Albert Rivera, ¿rebel o simplement gandul?

La gran esperança blanca –o taronja– del constitucionalisme protagonitza un nou episodi sonat. Albert Rivera surt del despatx d’advocats que el va nomenar fa dos anys president executiu. La notícia la destapava El Confidencial, que citava fonts del bufet per dir que "la seva productivitat estava assolint nivells preocupants, molt per sota de qualsevol estàndard raonable". Però el mitjà tendia a apuntalar la reputació de Rivera, amb frases no atribuïdes a ningú, purament opinatives: "A ningú se li escapava que el potencial en forma de generació de negoci que aportaven els seus contactes, la seva popularitat i la seva trajectòria tenia com a contrapartida la indomabilitat d'una figura com la seva".

A partir d'aquí, la resta de mitjans han anat prenent posició. La Vanguardia, per exemple, titulava "Rivera i Villegas deixen de manera abrupta el bufet Martínez Echevarría", mentre que El Periódico, més cru, contradeia aquesta noció de sortida voluntària i optava per "Rivera, despatxat per «baix rendiment»". Expansión se sumava a la festa i recollia frases de la consultora legal assegurant que a partir d'ara creixerien "fugint de polítics buits, desinteressats i sense capacitat de treball". O queixant-se que "la seva aportació va ser cap ni una i la seva implicació, nul·la". Hi ha mitjans dubitatius. A El Mundo, un dels mitjans que més li van fer la gara-gara, li compren la idea que la iniciativa sorgeix d'ell ("Rivera deixa el bufet i obre una batalla"). Però un article de Juan Diego Madueño el deixa a l'altura del betum, per bé que Santiago González, des d'una altra columna, tendeix a socórrer-lo.

Mentre la premsa decideix si Rivera és un indòmit o un penques, se sent música des d'una finestra veïna: "Son ángeles caídos / Que mueren por la boca", canta Malú.