El secret de la vacuna
"A la guerra, als pobres els maten; a la pau els pobres es moren”, aquesta frase recuperada de l'escriptor moçambiquès Mia Couto recorda el que està passant amb la vacuna del covid-19 als països de rendes més baixes. En la resposta a la pandèmia ens estem oblidant d'una part important de la humanitat, com si no existís.
L'arribada de la nova variant òmicron, descoberta a Sud-àfrica, ha fet tornar el pànic global. Va semblar que les borses es precipitaven per un penya-segat, i de nou les fronteres es tanquen davant la por que el nou virus viatgi lliurement. Por o realitat? La ciència analitza els detalls que portaran a entendre dues qüestions crítiques: si aquesta nova mutació és més contagiosa i sobretot si és capaç de saltar la barrera d'immunitat d'unes vacunes que, ara per ara, segueixen sent la principal defensa per esquivar la malaltia. Mentre desxifrem si obrim una nova fase, hi ha un altre missatge que torna de l'Àfrica de bracet d'aquesta nova variant. ¿Havíem oblidat que una pandèmia no s'atura en un país si no s'atura en tots? Aquí ens sentíem segurs, gràcies a l'eficàcia de les vacunes, a l'eficàcia del sistema de salut per garantir l'equitat i el benestar de tothom i al compromís d'una majoria de ciutadans a rebre la punxada màgica, però algú s'ha preocupat de saber les coses que hi passen, allà baix?
Mirem a l'Àfrica. Encara que podríem posar el focus també a molts llocs d'Amèrica Llatina o l'Àsia, al continent negre són molt pocs els països on la primera punxada ha arribat a un 10% de la població. Alguns, com Burundi, ni tan sols arriben a l'1%, i el més poblat, Nigèria, no supera el 2%. El compromís de l'Organització Mundial de la Salut era arribar almenys a una de cada cinc persones a tots i cada un dels països abans que les campanades anunciïn un altre final d'any i a partir d'aquí arribar al 70% de la població l'estiu vinent. L'horitzó en el qual podríem començar a albirar el control de la pandèmia sembla més que mai una utopia.
Encara que el nombre d'infeccions a l'Àfrica és més baix que el de la resta de continents, la manca de vacunes augmenta el risc que sorgeixin noves variants. Algunes poden ser irrellevants, però d'altres com l'òmicron poden quedar-se en ensurt o bé empènyer-nos a retrocedir uns quants passos quan intentàvem avançar cap a la sortida. L'oblit d'aquests països de rendes més baixes, incapaços de pagar els costos de la vacunació, no és només qüestió de solidaritat amb els pobres; el que posa en relleu el coronavirus és que mentre ells no tinguin vacunes nosaltres tampoc estarem segurs. Per al control global de la pandèmia, aquesta és la prioritat.
A la balança entre el risc i el benefici, assegurar que arribin prou dosis a tota aquesta gent és tant o més important que totes les estratègies de reforç que puguem pensar des d'aquí. És possible aconseguir-ho, hi ha mecanismes com la Covax que han sigut creats amb aquest objectiu. Però s'han de superar algunes barreres. La primera, la del nacionalisme de les vacunes, que ha portat la majoria dels països occidentals, inclosa la UE, a compromisos que dupliquen i tripliquen les necessitats de la seva població. Que s'acapari la producció de vacunes aquí fa que allà no n'hi arribin.
A això s'hi han de sumar els tancaments de fronteres, que frenen el transport i que ara seran encara més crítics per a un continent on no es produeixen vacunes. Els compromisos dels països rics de donar algunes de les dosis que no faran servir també arriba tard, i de moment només s'han entregat una cinquena part dels mil milions de dosis promeses. No són suficients, i part de les que arriben ho fan de manera descoordinada, cosa que encara posa més dificultats a uns sistemes de salut precaris. Actualment, les neveres de molts d'aquests països tenen dosis de sis vacunes diferents, cap en quantitat suficient per començar cap campanya de vacunació massiva, i algunes amb dates de caducitat que fan riure.
L'Aliança Mundial per la Vacunació acaba de constituir aquesta mateixa setmana un nou comitè per agilitzar la distribució als llocs més complicats, però sense un compromís global no serà suficient. Cal començar a mirar la pandèmia d'una altra manera. Cal arribar a tothom i amb la mateixa celeritat amb què ho fem aquí. Com més aviat evitem que els pobres morin als països pobres, abans començarem a estar segurs tots. No hi ha cap altre secret.
