La barra lliure interpretativa dels debats electorals

Fora la plastilina. Res de fang, terrissa o argila. Que es morin l’slime i la sorra quinètica. Si volen un material mal·leable fins a dir prou, el debat electoral és el producte que busquen. Qui guanya un debat electoral? Ho han endevinat: qui vostès vulguin, sense necessitat de justificar-ho. I així tenim La Razón, que titula “Sense alternativa a Ayuso”, parant la catifa vermella a la dirigent popular, mentre que l’Abc diu que “La utilització de les víctimes del covid marca un debat sense guanyador”. A El País ho demanen a vuit experts i –sorpresa!– gairebé tots es decanten per algun candidat d’esquerra. A Marca fan una enquesta entre els seus lectors i –sorpresa bis!–, Ayuso s’endú el 54% dels vots. Per contra, al sondeig d'Eldiario.es –sorpresa tris!– és Pablo Iglesias qui guanya, amb el 39% dels vots.

Però vostès, que són consumidors crítics, diran: "Oh, és que el vencedor d’un debat no és objectivable". Doncs bé, observin. Agafem una cosa inequívoca com frases que es van dir. “Gabilondo estén la mà a Iglesias per governar Madrid”, escriuen a l’Abc. I El Mundo també ho devia sentir: “Gabilondo fa un cop de volant i estén la mà a Iglesias”. En canvi, La Razón afirma sense despentinar-se el bigoti –perquè tothom sap que La Razón du bigoti– que “Gabilondo i Iglesias reneguen d’un pacte”. Si en un aspecte objectivable com aquest un diari pot dir una cosa i l'altre la contrària, imaginem-nos el marge que es pot deixar a la interpretació en matèries molt més gasoses. I es fa palès que els debats electorals són una posada en escena d'una importància relativa: l'objectiu més important és la venda que, l'endemà, en farà la premsa.

Si Bruce Lee fos viu, ja no ens alliçonaria espiritualment amb aquell "be water my friend". Acotaria el cap i, a mitja veu, diria: "Be debate, my friend". I que Confuci t'empari.