entrevista
Mèdia 09/07/2022

Josep Cuní: "Això d'haver d'estar anunciant la fi del món cada cinc minuts no sé si porta enlloc"

Periodista

9 min
Josep Cuni

BarcelonaOrnella Vanoni canta Domani è un altro giorno per l’antena de SERCatalunya. Però, per a Josep Cuní, que ha triat la cançó, demà no serà un dia qualsevol, sinó el primer dia després de tancar mig segle de periodisme lligat a l’actualitat diària. Hora de mirar enrere, però també endavant.

Què hauria de posar sobre la taula un editor per convèncer-te d'escriure unes memòries?

— (Riu). Hauria de posar... capacitat de seducció. En segons quins moments, soc fàcilment seduïble, però ni crec que hi hagi cap editor interessat ni jo tampoc estic especialment interessat en escriure-les. Almenys tal com s'entenen les memòries: una altra cosa és elaborar algun text amb reflexions personals.

No tens comptes per saldar?

— No, no, no. Jo no he tingut mai comptes per saldar amb ningú. No he sigut mai rancuniós i he gaudit d'una gran capacitat d'oblit d'allò que necessita ser oblidat, més que res per tenir una vida mental sana.

Fas un pas al costat, al darrere, al davant...?

— Senzillament deixo el dia a dia de la informació.

I per què?

— El dia a dia de la informació s'ha convertit en una Thermomix que fa una sèrie de productes que no sempre són païbles, ni pel mateix cuiner. Això d'haver d'estar anunciant la fi del món cada cinc minuts i, al veure que no es produeix, tornar-la a anunciar una altra vegada... No sé si porta enlloc, sincerament. Deu ser la dinàmica dels temps, però jo no m'hi sento còmode. Com que els temps són convulsos, el que hauríem de fer és aportar elements per permetre reflexions més serenes i, en la mesura del possible, més lúcides.

Ens falta mirada llarga, al país?

— Diria el que ens sobra, a Catalunya: una permanent mirada curta.

En una intervenció recent al Col·legi de Periodistes vas dir que només t'havien cridat per picar pedra. Tan durs han sigut aquests 50 anys a peu de micròfon?

— A mi sempre m'han vingut a buscar per posar en marxa projectes. Jo estava a Ràdio Barcelona, on vaig començar picant la meva pròpia pedra en una casa consolidada. I picava pedra per fer-me no dic ja un nom, però com a mínim un lloc. Llavors em va venir a buscar Catalunya Ràdio, que feia dos anys que existia però tenia una audiència inapreciable. I també vam picar pedra. De fet, ho vam fer prou bé per haver-li donat el lideratge a la ràdio primer i, després, al programa matinal, quan vaig deixar la direcció de programació per centrar-me en aquest programa.

Com va ser la relació amb Pujol i el seu entorn, en aquella època?

— Jo he tingut sempre una relació curiosa amb el poder polític. Era aparentment cordial, però amb una cordialitat que no m'ha condicionat mai com a periodista. Ara bé, el fet que jo hagi fet sempre les preguntes que creia que havia de fer, m'ha creat una sèrie de recels. Uns recels que s'han mantingut en el temps i que han anat agafant el relleu tant dels colors polítics que han accedit al govern com dels que s'hi han mantingut. Però en el fons hi ha interferit poc. Sento com si els polítics m'haguessin donat per impossible.

Algun ganivet per l'esquena has rebut.

— Esclar. En algunes ocasions han intentat que em fessin fora per la porta del darrere, que és com sempre treballa aquest tipus de poder, per negar qualsevol tipus d'ingerència: que no puguin dir que no respecta la independència periodística. Són gent que actua sempre per sota la taula o t'entra per darrere del taló. Però, després de cinquanta anys, és fàcilment comprovable que no se n'han acabat de sortir. I això que m'han muntat campanyes de desprestigi.

Et refereixes a la que es va generar quan vas fitxar per la COM, que era l'intent socialista de neutralitzar una Catalunya Ràdio percebuda com a altament convergent.

— Sí, efectivament. Allà hi va haver una campanya bastant cruel perquè, abans d'acceptar que algú s'havia equivocat, van preferir carregar en contra meva. Em van presentar com un venut, quan resulta que jo vaig acceptar l'oferta de la COM perquè, entre altres coses, quan vaig intentar reprendre la meva feina a Catalunya Ràdio me'n van tancar les portes amb pany i forrellat, contràriament al que m'havien dit abans de marxar i fins i tot els primers dies després de tornar. Hi havia hagut un canvi a la direcció general de la Corporació i, a partir d'allà, van començar a imposar-se uns altres interessos. I, per tant, em va tocar tornar a picar pedra... Ara a la COM. Mai he tingut l'oferta de seguir un professional consolidat, per anar al manteniment del nivell ja fixat. Que és tant o més difícil que començar des de zero. No ho menystinc. Només constato.

Ja entenc que no revelaràs què votes, però sí que m'atreveixo a preguntar-te si has sigut constant, amb el teu vot.

— (Pausa). No ho sé perquè no ho recordo. Semblarà una boutade però no ho és. Sempre he previst el vot des de la responsabilitat democràtica, tenint en compte les diverses circumstàncies que puguin confluir en cada moment. No he entès mai la política com una religió i, per tant, he defugit allò que fa la religió de dir: "fora de la meva fe, totes les altres estan equivocades". La política és un instrument imprescindible, però només un instrument. Una eina per canviar les coses, si és possible a millor. A vegades, per exemple, he decidit el vot per necessitat de regeneració democràtica. Una altra vegada tenia dubtes importants i, aleshores, vaig agafar dues paperetes, dos sobres i me'ls vaig posar a la butxaca. Quan vaig arribar al col·legi electoral, vaig votar i vaig estripar el sobre de l'altra papereta: a dia d'avui encara no sé què vaig votar. Puc saber què no he votat mai, però de la resta no puc dir si hi he sigut gaire fidel... Si mai m'he pres la política com una teologia, no puc entendre el vot com un acte de fe inamovible.

Després de la COM arriba Ona Catalana, que va acabar com el rosari de l'aurora. Són els anys més durs de la teva carrera?

— Són uns anys que mentalment procuro no tenir gaire presents. Allò ja va començar malament. Hi va haver una entesa empresarial forçada per la política, i aquestes coses mai no poden acabar bé. L'emissora va arrencar molt bé, alhora que RAC1, a qui superava des del primer EGM, perquè sovint s'oblida que RAC1 va trigar molt a consolidar-se. Ara, a Ona Catalana hi va haver una pèssima gestió: la prova és que, un any després de marxar jo, s'ho van acabar venent.

Coneixes a fons TV3, després d'haver-hi fet uns quants programes i, sobretot, Els Matins. Els partits que la governen ara diuen que volen refundar-la. Què en penses?

— No sé veure com passaran de les paraules als fets. Són víctimes d'una llei que no ajuda a la renovació, perquè és una llei que s'ha fet a la inversa de com caldria. O sigui, hi ha un consell d'administració format per persones de confiança política que ha de fer un concurs per triar directors. Això vol dir que no té llibertat per triar l'equip que qualsevol consell d'administració escolliria en qualsevol circumstància sinó que ho han de fer a través del concurs. A partir d'aquí, o acabaran fent trampa amb el concurs o el consell no controlarà el director, perquè qui superi el procés haurà passat un sedàs, mentre que els membres del consell no.

La teva etapa al capdavant de 8 al dia, a la 8TV de Godó, va correspondre amb el moment en què més a prop ha estat Catalunya de tenir una televisió privada en català competitiva en audiència. Et va doldre haver-te d'acomiadar d'aquell projecte?

— M'adono, amb el pas del temps, que 8 al dia va ser molt més del que les dades d'audiència donaven. Si més no des d'un punt de vista d'impacte social. Encara avui, anys després, no hi ha setmana que diverses persones d'àmbits diferents no me'n parlin. Va ser una pena que l'empresa decidís matar-ho. L'alternativa que van muntar va durar sis mesos escassos: no se'n van sortir i al final s'ho van acabar venent. Hi ha una pregunta per a la qual no tinc resposta, però que sempre ha planat. ¿Va ser realment per raons empresarials o polítiques, que em van fer fora?

Eres car, es deia des de l'empresa.

— Ho puc rebatre clarament. I a més l'empresa mai, mai, mai, em va dir que jo era car. Ni mai, mai, mai, em va demanar que rebaixés els meus honoraris.

Quines raons polítiques serien?

— No tinc resposta. Però és una pregunta lògica de formular, tenint en compte que a més era un programa que no era del tot còmode. Recordem que va acabar l'estiu del 2017: era clar tot el que venia i donava una mirada una mica més àmplia i diferent que la resta de l'espectre audiovisual català. No contrària a res, però sí més reflexiva i, per tant, amb moltes més veus que opinaven en igualtat de condicions.

També va ser el moment de màxima exposició de Pilar Rahola assumint, si em permets la caricatura, un cert rol de telepredicadora.

— Bé, la Pilar ja era abans un referent. I havia passat per la política. Ella ja tenia un nom. Ara bé, ¿va tenir una dimensió important a l'època? Sí, perquè era el contrast a l'hora del Telenotícies i els telediarios, és a dir, en franja de màxima audiència, i ella té una força comunicativa brutal. Va fer una contribució molt important, en aquell moment.

Continues pensant que hi ha espai per a una televisió privada sostenible en català?

— Quan vaig plegar de 8TV, i a partir d'una sèrie d'estudis que vaig fer i encarregar, estava convençut que sí. Ara ja no ho sé, perquè les coses han canviat molt, des de molts punts de vista. I això sempre tenint present que aquell projecte no era per fer-se milionari. Es perdien diners al principi, però de manera molt controlada i durant poc temps, si es feia bé. Ho vaig estudiar i vaig fer les propostes oportunes, però no es va considerar convenient, així que es va perdre l'oportunitat de, com a mínim, provar-ho.

Tenim bons empresaris de comunicació, a Catalunya?

— No tenim empresaris de comunicació a Catalunya.

És un diagnòstic dràstic.

— És que és així. Parlo de ràdio i televisió, no de premsa. Si tinguéssim empresaris de comunicació el panorama no dependria tant del sector públic, sinó del privat, tal com passa a Espanya. La televisió, a Catalunya, només depèn de l'esfera pública. I, a la ràdio, una emissora privada i para de comptar.

La dependència del sistema espanyol és més indirecta, però també amb vincles amb el poder.

— Però l'audiovisual a Espanya... Qui domina la televisió? Les privades. I qui domina la ràdio? Les privades. Al final, una televisió es vol per dues raons: o per guanyar diners entretenint la gent o per tenir influència. Al final, a Catalunya es deu voler tenir una televisió per la influència, perquè per guanyar diners... no deu ser! Tenim un problema de normalitat de país. Catalunya serà un país normal quan tots els elements que formen el país siguin normals, i això no passa en el món de la comunicació. Si li treus les subvencions i les ajudes indirectes a través de la publicitat institucional, no és viable pràcticament res.

Quina valoració fas, d'aquesta última etapa teva amb la SER?

— Em van venir a buscar perquè van entendre que era imprescindible per a la viabilitat global de la SER. Si gairebé el 75% de la ràdio es consumeix en català, una cadena espanyola que sap que Catalunya li aporta entre el 20 i el 22% d'audiència... o s'apunta al català també o acabarà tenint un problema de viabilitat. I si el problema el té a Catalunya, per manca de presència, el tindrà a Espanya. El programa es va pensar per qüestions internes empresarials.

Però també hi devia haver les ganes d'influència política.

— Jo no el negaré, aquest factor, però no era el primordial ni me'l van plantejar mai. La prova és que jo, cada dos per tres, preguntava al departament comercial si el meu programa aportava diners o en costava. I el meu programa no ha perdut mai diners. Això és el que em fa donar per satisfet. I em fa pensar com a 8TV pretenien que entre l'Arús i jo tinguéssim uns ingressos que paguessin les 24 hores d'emissió, quan a la resta d'hores no es feia res... Això és un absurd. Cada programa ha de subvencionar-se ell mateix i deixar aleshores un marge per a les hores menys competitives, sí. Però quatre hores no poden pagar-ne vint-i-quatre. És un paradigma curiós, vaja.

I ja per acabar, i aprofitant que mig segle a peu de micròfon o de càmera et legitima per deixar-te anar una mica. Què et fa dir prou, prou, prou, prou, últimament?

— Moltes coses... La sang em continua bullint com el primer dia. Jo, íntimament, tinc la sensació que estic començant i encara ho tinc tot per fer. Que m'he de buscar un lloc, que m'he de fer un lloc en aquesta professió. Jo no tinc la sensació d'arrossegar cinquanta anys, que els tinc i els arrossego ufanosament... Alguna caseta deu haver quedat construïda i vull pensar que en alguns casos, no en tots, han estat casetes prou fortes perquè les riuades no se les enduguin.

Alguna pista sobre què faràs el proper curs?

— A partir del setembre em posaré a pensar en el setembre.

Però estic segur que ja has rebut algunes ofertes.

— Sí, algunes cadenes s'han interessat per parlar de propostes i projectes.

Com ara TV3?

— No. TV3, no.

stats