"Era un Himàlaia": punt i final a una obra descomunal de la llengua catalana

BarcelonaArmats amb un magnetòfon, des del 1964 i fins al 1978, estiu rere estiu, filòlegs investigadors de la Universitat de Barcelona van pentinar fins a 190 localitats de tot el domini lingüístic català entrevistant gent gran que encara parlés la llengua més genuïna de cada lloc. De Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer —passant per llocs com Àger, Xiva de Morella, Pollença, Móra la Nova, Arbeca, Barcelona o Begur—, l’objectiu era per descobrir quines paraules es feien servir en la vida quotidiana, com en deien els catalans de la gebrada o de la collita, de les viandes, dels pesos, de les dites o de paraules tan corrents com patata, xai i bugada. Tota la riquesa dialectal del català queda congelada i conservada en una de les obres magnes de què ja disposa la nostra llengua, l’Atles Lingüístic del Domini Català (ADLC), editat per l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), que la institució dona per conclòs després de més de 60 anys de feina.

L’Atles Lingüístic és l’eina científica que ens permet saber que petó es diu també potó, potxó, bas, bes, besada, estimada, bessito, besso, en diferents llocs del domini. Que la xemeneia es pronuncia ximeneia, xemeneia o xumeneia. O que una simple patata es coneix també per pataca/patana, trufa/trumfa/trumfo, creïlla o poma de terra, tot i que no totes surtin al diccionari normatiu. El projecte es compon de 21 volums: els nou de l’Atles lingüístic del domini català (2.191 mapes, amb un caràcter més descriptiu i fonètic) i els nou del Petit atles lingüístic del domini català (una selecció de 1.606 mapes i 65.000 mots, amb una versió analítica, divulgativa i visual de la recerca), a més de tres volums d’enotextos, que són transcripcions de l’oralitat lliure dels diferents dialectes. En definitiva, l’atles recull l’anàlisi filològica, lingüística, etimològica, històrica, semàntica i l’exemplificació gràfica de la variació lèxica de la nostra llengua. Els índexs i els mots, claus per a la consulta en l’àmbit de la romanística, estan traduïts al castellà, el francès i l’italià. Actualment, hi ha una petita mostra sobre el projecte al claustre de l’IEC.

2.400 preguntes i un 600

El resultat és fruit d’una recerca col·lectiva, però també —sobretot— de l’empenta rigorosa i entusiasta de dues figures importants de la filologia catalana, els catedràtics Joan Veny i Lídia Pons. El lingüista Antoni Badia i Margarit (1920-2014) va ser l’instigador de l’atles el 1952 i qui rebia les ajudes anuals per a la recerca, a l'inici vinculada a la Universitat de Barcelona, però a efectes pràctics de seguida en va assumir el lideratge el doctor Joan Veny. Havien elaborat un qüestionari amb 2.400 preguntes, el desplegament territorial era feixuc (de vegades anaven en transport públic, altres en 600) i la selecció dels enquestats, complicada: "Era un Himàlaia, un Everest que difícilment pujaríem. Sempre recordaré una frase que em va dir el doctor Badia. Havíem anat a Sant Pere de Ribes amb el meu 600 i, quan vam acabar la primera jornada, vam pujar al cotxe i em va dir: «Coratge, Joan, que només en queden 199»".

La investigació sobre el terreny s’allargaria gairebé quinze anys i Veny hi va embarcar filòlegs com Joaquim Rafel, Joan Martí, Montserrat Badia i Lídia Pons, que en seria la codirectora des del 1989, quan l'IEC en va assumir el projecte. El president de l'Institut a l’època, Emili Giralt, va explicar la importància del projecte a l’enginyer gasístic i empresari Pere Duran i Farell, que hi va invertir 15 milions de pessetes. Aquestes i altres injeccions en van garantir l’estabilitat, la continuïtat i la innovació metodològica. A partir dels 2000, es publiquen de forma periòdica els volums del gran i el petit atles, fins al 2018, una feina ingent que avui és consultable també en línia.

A falta de concloure els índexs i els enotextos, l'IEC dona per tancada la cartografia de l’Atles lingüístic del domini català i pràcticament es conclou un projecte vast i valuosíssim, "una obra de referència constant per als estudis de la nostra llengua i útils per a la romanística que referma el prestigi de la nostra institució i la nostra cultura —afirmava Veny en una jornada especial a l’IEC—. Avui és un dia de festa major que hauríem de celebrar popularment amb repic de campanes i llançament de coets". L’ADLC es pot posar al costat de les grans obres de què disposa el català, com el Diccionari català-valencià-balear o el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, que són veritables festins lingüístics. "Posseïm un tresor lingüístic que durant anys ha estat preservat en brut. Ara ja sí, les seves joies, un patrimoni col·lectiu de gran valor, corren per les xarxes i estan a l’abast de tothom. Que siguin llum per a futures investigacions", desitjava Núria Jolis, coordinadora del projecte, que també ha dedicat tota la vida professional a aquesta obra científica de referència internacional.