Madrid alimenta sense demostrar-ho la tesi d'una traïció de Comín

BarcelonaLa transcendència pública d'una informació és sempre el barem a partir del qual s'ha de mesurar qualsevol violació d'intimitat que s'operi, o es perpetri, en nom del periodisme. Són aquests els platets de la balança. La publicació de missatges entre Puigdemont i Comín és una evident transgressió de la intimitat, però l'interès informatiu és evident. I es pot argüir que una de les parts no va tenir la prudència necessària: hi ha filtres de pantalla que eviten les mirades indiscretes. A més, la presència de càmeres hauria d'haver previngut Comín d'exposar tan sensibles missatges als zooms dels informadors. (A partir d'aquí, penjar-se medalles per televisió com si haguessis destapat el Watergate és tirant a patètic.) També hi ha els diaris que suggereixen no pas una badada del d'Esquerra, sinó una traïció. No ho poden demostrar, però com que casa amb el seu guió no es resisteixen a seguir empeltant el periodisme de brots novel·lescos. En aquest sentit, 'El Mundo' publicava l'article: "Els missatges de Puigdemont a Comín: ¿posat o robat?". I un subtítol de 'La Razón' era: "Tardà marcava el camí per prescindir del candidat. Dimarts, Torrent, beneït per Junqueras, suspenia el Ple. Un indiscret Comín tancava l'estratègia".

La jornada deixa també una portada alcoiana: cal tenir moral, com feia 'El Punt Avui', per titular "No m'arronsaré, no em faré enrere". S'entén la intenció, però certament no sembla la frase més rellevant de les revelades.

Deixo per a un altre article, quan disposi de més espai, l'anàlisi de la prosa de la humiliació que supura als diaris de Madrid. Però qualsevol consideració sobre les sortides polítiques al conflicte hauria de tenir en compte que la Gran Amalgama Estatal fa temps que ha decidit que l'únic final possible és el de l'esclafament i la submissió.