La vulnerabilitat estratègica de la UE

La resposta de la UE a Bielorússia ha estat ràpida i prou contundent: tancament d’aeroports i de l’espai aeri europeu a la línia aèria bielorussa, i sancions polítiques. L’oposició al règim d'Aleksandr Lukaixenko reclamava, a més, que es bloquegin també les compres d’hidrocarburs, fertilitzants, fusta o productes petroquímics que empreses del cercle de poder del president bielorús exporten a la Unió. La UE és el segon principal soci comercial de Bielorússia.

El desafiament de Lukaixenko, que diumenge passat va interceptar un vol comercial per detenir un periodista crític amb el règim i la seva parella, va topar amb la reacció immediata d’una UE que ja tenia programada una reunió extraordinària de caps d’estat i de govern, i això va facilitar la presa de decisions. La violació flagrant de les normes de l’aviació internacional -desviant un avió que volava entre dues capitals de la UE, amb una majoria de passatgers comunitaris a bord- facilitava també la base legal per actuar. Des d’aleshores, la retòrica política ha anat pujant de to, fins al punt que el ministre d’Afers Estrangers alemany, Heiko Maas, exigia dijous l’alliberament dels “més de 400 presos polítics” que ha fet el règim des que van començar les protestes pro democràcia. Però no tots els socis comunitaris són tan expeditius en la pressió sobre Minsk.

L'efecte de les sancions

L’enduriment de les sancions topa amb la por pels costos financers que pot arribar a comportar per a algunes empreses europees i, sobretot, per com pot influir, de retruc, en les relacions amb el Kremlin, perquè Rússia continua sent la línia divisòria de la política exterior europea. Ho evidencien les últimes declaracions d’Emmanuel Macron –el principal avalador, en els últims dos anys, del reforç del diàleg amb Moscou– advertint que la relació de la UE amb Rússia havia arribat al moment de la veritat. Un missatge tan vague només té el valor de qui l’ha emès.

A més, per les sancions cal la unanimitat dels ministres d’Exteriors de la UE i, fins ara, cada pas en aquesta direcció ha topat amb els interessos particulars dels estats membres. L’any passat, per exemple, Xipre va bloquejar, durant mesos, l’aprovació de sancions contra Bielorússia per intentar forçar la UE a endurir la seva posició amb Turquia. Es tractava de les sancions que pretenien castigar Lukaixenko i una seixantena de càrrecs vinculats al règim per les irregularitats de les eleccions presidencials de l’agost del 2020 i per tota la repressió que va venir després, però el suposat missatge de fermesa europeu va emmudir durant tres mesos per la falta d’acord intern.

Aquest cop, la UE va aïllar Bielorússia en 24 hores. El “segrest d’estat” (com el van qualificar des de Ryanair) orquestrat per Lukaixenko oferia als Vint-i-set una oportunitat per marcar els límits en un conflicte en el qual, fins ara, la Unió només havia pres partit des de la distància i amb totes les contradiccions internes de la seva política exterior. Però, com assegura Steven Blockmans, director de recerca del Centre d’Estudis de Política Europea (CEPS), l’acord assolit aquesta vegada és, sobretot, una resposta per “minimitzar la vulnerabilitat estratègica de la Unió”. No es tractava només de marcar els límits al menyspreu per la legalitat internacional de Minsk, sinó de fixar també els de la pròpia feblesa europea.