La brigada de la faldilla
L’any 1958, Suècia va incorporar la primera brigada femenina al cos de policies d’Estocolm. Es va anunciar com una prova i es va advertir la població que podia esdevenir un experiment fracassat. Era el primer país a Europa i un dels primers del món que incloïa oficialment les dones com una unitat institucionalitzada dins de la policia nacional, amb la mateixa autoritat legal, funcions i formació que els homes. Van ser proveïdes d’un nou uniforme, amb faldilla, barret, mitges, lligacames i sabates de saló gens còmodes per treballar. Van ser distribuïdes per les comissaries del districte de Klara i es van haver d’adaptar a espais de treball governats per homes gens predisposats a col·laborar. La decisió, que pretenia modernitzar i actualitzar el cos de policia, va provocar un debat públic i molts conflictes interns. Moltes van abandonar la feina davant l’hostilitat dels seus companys i superiors. De fet, el degoteig de dimissions va posar en risc la continuïtat de la brigada femenina. Molts la van batejar com la brigada de la faldilla com una manera de menystenir el seu paper. Ara, Netflix ha estrenat la sèrie sueca La nueva brigada (Skiftet) on s’explica aquesta transformació social a partir de les històries reals que van viure les dones que van formar part d’aquesta brigada. En els crèdits finals de cada capítol apareixen fotografies de les veritables pioneres d’aquest progrés.
Les protagonistes són la Carin, la Siv i l'Ingrid, companyes de pis i de comissaria. Els seus personatges no equivalen a uns referents reals concrets, però interpreten vivències que són autèntiques. La nueva brigada és una sèrie senzilla, que atrapa per la curiositat d’observar com va funcionar aquest canvi i les reticències que va generar. La pressió de ser bones professionals, la manca de confiança per part dels seus superiors, l’hostilitat dels companys, les reticències socials i unes condicions laborals poc favorables esdevindran el caldo de cultiu de les diferents trames. Les interpretacions són solvents i les tensions laborals entre homes i dones estan ben construïdes. Es percep el pòsit real en els matisos d’alguns personatges. L’ambientació històrica transporta eficaçment l’espectador a una altra època, potser amb una factura visual una mica naïf però que dona personalitat a la producció. La trama principal d’investigació que té continuïtat al llarg dels sis episodis està ben teixida, tot i que en alguns moments resulta una mica plana. Les transicions tan marcades entre seqüències semblen homenatjar les produccions televisives dels seixanta però amb una pinzellada més actual. La sèrie té un ritme àgil, amb capítols que no arriben als quaranta minuts. Malgrat el context tan específic de la sèrie, moltes dones podran reconèixer en els conflictes algunes experiències pròpies en els entorns laborals més masclistes. I no cal remuntar-se als anys 50 i 60, perquè moltes de les situacions es van reproduir en les dècades posteriors. La sèrie també ens serveix per recordar-nos el lent aprenentatge institucional pel que fa a la igualtat.
