Els russos, cansats d'una guerra que els queda lluny

MoscouL’alegria indissimulada de Vladímir Putin i els líders del Kremlin des que van començar les converses amb els Estats Units de Donald Trump contrasta amb l’escepticisme amb què la societat russa ha rebut la notícia. Als carrers de Moscou s’hi respira una barreja d’apatia, desconfiança i, sobretot, esgotament després de tres anys d’una guerra que, si bé per la majoria de ciutadans no ha estat una amenaça real, sí que ha trastocat les seves vides d’una manera o altra.

Als barris de la perifèria de la capital, on hi ha els immensos blocs txelovéinik (formiguers de persones), els jubilats passen les hores fent politinformàtsiya. Així és com s’anomenaven les sessions d’adoctrinament polític del règim soviètic i així és com han batejat irònicament les seves tertúlies matinals. Entre ells el consens general és que la guerra ha d’acabar i que ha d'acabar amb victòria russa, però, arribats a aquest punt, els costa posar-se d’acord sobre què vol dir guanyar. En les seves paraules no hi ha odi cap als ucraïnesos ni tampoc simpatia, més aviat condescendència i recel, com si haguessin estat els veïns capriciosos que somiaven en ser europeus els que els haguessin arrossegat al conflicte.

Del fervor patriòtic de les primeres setmanes de la guerra, poc en queda. Les zetes pintades a les parets han desaparegut pràcticament del tot. Una de les que resisteix és la que el Kremlin va fer instal·lar ni més ni menys que a les portes de l’ambaixada dels Estats Units a finals del 2023. Són tres lletres blanques gegants, ZVO, les sigles de Za pobedu, sila V pravde, Otvajnie (per la victòria, la força és en la veritat, valents). Malgrat que cada vegada se’n veuen menys, dimecres passat la Duma va aprovar una llei que castiga amb fins a cinc anys de presó qui destrossi símbols relacionats amb l’"operació militar especial a Ucraïna". Una norma que s’afegeix a la duríssima legislació contra qualsevol ciutadà que s’atreveixi a qüestionar l’exèrcit o s’oposi a la guerra.

Un altre dels recordatoris que Rússia és un país en guerra són els cartells per al reclutament voluntari de soldats que poblen marquesines, rètols de carreteres, caixers automàtics o vagons de metro. A la parada més propera del principal centre d’allistament de Moscou, una gravació anuncia que aquells que decideixin anar a combatre al front tindran un sou més alt, i la veu que ressona es confon perversament amb la megafonia del metro. Davant del punt de reclutament, un voluntari que prefereix mantenir l’anonimat explica que es vol allistar perquè aquesta és una lluita entre el bé i el mal. Poc després, i de manera abrupta, un militar surt del centre, ens obliga a interrompre la conversa i li impedeix continuar parlant.

Por de parlar amb estrangers

La por de parlar amb estrangers, especialment si són periodistes, està molt estesa a Rússia. I més encara si aquests periodistes provenen dels considerats països “no amistosos”, segons la terminologia del Kremlin. D’una banda, perquè ja hi ha hagut condemnes desproporcionades i extemporànies per fer declaracions en mitjans occidentals i, de l’altra, per l’èxit de la propaganda, que presenta els europeus i els estatunidencs com a hostils, fins al punt que alguns russos recriminen als seus compatriotes que s’expressin en una llengua estrangera quan tracten amb nouvinguts.

El turista europeu, gairebé adulat abans de la guerra, ara és marginal. Pels hotels i monuments del centre de la capital s’hi passegen sobretot àrabs, asiàtics i russos, esperonats a moure’s dins de les fronteres de la federació davant les dificultats d’anar de vacances a fora del país. Aquest és un exemple més de com han canviat les relacions internacionals del govern rus. Els moscovites no recorden una celebració tan ostentosa de l’Any Nou Xinès com la d'aquest any: els carrers del centre estan decorats amb elements orientals; a la plaça de la Revolució hi ha una trentena de parades només de menjar asiàtic, i a les botigues de souvenirs del popular carrer Arbat hi ha figures de mida real de Putin i Xi Jinping reben els compradors, que s’hi fotografien com si fossin estrelles.

A l’interior dels establiments, entre uixankes (rèpliques de relíquies de l’Exèrcit Roig) i els mil i un objectes dedicats al president rus, s’hi exhibeix, de manera simbòlica, el nou ordre mundial multipolar amb què somia Putin: arrenglerades, les matrioixques del president xinès; del president turc, Recep Tayyip Erdogan; del rei saudita Salman i del príncep hereu Mohammed bin Salman, i de l’emir de Qatar, Tamim bin Hamad al-Thani. I, al mig, rescatada a correcuita del magatzem, una matrioixca amb dos protagonistes: Vladímir Putin i Donald Trump, molt probablement fabricada durant el primer mandat del president nord-americà.

Durant els últims tres anys, l’abisme polític entre Rússia i els Estats Units, que ara tot just sembla que comença a encongir-se, no ha esborrat l’empremta de més de 30 anys d’importació del model de consum yankee. Les grans multinacionals occidentals es van afanyar (algunes més que altres) a abandonar les grans ciutats russes després de l’inici de la invasió d’Ucraïna, però això no s’ha traduït en una russificació dels patrons de consum. Per exemple, McDonald’s va vendre tot el seu negoci a un empresari que ja tenia una franquícia de la companyia a Sibèria. I què va fer? Es va posar a servir sopa de remolatxa i pelmenis, la pasta farcida típica russa? Doncs no. Un cop va haver solucionat els problemes d’abastiment, va mantenir els mateixos proveïdors i els mateixos productes del gegant del menjar ràpid. L’únic canvi, el nom: ara es diu Vkusno i totxka (bo i punt) i continua ple de clientela russa. Encara menys subtils van ser els compradors russos de Starbucks, que van redissenyar la imatge de marca de la nova cadena de cafeteries, Coffee Stars, amb un logotip tan semblant a l’original que costa distingir-los.

En les últimes setmanes, després del principi de desgel amb els Estats Units, mitjans propers al Kremlin han anat publicant notícies que apuntaven al possible retorn d’empreses occidentals a Rússia. Tot i això, per ara només són rumors, i en alguns casos són informacions interessades. De fet, tant un dels negociadors a Riad, i màxim responsable del fons sobirà rus, Kirill Dmitriev, com el viceprimer ministre, Aleksandr Nóvak, ja han advertit, amb la suficiència de qui creu que torna a tenir la paella pel mànec, que el nínxol que van deixar les empreses occidentals “ha estat ocupat per fabricants russos o per socis de països amics”.

Un front llunyà

Els dirigents russos celebren com una victòria la fi de l’aïllament, mentre els ciutadans malden per arribar a final de mes amb una inflació disparada i uns sous i unes pensions més aviat minses (a les tertúlies de la perifèria, cap dels jubilats supera l’equivalent a 300 euros mensuals). Moscou és una ciutat perfectament funcional, lluny de la imatge que un podria tenir de la capital d’un estat pària. Als supermercats hi ha de tot (a uns preus no aptes per a tothom), els cinemes i els centres comercials estan plens, i la gent surt de festa al cap de setmana.

La guerra és un neguit somort, una nosa que complica lleugerament el dia a dia d’una societat que ha entregat el dret a la participació política en el sentit més ampli a canvi d’un miratge de seguretat. Per a molts queden lluny els més de 95.000 soldats russos morts identificats a Ucraïna, que en podrien ser fins a 211.000, segons els càlculs de la BBC i del mitjà independent Mediazona.

Ja tothom sembla haver oblidat que hi ha hagut dos atemptats contra militars russos a Moscou en dos mesos o que drons ucraïnesos han arribat a impactar en el districte financer. Sigui per instint de supervivència o perquè han assumit el discurs oficial, molts russos branden un optimisme que pot sonar naïf i sense fonament. Un dels veïns entrevistats ho resumeix així: “Els problemes s’estan solucionant i, si tens el cap sobre les espatlles, tot es resoldrà”.