De la Z de Putin a la Z de Grècia

Les veus que des de Grècia proclamen estar al costat correcte de la història, anunciant ajuda a Ucraïna, i que han ressonat amb força a l’hemicicle del Parlament d’Atenes, no han pogut esmorteir unes altres veus que no amaguen suport a Rússia i a la guerra de Putin. No hi ha a Grècia immenses majories proucraïneses com en altres estats de la Unió Europea. Els percentatges dels estudis sociològics expressen la situació. Un sondeig de Kappa diu que un 20% dels grecs se senten molt identificats amb els interessos de Moscou mentre que els que defensen Ucraïna són un 45%, amb prou feines la meitat dels consultats. Els que estarien disposats a boicotejar els productes russos són un 8% pelat i només un 2% els que n'evitarien qualsevol contacte. I les xifres generals de fílies i fòbies envers els lideratges enfrontats també diuen molt: el 75% dels grecs no estan d’acord amb Vladímir Putin mentre que el 60% rebutgen Volodímir Zelenski.

¿Què els passa als grecs amb els russos, encara que alguns d’aquests russos puguin haver vulnerat el dret internacional i la llibertat de les persones? Des de sempre Grècia ha vist Rússia amb veneració. Com una potència salvadora. Des dels temps que, units tots dos països per la religió cristiano-ortodoxa, Grècia se sentia protegida pels russos davant l’amenaça musulmana que venia de Turquia. Però les pulsions politicoemocionals dels grecs que s’han mostrat pro-russos –i pro Putin– en el sondeig de Kappa no venen de tan lluny. Només caldria remuntar-se al final de la Segona Guerra Mundial, a la Conferència de Ialta, on, segons algunes cròniques, Winston Churchill li hauria dit a Ióssif Stalin: “No podem fer res per evitar que et quedis amb mitja Europa, però Grècia no la toquis. És nostra”. I Stalin va complir l’exigència de Churchill, tot i que entre el 1946 i el 1949 no es va estar d’armar l’esquerra grega, especialment els comunistes del KKE, perquè lluitessin contra la monarquia en mans de la dreta conservadora. Stalin va instigar una guerra civil tot i saber que els seus protegits la perdrien. La Grècia que emergeix de l’enfrontament es presenta com una monarquia parlamentària però, de fet, és una democràcia vigilada.

Amb tot, Rússia i la Unió Soviètica van continuar sent per a una gran part dels grecs dels anys 50 i 60 un país germà amb qui emmirallar-se. I d’aquella cruïlla històrica van sorgir episodis d’heroisme i algun màrtir. El més destacat, el diputat Grigoris Lambrakis –independent vinculat al KKE–, que el maig del 1963 va ser abatut a cops de barra de ferro, al mig del carrer a Salònica, minuts abans d’intervenir en un míting. L’assassí, un jove ultradretà anomenat Vangos, tenia connexions amb la policia i havia estat a la guàrdia personal de la reina Frederica: Frederica de Hannover, esposa del rei Pau de Schleswig-Holstein. Mare de la reina Sofia d’Espanya, sogra del rei Joan Carles I, i àvia de Felip VI. L’homenatge a la memòria del diputat Lambrakis es va escenificar al voltant d’un símbol, de la lletra Z, que va ser guixada i pintada per tot Grècia. Z significa: ell viu, està viu. Una història coneguda literàriament pel llibre de Vassilis Vassilikós i el film de Costra-Gavras i Jorge Semprún.

I, ves per on, gairebé seixanta anys després d’aquella Z que expressava fervor pel diputat Lambrakis, una altra Z apareix guixada a lones, tancs, camions i tota mena d’estructures militars russes destinades a ocupar Ucraïna. Aquesta altra Z és un símbol de suport a la guerra de Putin, no pas a cap heroïcitat. Molts grecs, tant el 20% que s’identifiquen amb Rússia com el 45% que donen suport a Ucraïna, segur que mirant-se la Z de Putin els ve al cap els temps de la Z de Lambrakis. La nostàlgia es barreja a Grècia amb sentiments confusos i amb idees contraposades.