Hammudi Al-Rahmoun: “¿Quants productors no es mullen perquè no els tallin el finançament?”

BarcelonaNascut a Barcelona, va estudiar cinema a l’Escac i de seguida es va foguejar en el curtmetratge. El seu primer llargmetratge va ser Otel·lo, un film xopat d’humor negre en el qual examina les relacions més perverses entre cinema i art. Netflix l’ha reclamat perquè s’encarregui de mostrar l’horrible persecució contra els periodistes mexicans, a la sèrie Tijuana.

Com li va arribar l’encàrrec per assumir la direcció de Tijuana?

Vaig dirigir a la segona temporada d’ El Chapo, que produïa Story House. Ells em van convidar a ser un dels showrunners i el director principal del seu següent projecte. Quan m’ho van oferir, estava al programa Salvados, feia poc que hi havia començat. Jo no havia sigut mai showrunner d’una sèrie i, a sobre, era per a Netflix: tot un repte i una gran oportunitat. Els ho vaig explicar a la gent de Salvados i ho van entendre. Pocs dies després era en un avió camí de Mèxic.

Què l’atreia del projecte?

Mèxic és un dels països del món amb més periodistes assassinats. Al 2018, només el va superar Afganistan. La dada impressiona i no és tan coneguda fora del país. Netflix és una finestra internacional poderosa i era bonic poder participar en aquesta denúncia i donar veu als qui estan matant perquè no parlin. A més, tot i que a El Chapo la trama política tenia molt pes i feia evident que els poders de l’Estat són els que controlen el narcotràfic, no deixava de ser una sèrie sobre la vida de Guzmán Loera. Em venia molt de gust fer una sèrie on els protagonistes fossin personatges que admiro i que mereixen tenir hores a la pantalla.

Com va definir l’estil visual de la sèrie?

Com que parlàvem de periodistes que es jugaven la vida per explicar la veritat, volíem explicar la història amb el mínim d’artificis possibles. Vam buscar un llenguatge molt documental: pocs ferros a rodatge i molta llibertat per als actors. Càmera a l’esquena i poques marques. No vam utilitzar grues, tràvelings o càmera cars. I vam intentar evitar convertir els periodistes en detectius-policies que viuen seqüències d’acció perilloses. Els maten pel que escriuen, no perquè tinguin un dia a dia de tirotejos i persecucions.

Com acaba un fill de sirià i catalana a Mèxic, dirigint pel·lícules?

Bona pregunta. La resposta fàcil seria dir que perseguint ofertes interessants de feina he acabat aquí. I en part és ben cert. Però, a la pregunta, hi ha un dels temes més complexos a la meva vida, que és la meva identitat. Així que la resposta honesta seria dir que sempre és més fàcil parlar de la realitat dels altres que de la teva. És menys traumàtic. Però no em dono per vençut.

A sèries com Narcos hem vist que persones relacionades amb la sèrie han pagat amb la vida el fet de mostrar les pràctiques de determinats criminals. ¿Han comptat amb alguna mesura de seguretat especial a Tijuana?

Teníem un equip de seguretat, sí. Molt abans de rodar, vam fer un primer viatge a Tijuana. Volíem entrevistar-nos amb periodistes d’allà i conèixer la ciutat, perquè jo no hi havia estat mai. El primer dia, estant en un bar, em vaig aixecar de la taula i vaig anar al servei. Mentre pixava, vaig veure que un dels nostres escortes m’havia seguit i allà s’esperava que jo acabés. Al final t’hi acostumes, però el primer cop flipes molt.

Tot això deu afectar el clima de rodatge.

També et dic que aquest equip de seguretat tenia un toc de posada en escena. Ens protegia de la delinqüència menor, sí, però d’alguna manera, de forma recargolada i indirecta, ja sabíem que teníem el “permís” per fer la sèrie. Si no hagués sigut així, probablement no l’hauríem fet. I, com en tot univers, hi ha certs codis que, abans d’entrar-hi, has de conèixer i respectar. Si retrates a un narco mexicà com un assassí, no et passarà res. Si el retrates com a gai, hauràs d’anar amb escorta de per vida. I després hi ha el fet que fas ficció. El Chapo era un biopic i, per tant, més delicat: per això la vam rodar a Colòmbia. Tijuana és una sèrie que no es basa “en fets reals”. Això ens comprometia menys. I ho dic entre cometes perquè, si coneixes la realitat de la ciutat de Tijuana, veus evidents paral·lelismes amb fets i personatges reals. Però la ficció et protegeix. Ara bé, la denúncia també es dilueix.

Com a director, ¿nota una pressió general contra periodistes i altres narradors d’històries?

Un periodista mexicà em va parlar d’un personatge que s’havia posat en contacte amb ell. Tant sols revelar l’existència d’aquest personatge posaria un expresident mexicà en una situació molt difícil. El periodista em proposava fer-ne un documental. No m’hi vaig atrevir. Només pel fet de conèixer la història ja vaig sentir por. Ell tampoc s’ha atrevit a publicar-ho. En el cas d’Espanya, la censura potser és més civilitzada, si acceptem que aquests dos conceptes convisquin, però és evident que n’hi ha. Rapers processats per una cançó, no cal dir gaire més. ¿Quants productors no es mullen a nivell polític perquè no els tallin el finançament? En conec uns quants.

Quins altres projectes tens en previsió?

Doncs el projecte més avançat és una sèrie que estem desenvolupant amb l’Eñaut Tolosa, un gran amic i millor guionista, amb qui vaig estudiar a l’Escac. És una història amb el conflicte basc de fons. Tenim un productor fort interessat, ara només ens falta una plataforma que la financi. Espero que el tema no els molesti massa...!