El Brexit també divideix la televisió

LondresDels canals de notícies i els programes informatius als espais de ficció. Des de fa quasi tres anys el Brexit ha esdevingut l’eix central de la vida política del Regne Unit, i n’ha condicionat la resta. Que un drama polític amb característiques i tocs de tragicomèdia i de serial interminable -amb herois, traïdors, traïts, víctimes i personatges sense cap mena d’escrúpols- arribés a la petita pantalla era qüestió de temps. Potser, però, la gran diferència entre l’última estrena i altres ficcions basades en la vida política britànica és que, en aquesta ocasió, el lapse transcorregut entre els fets reals i la versió finalment dramatitzada per a la televisió ha sigut molt més curt del que acostuma a ser habitual.

Dilluns al vespre Channel 4 va estrenar el telefilm -de dues hores de durada- Brexit, the uncivil war, que es pot veure a Espanya a través de la HBO. L’obra se centra en la figura del cervell de la campanya dels leavers, Dominic Cummings, l’home darrere d’eslògans com “Take back control ” [Recuperem el control] o de la demagògica promesa dels “350 milions de lliures setmanals per al Servei Nacional de Salut” en cas de sortir de la Unió Europea (UE). El paper de Cummings ha sigut interpretat pel famós Benedict Cumberbatch ( Sherlock ). I el guió l’ha escrit el també reconegut dramaturg James Graham, un remainer que ha fet créixer la ja considerable estatura mediàtica d’aquest spin doctor del populisme, una icona popular de la política britànica actual. Alhora, el film mostra una veritat evident que sovint s’oblida en qualsevol campanya política: darrere d’un candidat -o d’una idea per vendre als electors- sempre hi ha algú que mou els fils, i que sovint es manté a l’ombra.

La crítica no coincideix

Un afer tan controvertit com el Brexit -el final del qual encara no es coneix, malgrat la victòria del no a la UE en el referèndum celebrat el juny del 2016- no genera cap unanimitat en el dia a dia de Westminster ni tampoc en la societat del Regne Unit. Òbviament, una ficció sobre l’afer més divisiu a què s’ha enfrontat el país des de la Segona Guerra Mundial, que gira entorn del polèmic Cummings, tampoc no havia de recollir-ne cap. Les crítiques publicades i els comentaris de les diferents xarxes socials han sigut molt dispars. Des de l’acusació de “superficial i irresponsable” etzibada per la comentarista de The Guardian Lucy Mangan fins a l’elogiós “brillant drama” amb què es va despatxar l’analista del Telegraph Chris Harvey. Cal recordar, però, que el Guardian s’ha pronunciat a favor d’un nou referèndum, mentre que el Telegraph s’ha posicionat en les últimes setmanes a favor de sortir de la Unió Europea tan aviat com sigui possible -29 de març, és la data prevista- i, si cal, sense un acord explícit de divorci signat amb Brussel·les.

I malgrat la passió amb què es viu el Brexit, si més no en els mitjans de comunicació, a Twitter i a l’aldea de Westminster -on cada dia, al davant de l’edifici de la Cambra dels Comuns, es concentren partidaris i detractors-, només 1,3 milions d’espectadors van veure el film durant l’emissió en directe, i no més de 100.000 l’han vist en streaming des de dilluns al vespre. Cansament?

La de Channel 4 ha sigut la primera ficció dedicada explícitament al Brexit. Però des del referèndum s’han produït algunes sèries -i s’han estrenat un parell d’obres de teatre- que han valgut com a comentari a l’ambient social i polític que tot el procés ha dut el país. L’any passat, per exemple, la BBC va oferir el thriller Collateral, centrat en un entramat criminal sobre l’entrada il·legal de refugiats sirians al país. En clau de comèdia negra, la BBC ha produït Don’t forget the driver, amb Toby Jones encarnant un conductor d’autobús d’una localitat costera del Regne Unit en un moment en què tot el país ha de canviar el color del passaport (els de la Unió són de color vermell i el del Regne Unit fora de la UE serà blau).

Més enllà de les crítiques a favor i en contra que ha despertat Brexit, the uncivil war, la ficció escrita per Graham ha posat sobre la taula un altre debat potser molt més interessant, si més no des del punt de vista intel·lectual. Fins a quin és possible reflectir acuradament en una sèrie dramàtica uns fets reals amb tan poca distància temporal? La resposta potser es troba en l’exercici que l’any passat també va fer la BBC, amb la celebrada minisèrie de tres capítols A very English scandal, amb Hugh Grant com a protagonista. Basada en la caiguda en desgràcia del líder del Partit Liberal Jeremy Thorpe, descrivia la relació homosexual que va mantenir als anys 60 amb el model Norman Josiffe, que el va acusar de conspiració per assassinar-lo quan el va amenaçar amb revelar l’afer que havien mantingut. Thorpe va perdre la seva condició de diputat el 1979, després que fos jutjat -i exculpat- dels càrrecs de què l’acusava Josiffe. De factures molt diferents l’una i l’altra, A very English scandal sí que demostrava que el temps, sovint, permet una perspectiva que, en el cas del Brexit, encara ningú no pot tenir.