La vida s'obre pas enmig de l'horror de Gaza

BeirutGaza viu atrapada en una crisi marcada per la devastació i l'escassetat. Les dades oficials revelen un escenari dramàtic: escoles devastades, fam que avança i una comunitat sotmesa a restriccions cada vegada més severes. L'ONU calcula que el 97% dels centres educatius han sofert danys greus o requereixen reconstrucció, i la fam ja assoleix nivells que només es reserven per a les emergències més extremes. Més de 60.000 persones han mort en aquest conflicte, i entre elles hi ha moltes víctimes d'inanició. La situació amenaça amb irreversibles danys físics i cognitius en una generació despullada d'infància.

Davant aquest panorama, emergeix la figura de Hamada Shaqoura, conegut com a Hamada Sho. Abans del conflicte, exercia com a bloguer gastronòmic i promotor de la cultura culinària de Gaza. Però quan la guerra va destruir casa seva i va desplaçar tot el que havia construït, va decidir utilitzar les seves habilitats per aportar més que gust: manteniment i dignitat. Hamada ha deixat de ser simplement un creador de receptes per convertir-se en algú que prepara menjar a partir de paquets d'ajuda en tendes de campanya. En una entrevista a Time, Hamada va dir que va començar cuinant per a la seva família, però el va colpir veure els nens sobreviure amb engrunes. “El menjar és més que simple aliment; és un acte de resistència”, va assenyalar.

L'impacte va ser immediat, amb el suport d'organitzacions locals, va poder cuinar per a centenars de nens. Amb els ingredients precaris que arriben ha improvisat platerets que rememoren la tradició com creps farcides, tacos a l'estil gazatí, curri, fins i tot croissants, i transforma d'aquesta manera el menjar de subsistència en la seva manera d'intentar mantenir una mica de normalitat per als nens. Guisar amb ingredients escassos o improvisar maionesa amb llet i vinagre era una afirmació que la vida continua, encara que ho faci amb el mínim.

Als refugis abarrotats, els nens esperaven un plat calent o simplement un gest de consol. La fam ha enxampat milers de persones en el pitjor moment, i l'accés als aliments —com denuncien agències com Metges Sense Fronteres— continua bloquejat per restriccions, violència als punts de distribució i control del subministrament.

Però la resistència que descriu Hamada té límits. L'increment vertiginós dels preus d'aliments bàsics, al costat del bloqueig, han tornat inviable la seva labor, mentre que centenars de nens pateixen malnutrició severa. Com descriu ell mateix, ja no pot cuinar i s'ha vist obligat a distribuir aigua potable, l'única ajuda que encara pot oferir.

La guerra transforma cada espai de la vida quotidiana, les infraestructures crítiques com escoles, hospitals, i subministrament elèctric, estan col·lapsades o funcionen de manera intermitent. Segons dades de l'ONU, el 97% de les instal·lacions educatives requereixen reparacions greus o una reconstrucció completa; o, cosa que és el mateix, menys del 10% dels centres educatius funcionen. Les escoles que encara es mantenen dretes serveixen de refugis improvisats per a desplaçats, cosa que obliga professors i alumnes a reinventar aules sota carpes, passadissos danyats o fins i tot a l'aire lliure. La falta d'electricitat, aigua potable i materials escolars agreuja encara més la situació.

No és només l'impacte de la guerra en les infraestructures, és la demolició de somnis concrets, l'ensorrament de projectes vitals que, amb cada bombardeig, semblen vaporitzats. Una vida que ha passat a ser una lluita diària per sobreviure. Gaza ha vist com a la població se li arrabassa la possibilitat de créixer, aprendre, formar famílies. La resiliència de Gaza no és un eslògan poètic.

Continuar estudiant

En aquestes condicions extremes, estudiants com la Maha Ali, de 26 anys, i la Yasmine al-Za’aneen, de 19, s'esforcen per continuar estudiant. La Maha, que somiava convertir-se en periodista, ara lluita per organitzar el seu dia entre classes informals i la recerca de menjar. “Abans volíem viure, estudiar, viatjar. Ara només volem menjar”, assenyala en declaracions a Reuters. La Yasmine recorda com el seu institut va ser bombardejat i com va perdre els llibres i els apunts que havia recopilat durant mesos: “Tot el que havia construït va desaparèixer en un moment”.

Malgrat la destrucció, encara hi ha joves que no abandonen les seves aspiracions. En aquestes aules improvisades, dibuixen mapes, escriuen assajos o estudien matemàtiques amb llapis compartits i papers prestats. Hi ha professors que recorren quilòmetres per donar classes, eludint enderrocs i riscos als carrers. Cada lliçó és un esforç doble, transmetre coneixement mentre es protegeix la integritat física dels alumnes.

La resiliència educativa també es reflecteix en la creativitat dels estudiants. Organitzen biblioteques informals amb llibres rescatats, creen grups d'estudi en patis i racons segurs, i fins i tot improvisen laboratoris de ciència amb materials reciclats. Han après a adaptar-se a l'escassetat i fomenten la col·laboració entre famílies i mestres, encara que la guerra i la fam marquen cada decisió.

Als carrers, l'olor de pa acabat de fer és un record llunyà; avui fa olor de fum, pols i aigua estancada. Les famílies continuen comptant els dies sense electricitat, sense medicines i amb racions cada vegada més escasses. Entre la runa, els nens improvisen jocs amb pedres i trossos de metall, aliens al perill. La vida allí es mesura per cada got d'aigua, cada àpat compartit i cada nit que se sobreviu.