Les antenes de mòbil sí que s’independitzen

Les torres de telecomunicacions, tradicionalment propietat dels operadors mòbils sobretot a Europa, estan passant a mans de companyies especialitzades i independents. En els darrers mesos, diverses telefòniques dominants com Telefónica i Vodafone han segregat les seves torres i han constituït una empresa a banda per gestionar-la des de fora, vendre-la o arribar a acords amb altres operadors per compartir les torres. La tendència a independitzar la infraestructura passiva de les torres de telecomunicacions s’explica per motius financers, tecnològics i de gestió més flexible i eficient.

Els emplaçaments de telecomunicacions mòbils consten de dues parts, amb propietat i gestió diferenciades. D'una banda, hi ha l’anomenada infraestructura passiva: l’estructura de ferro, la connexió de servei elèctrica i el lloc físic on es troba cada torre. De l’altra, tenim la part activa: les antenes pròpiament dites i els equips de radiocomunicació situats al peu de la torre, que reben el senyal de l'antena i estableixen la comunicació en els dos sentits amb la xarxa de telecomunicacions.

Aquesta part activa de la torre i la seva llicència de funcionament solen ser propietat d’un operador de telefonia mòbil, tot i que pot llogar-ne l’ús a un altre operador. En canvi, la infraestructura passiva pot ser de qualsevol empresa i llogada a diversos operadors perquè hi pengin la part activa, fins i tot en règim d’exclusivitat. La torre pot ser de construcció recent o antiga, però incorpora els equips més recents de telefonia mòbil i pot anar canviant de propietari amb el temps.

Als inicis de la telefonia mòbil era habitual que els operadors creessin les seves pròpies infraestructures (torres, alimentació, cablejat i equipament annex) i les connectessin a la seva xarxa de telefonia fixa, instal·lant les antenes al capdamunt dels edificis que ja ocupaven per la seva activitat tradicional, o bé demanant permís per posar-ne de complementàries als terrats o solars d’altres. Els nous operadors de mòbil buscaven els millors emplaçaments a les ciutats i pagaven el que calgués per situar les torres, perquè aleshores els marges eren elevats, el mercat estava en expansió i els usuaris estaven disposats a pagar més per parlar pel mòbil.

Un 20% d'independents

Amb la telefonia mòbil 2G i 3G, el més normal és que els operadors mòbils tinguessin infraestructura pròpia. En molts casos, especialment fora d’Europa, les torres eren i són d’una empresa especialitzada, però d’ús exclusiu. Amb l'arribada del 4G fa una dècada, la proliferació d’operadors mòbils, molts d’ells virtuals (sense infraestructura, llogant l’ús als que en tenen), i l'alentiment del creixement del negoci, han fet que els marges siguin més reduïts. Ara, amb el 5G i la necessitat de renovar i ampliar les xarxes de mòbil sense previsió d’un gran augment a curt termini dels ingressos per la forta competència, els operadors europeus dominants han vist en les torres una forma de treure més rendibilitat a uns actius fins fa poc oblidats.

Actualment hi ha a Europa més de 425.000 emplaçaments de torres, incloent-hi els situats als terrats però no les petites antenes i les distribuïdes per grans interiors. El 60% són a Alemanya, França, Itàlia, el Regne Unit i Espanya, en ordre de quantitat. Els altres països europeus en tenen moltes menys. El creixement previst de noves instal·lacions és molt baix, de l’ordre de l’1% al 3%.

Es calcula que el juny passat només unes 83.000 torres europees, el 20% del total, estaven gestionades per companyies independents, mentre que als Estats Units i al Canadà la proporció és del 67% i a l'Amèrica del Sud del 42%, segons EWIA. D’aquí pocs mesos, però, el percentatge a Europa serà molt més alt, perquè s’han conegut diverses operacions de segregacions d’antenes per revalorar-les, vendes a companyies especialitzades i acords entre operadors per compartir-les.

Fa pocs anys, Telefónica, el fons KKR i Pontegadea –l’oficina d’inversions d’Amancio Ortega– van crear Telxius, una companyia segregada del grup, per gestionar les 30.000 torres de telecomunicacions que tenia en sis països i la xarxa de 65.000 quilòmetres de fibra òptica submarina. El grup Vodafone va fer el mateix a mitjans de l’any passat: segregar tots els seus actius de fora del Regne Unit –68.000 torres de nou països– en una filial nova, Vantage Towers. L'estratègia era idèntica: revaloritar l'activitat separada de antenes, un negoci més estable i previsible que el servei de telecomunicacions, i després vendre-la tota o una part.

Venda milionària

A mitjans d’aquest gener, Telefónica i els seus socis han venut les torres de Telxius a la firma American Tower Corporation (ATC) per 7.700 milions d’euros. Telefónica obtindrà una plusvàlua de 3.500 milions d’euros, que li serviran per reduir el seu elevat deute. L’acord de venda preveu que podrà seguint utilitzant les torres com fins ara, però ja no com a propietari sinó com a llogater. Vodafone té a punt uns plans similars; només li queda trobar comprador i posar preu. Per a ATC, gegant mundial del negoci de torres amb 180.000 en cartera, suposa afegir-ne 30.000 i posar un peu a Europa, on fins ara només explotava 5.000 torres a Alemanya i França.

Per a Cellnex, el gegant europeu de torres controlat des d’Itàlia però amb seu operativa a Barcelona, l’operació d’ATC ratifica que la tendència dels operadors a separar el negoci de la infraestructura del servei de telecomunicacions no té aturador, cosa que dona més valor a les torres de Cellnex, ja que ATC ha pagat un preu molt alt. Cellnex, d'altra banda, ha crescut espectacularment en els darrers anys en nombre d’emplaçaments. Si el 2014 tenia només 7.000 torres, ara són prop de 107.000 –quinze vegades més–, als mercats europeus més importants.

A més, Cellnex està arribant a acords amb altres operadors que tenen torres per combinar infraestructures mòbils, com el de la setmana passada amb Deutsche Telekom per al mercat holandès. Per als operadors neutres de torres, compartir-les és un procés més senzill, flexible i avantatjós, perquè una gran part de la infraestructura és comuna i s’estalvien inversions i costos de manteniment i funcionament de noves torres.

La tendència de les operadores a anar de lloguer no es limita només a les torres. Algunes com Orange estan pensant en vendre’s també part o tota la infraestructura de fibra òptica. Com passa amb un pis, ser propietari té avantatges i inconvenients, diferents dels d’un llogater. En el món de les telecomunicacions passar a donar serveis amb poca infraestructura és una mica més complicat i arriscat, però tal com els va el negoci tampoc tenen més remei.