Internacional 19/11/2021

Lukaixenko treu suc del xantatge migratori a la UE

El règim de Bielorússia ha aconseguit interlocució i canviar l'agenda utilitzant els migrants en un altre exemple de "guerra híbrida"

4 min
Una nena sobresortint entre desenes de persones que esperen a la frontera entre Bielorússia i Polònia.

BarcelonaEl règim d'Aleksandr Lukaixenko sembla haver guanyat la partida en el seu pols amb la UE. Ha sigut l'últim exemple del que els experts anomenen "guerra híbrida", que no es lliura amb exèrcits i armes, sinó amb mètodes no convencionals: les fake news, els ciberatacs o, en aquest cas, els migrants. L'objectiu, més que derrotar l'enemic, és desestabilitzar-lo.

Una crisi fabricada

No és el primer cop que un país situat a les fronteres exteriors de la UE fa servir la immigració descaradament per obtenir concessions dels estats fronterers o de Brussel·les. L'autòcrata bielorús ha seguit els passos del president turc, Recep Tayyip Erdogan, amb la crisi del 2020 a la frontera amb Grècia, o del rei del Marroc, Mohamed VI, la primavera passada amb Ceuta. Però el primer ho va fer utilitzant els refugiats sirians acollits al seu país, i el segon amb el seu jovent ansiós d'un futur millor. Amb tot, Bielorússia ni és a la ruta dels refugiats ni en té al seu territori i per això "va ordir una operació sinistra de turisme migratori, des de l'origen", explica Carmen Claudín, investigadora del Cidob. "Minsk va donar instruccions als seus consolats als països del Pròxim Orient perquè facilitessin de manera quasi automàtica la concessió de visats i l'organització de paquets turístics que incloïen el bitllet d'avió fins a Minsk, uns dies d'hotel a la capital i el trasllat fins a la frontera amb Polònia", afegeix.

En una entrevista aquest divendres a la BBC, Lukaixenko negava haver portat els migrants al país, però ha insistit en desafiar la UE admetent que els havia ajudat a arribar des de Minsk fins a la frontera polonesa. A les terribles imatges de famílies senceres sobrevivint als boscos a molt baixes temperatures s'hi han afegit les de soldats bielorussos empenyent la gent a travessar al costat polonès, fortament militaritzat.

L'objectiu: frenar les sancions

Però quin era l'objectiu de Lukaixenko? Segons l'analista bielorús Pavel Slunkin, de l'European Council on Foreign Relations, "va crear una crisi artificial per pressionar la UE perquè no augmentés les sancions". Brussel·les va elevar el to contra la que es considera l'última tirania a Europa després de l'onada de repressió de l'any passat per sufocar les protestes contra el frau electora l, quan el règim va proclamar que havia guanyat les eleccions pel 80% de vots. El maig passat, després que un vol de Ryanair on viatjava el periodista opositor Roman Protassévit x fos desviat a Minsk amb una falsa amenaça de bomba, la UE va tornar a tocar el crostó a Lukaixenko, que ja va amenaçar amb provocar una crisi migratòria. Les arribades a les fronteres de Lituània i Polònia ja van començar aleshores, però en les últimes setmanes el flux va créixer dels centenars als milers, coincidint amb la discussió entre els socis comunitaris de la cinquena ronda de sancions contra Bielorússia. "Però a més de frenar les sancions, Lukaixenko volia que la UE parlés amb ell, que deixessin de considerar-lo un president il·legítim. Després de 27 anys al poder podria haver-ho intentat amb signes positius, com l'alliberament dels presos polítics, però com que la seva posició és molt difícil, perquè la majoria de bielorussos no el volen al poder, creu que no pot relaxar la repressió. I per això ha entrat en una escalada", apunta Slunkin.

Lukaixenko, que no és reconegut com a president per cap estat de la UE, no ha pogut evitar les sancions, però sí que ha aconseguit que la cancellera alemanya Angela Merkel li truqués dues vegades per apagar l'incendi i que el cap de la diplomàcia europea, Josep Borrell, parlés amb el seu ministre d'Exteriors. També ha aconseguit canviar l'agenda: ara a Europa hi ha més preocupació pels migrants que pels presoners polítics bielorussos.

Explotant la divisió dins la UE

Fa mesos que la ruta dels migrants a Bielorússia s'adreçava cap a l'altra frontera europea: Lituània. Un país que va acollir massivament la diàspora bielorussa que ha fugit del règim. Però aquesta vegada Minsk els ha volgut fer passar per la porta gran, aprofitant l'enfrontament entre Polònia i les institucions comunitàries.

Amb un govern ultraconservador que amenaça la independència judicial o el dret a l'avortament, Polònia fa anys que alimenta el discurs d'odi a la immigració. I ha reaccionat tal com s'esperava: desplegant l'exèrcit i a cop de canons d'aigua i gasos lacrimògens. "Lukaixenko presenta Polònia com un règim feixista que maltracta els immigrants i s'esperava que Varsòvia fos criticada pels seus mètodes", diu Slunkin. L'objectiu era aprofundir les divisions dins la UE, però un altre cop, com va fer amb Grècia davant el desafiament d'Erdogan, Brussel·les ha fet costat al seu estat membre.

Menys refugiats i més violència

Una de les característiques d'aquesta crisi ha sigut l'opacitat i la propaganda: ni Polònia ni Bielorússia han permès l'accés lliure a la premsa i es fa difícil ni tan sols quantificar quanta gent s'ha vist afectada. Però ni en les hipèrboles més exagerades s'ha passat dels milers comptats. No ha sigut una crisi de refugiats, sinó una crisi política i humanitària, que ha centrat l'atenció mediàtica i ja justificat una reacció política que no correspon als nombres: murs, filats, soldats, estats d'emergència i una violència dels estats en espiral.

I ara què? Molts dels migrants ja han estat retornats a l'Iraq amb les butxaques buides i d'altres que tinguin un pretext (candidats a l'asil o criatures i malalts) podran ser acollits a Alemanya. Slunkin creu que s'ha sortit amb la seva: "Ha assolit els seus objectius, almenys parcialment, i no ha estat castigat. Ara sap que la UE cedeix al seu xantatge. Per què no ho hauria de repetir?"

stats