Trump-Putin: història d'una estranya amistat

Moscou“Creieu que Putin anirà a la gala de Miss Univers a Moscou? Serà el meu nou millor amic?”. Aquest tuit de Donald Trump del 2013 resumeix la devoció que professa el president dels Estats Units pel seu homòleg rus. Putin el va plantar al concurs de bellesa, però Trump es va passar els mesos següents presumint que s’havien trobat i que l’havia tractat molt bé. Les lloances unidireccionals es van anar repetint fins que el magnat nord-americà va accedir a la Casa Blanca el 2016, mentre Putin mesurava molt les seves paraules i només corresponia les floretes quan li interessava estratègicament. 

Una prova d’això és que, vuit anys després, conscient que la victòria de Trump afavoreix els seus interessos, el líder del Kremlin ha obert el dosificador de les bones paraules cap al seu suposat adversari. Fins i tot li ha comprat alguns dels mantres més controvertits, com ara la falsa teoria de la manipulació electoral del 2020 o l’afirmació que sosté que, amb ell de president dels Estats Units, la guerra d’Ucraïna no hauria ni començat. I, després de l'escena de divendres al Despatx Oval, amb Trump i el seu vicepresident J.D.Vance humiliant Volodímir Zelenski i posant arguments de Rússia sobre la taula, queda clar que el president nord-americà se sent molt més pròxim a Putin que al seu homòleg ucraïnès.

Putin sap el que ha de donar a Trump per fer-lo content. Per això ha començat a temptar-lo amb oportunitats de negoci conjuntes. I el president nord-americà escolta, se’n refia i es deixa adular. “Tots dos tenen ego. Comparteixen un estil autocràtic, menyspreen els valors occidentals moderns i creuen en la llei del més fort”, explica l’analista rus Anton Barbashin a l’ARA, que alhora adverteix que Trump no és conscient de fins on pot arribar Putin per lluitar pel que vol.

Una admiració que ve de lluny

Molt abans de voler ser el seu amic, Trump ja havia enaltit públicament Putin. L’any 2000, al seu llibre The America we deserve [L’Amèrica que mereixem], l’aleshores empresari va beneir el futur president de Rússia quan tot just era candidat. El va descriure com “el líder fort que necessitava el país”. A mesura que es va anar acostant el salt de Trump a la política, els elogis van pujar de to. El 2014 va aplaudir l’annexió de Crimea com un moviment “molt intel·ligent” i va contraposar la fermesa russa a Síria amb la suposada debilitat del govern dels Estats Units. “Hem de mostrar força, Putin ha robat l’esmorzar a Obama —el nostre esmorzar— durant massa temps”, va afirmar, alhora que criticava les sancions contra Rússia: “Putin està ferit, i les persones i els animals ferits poden fer coses estranyes; més val que anem amb compte”. Fins i tot va defensar el president rus davant les acusacions d’haver autoritzat l’assassinat de periodistes i dissidents. 

Putin va esperar a la campanya presidencial nord-americana per correspondre l’allau de bones paraules. En va tenir prou de dir que Trump era, “indubtablement, una persona excepcional i amb talent” per revolucionar la cursa electoral.

El candidat republicà va acceptar la lloança de bon grat, però així que s’apropaven les eleccions i comprovava que l’afinitat amb el líder del Kremlin podia restar més que no sumar, va mirar de distanciar-se’n. De fet, va arribar a assegurar que no s’havia reunit mai amb Putin i que ni tan sols sabia qui era.

Decepció a Rússia

Un cop escollit, Trump es va mostrar conciliador davant l’evidència del pirateig per part de Rússia dels correus de la Convenció Nacional Demòcrata. “Putin no ho tornarà a fer; ens respectarà molt més a partir d’ara”, va dir, en un nou intent de no enemistar-se amb el president rus i de confiar-hi cegament. Però l’estratègia de l’apaivagament va saltar pels aires amb les acusacions d’ingerències russes en les eleccions. Putin sempre les va negar i fins i tot en va convèncer Trump, que en la cimera russo-americana del 2018 a Hèlsinki va exclamar que “creia en la seva paraula” i, per tant, que no creia en la de les agències d’intel·ligència dels Estats Units.

Durant el primer mandat, la pressió dins del Partit Republicà va obligar el president nord-americà a adoptar una posició molt més dura contra Rússia del que hauria volgut. Va endurir les sancions per l’annexió de Crimea i la guerra del Donbàs, i per l’enverinament de l’exespia rus Serguei Skripal, mentre que Putin no li va poder arrencar cap acord internacional que el beneficiés.

Tot plegat va decebre l’elit russa, que havia rebut amb eufòria la primera victòria de Trump esperant que els aixequés les sancions i reconegués la sobirania russa de Crimea. Sense anar més lluny, el polític ultranacionalista Vladímir Jirinovski va fer comprar 132 ampolles de xampany per celebrar el triomf del candidat republicà i va brindar davant les càmeres. I l’editora en cap de Russia Today, Margarita Simonian, va assegurar que es passejaria per Moscou amb una bandera dels Estats Units. L’alegria, però, no va trigar a esbravar-se.

Cautela davant d’un nou capítol

Potser per això aquesta vegada hi ha molta més prudència entre els dirigents russos. Després de l’esclat de joia inicial que va seguir el restabliment de les relacions, el Kremlin ha hagut d’advertir els mitjans estatals que moderin els seus elogis a Trump. Segons informa el mitjà independent Viorstka, ha ordenat als periodistes que se cenyeixin a presentar-lo com algú que “ha tingut la saviesa de respondre a la mà estesa de Rússia”. 

“Putin intenta explotar el desig de Trump de ser vist com a decisiu”, explica Alexander Baunov, analista del Centre Carnagie Rússia-Euràsia. El president rus es cura en salut per si de cas les negociacions fracassen, mentre es mostra indulgent amb el seu adversari fins al punt d’anomenar-lo “soci”. I Trump es torna a refiar de la seva paraula i, convençut que hi té molt més a guanyar que a perdre, s’acosta ideològicament i sense vergonya a Putin. Decidit, ara sí, a no fer marxa enrere.

Tal com alerta el corresponsal del New York Times a la Casa Blanca, abans corresponsal a Moscou, Pete Baker, les primeres accions de Trump com a president s’assemblen molt a les de Putin fa 25 anys. “Els esforços de la nova administració per pressionar els mitjans de comunicació, castigar els opositors polítics i domesticar els magnats de la nació evoquen els primers dies del regnat de Vladímir Putin a Rússia", escriu el periodista. "Però els Estats Units no són Rússia”, aclareix. El món, mentrestant, observa i aguanta la respiració.