconeguin les nostres pèrdues i es guareixin les ferides que va deixar el règim”.
Des de l’oficina de l’Associació de Famílies de Cèsar a Damasc, Fadi al-Aber coordina esforços per donar suport a les famílies dels desapareguts. “Capacitem les famílies per afrontar la pèrdua dels seus fills i fer-les resilients –explica–. Volem que participin en la recerca i recuperació de restes, entenent que és un procés llarg. El nostre objectiu és ajudar-les a passar del dol a la motivació per reconstruir la seva vida i contribuir al país”. L’Associació, nascuda a Alemanya el 2018 i ara operativa a Síria després de la caiguda del règim, es finança en gran part amb aportacions de les mateixes famílies.
La situació dels desapareguts és alarmant. Segons estimacions de l’Associació Sednaya, podrien ser fins a 150.000 les persones que encara no se sap on són, i només unes 1.500 han estat identificades amb certesa. “La majoria de famílies no saben si els seus éssers estimats són vius o morts”, relata Diad Serreih, coordinador d’aquesta ONG. “No hi ha registres, ni fotografies, ni cossos. Aquesta és una de les grans tragèdies de Síria”, insisteix. La recerca es complica per la dispersió de fosses comunes al voltant de Damasc i la destrucció d’arxius durant els anys de repressió.
Entre les runes d’Hajar al-Aswad, Samar al-Saad intenta reconstruir una rutina marcada per l’absència del seu germà Usama, detingut el 2013. “El més difícil és l’espera i no saber on és”, diu. La seva família va perdre la casa i viu en condicions precàries. La Samar s’ha unit com a voluntària a l’Associació de Famílies de Cèsar per ajudar en la identificació de restes i donar-los un enterrament digne. “Volem que tothom sàpiga que l’Usama no era un terrorista. Volem netejar el seu nom i assegurar que la seva memòria sigui respectada”.
Mantenir l'esperança en el record
El procés d'identificació és llarg i requereix formació. Les associacions han de gestionar documentació, coordinar assistència psicològica amb organitzacions internacionals i assegurar que les famílies puguin participar de manera segura en la identificació i recuperació de restes. Els voluntaris reben capacitació com a investigadors civils i en gestió de proves, per no comprometre les restes quan els equips professionals arribin als llocs de troballa. “És un pas petit, però en la direcció correcta –explica la Samar–. Es necessita temps i col·laboració, però cal començar”.
A l’espera de notícies, n'hi ha que mantenen viva la memòria a través de la narració quotidiana. Sawsan al-Aaraeh, mare d’un fill desaparegut, organitza trobades setmanals amb altres famílies a Damasc. “Ens donem suport mutu, compartim records i plorem juntes –explica–. És l’única manera de no perdre la memòria dels nostres fills. Cada història que expliquem és un acte de resistència contra l’oblit”. La seva veu es trenca en recordar: “El meu fill petit tenia 19 anys quan el van arrestar. Cada vegada que algú esmenta el seu nom, sento que encara és aquí amb nosaltres, i això em dona força per seguir”.
El context actual de Síria continua sent delicat. Entre runes, arxius destruïts i por persistent, el país intenta afrontar el seu repte més dur: reconstruir la memòria, reconèixer la veritat i oferir justícia a qui encara espera. “És un procés que durarà anys, potser entre cinc i deu”, reconeix Hanan Halima, voluntària de l’Associació Sednaya. “Però cada pas, per petit que sigui, és un avenç cap a la dignitat de les famílies i del país”.
Mentre la ciutat intenta tornar a la normalitat, els familiars dels desapareguts viuen entre records i runes, entre cafès compartits sobre matalassos a terra i fotos emmarcades en parets buides. L’espera continua, però també ho fa la resistència de qui es nega a oblidar.
