Amnèsia a ‘El Mundo’: ara enyora el felipisme

L’enyorança és un sentiment trampós que romantitza el passat com a sistema d’autodefensa quan el present ens resulta terreny hostil. El Mundo destinava la portada de diumenge a esperonar el postsanchisme dins del PSOE, de la mà dels sospitosos habituals Page, Lambán et altri. I escrivien aquest subtítol: “Volen visibilitzar una alternativa: «No pot calar la idea que el PSOE clàssic no tornarà»”. Espero que el lector em permeti l’estil telegràfic per intentar condensar en poques línies coses que em venen al cap quan sento “PSOE clàssic”. Els GAL, Vera, Barrionuevo i el senyor X. Filesa. El piano de Narcís Serra. Alfonso Guerra tirant d’un avió Mystère per estalviar-se un embús a la carretera. Els germans d’Alfonso Guerra. La promesa dels 800.000 llocs de feina de Felipe González, incomplerta. La Loapa. Corcuera aprovant que la policia pogués entrar a les cases esbotzant la porta sense permís judicial. Les peonás d’Andalusia com a mètode per mantenir el vot captiu. El cas dels ERO. El cas Mercuri. La broma del referèndum de l’OTAN i el “d’entrada, no”. Baltasar Garzón. 

La llista podria seguir una bona estona, però se’n fan la idea. I, esclar, que El Mundo ara es presti a aquesta nostàlgia del felipisme quan la seva raó d’existir va ser convertir-se en fustigador d’aquell règim que tenia ben a prop el diari més venut (El País), la ràdio més escoltada (la SER) i l’única televisió de pagament i prestigi, concedida graciosament (Canal+), la veritat és que resulta bastant commovedor; si fins i tot el seu director fundador, Pedrojota Ramírez, va ser víctima d’un muntatge sexual per mirar de descavalcar-lo, presumptament amb les clavegueres del PSOE “clàssic” finançant-lo, segons suggeria el perjudicat… Ja es veu que la memòria és traïdora. O potser ho són els principis.