PERIODISME
Mèdia 27/02/2021

Britney Spears i les joguines trencades per la cultura de tabloide

El documental sobre la cantant ha obligat els mitjans a revisar el seu masclisme interioritzat

7 min
Britney Spears en una imatge compartida per ella al seu Instagram

BarcelonaEn un moment del documental Framing Britney Spears, impulsat pel New York Times i que es pot recuperar a Movistar+, un dels paparazzis que van seguir durant anys l’estrella del pop assegura que mai li va semblar que a la cantant li molestés la persecució de la premsa. La periodista que l’entrevista, incrèdula, li pregunta: “Ni quan us demanava explícitament que la deixéssiu en pau?” Resposta: “No, ho deia per un dia com a molt, no per sempre”. El fotògraf és Daniel Ramos, l’autor de les imatges que ja formen part de la història de la cultura pop en què una Spears que s’acaba de rapar els cabells ataca amb un paraigua el cotxe del paparazzi. Les fotografies van fer la volta al món, van aparèixer a les portades de tabloides de tot arreu i es van utilitzar com una mena de prova irrefutable del fet que Britney Spears, que en aquell moment tenia 26 anys i estava en plena lluita legal per la custòdia dels seus fills, havia perdut el cap.

El documental, que parteix de la polèmica per la tutela legal a la qual està sotmesa Spears pràcticament des que es van publicar aquelles fotos l’any 2007, examina, entre altres qüestions, com la cantant ha sigut víctima de la “cultura de tabloide”, un fenomen que als Estats Units arrenca a la dècada dels 80 i explota als anys 90 i 2000. Al llibre Understanding popular culture, John Fiske, professor emèrit de la Universitat de Wisconsin-Madison, defineix la premsa de tabloide i la seva posterior versió televisiva com aquella que explora temes que estan en la intersecció de l’esfera pública i la vida privada. “El seu estil és exagerat, a vegades escèptic o moralista; el seu to és populista; el seu format nega qualsevol diferència estilística entre el que és ficció i el que és documental, entre el que són notícies i el que és entreteniment”, explica. A Tabloid culture, Kevin Glynn, professor de la Universitat de Northumbria, amplia el retrat assenyalant el seu component emocional i el seu distanciament de l’objectivitat. Les fotos que utilitzen són crues i brutes perquè són les que fan vendre diaris, tal com reconeix en el documental l’exdirector de fotografia de la revista US Weekly Brittain Stone.

Portada del 'Daily Mirror'

Britney Spears va viure l’esclat de la fama amb només 18 anys amb el llançament de Baby one more time, una cançó que la va convertir en una icona del pop mundial. Sent una postadolescent, es va acostumar a atendre entrevistes de mitjans d’arreu del món, moltes d’elles impregnades de masclisme. Preguntes sobre la seva virginitat o sobre els seus pits eren el pa de cada dia per a una cantant que els mitjans contribuïen a sexualitzar però que, a l’hora, castigaven per considerar que era una mala influència per a les nenes.

Créixer sota els focus

La cantant de Stronger va començar la seva carrera amb només 11 anys, quan va debutar al programa de televisió The Mickey Mouse Club, el mateix espai en què van fer els seus primers passos professionals Christina Aguilera, Justin Timberlake, Ryan Gosling i Keri Russell (The Americans ). Una persona que coneix el que implica començar a treballar tan jove i l’impacte que tenen els mitjans és Mara Wilson, que es va fer mundialment famosa com a protagonista de Matilda. Ara retirada de l’actuació i centrada en la literatura, Wilson, que va començar a actuar als cinc anys, publicava aquesta setmana un article d’opinió al New York Times titulat The lies Hollywood tells about little girls [Les mentides que Hollywood explica sobre les nenes petites] en què reflexionava sobres les experiències compartides amb Spears.

Mara Wilson va començar a treballar com actriu amb cinc anys

“La manera en què la gent tractava Britney Spears m’aterria llavors i m’aterra ara. La seva història és l’exemple evident d’un fenomen que he vist durant anys: la nostra cultura exalça aquestes noies per després destruir-les”, diu Wilson. L’exactriu assegura que quan era una nena li feia por que la sexualitzessin com feien la indústria i la premsa amb Spears. “La veritat és que, en realitat, ja m’havien sexualitzat, i ho odiava”, confessa. En el seu article, Wilson recorda com des de pràcticament els sis anys els periodistes li feien preguntes inapropiades per la seva edat, com ara si tenia nòvio, qui considerava que era l’actor més sexi del moment o què opinava sobre que Hugh Grant hagués sigut detingut per demanar els serveis d’una prostituta. “Mai em van assetjar sexualment en un set de rodatge. El meu assetjament sexual sempre va ser a mans dels mitjans i del públic”, assegura.

Wilson assegura que, malgrat que comparteix experiències amb Spears, hi ha una diferència fonamental entre totes dues: la seva fama mai va interessar als tabloides. L’exactriu considera que la premsa va jugar un paper fonamental en la crisi que va patir Spears el 2007. “Quan es va separar del seu marit, es va rapar el cap i va atacar el cotxe d’un paparazzi amb un paraigua, la narrativa de Hollywood es va girar contra ella, però la realitat és que ella era una mare enfrontant-se a importants canvis vitals. La gent necessita espai, temps i ajuda per gestionar aquestes coses. Ella no va tenir res d’això”, recorda Wilson.

Per a la doctora en psicologia i professora de comunicació de la Universitat Pompeu Fabra Pilar Medina hi ha una perversió en la manera en què els tabloides i la societat en general tracten les dones. “Els mitjans et poden fer embogir i llavors ets ridiculitzada perquè no aguantes la pressió del sistema. En canvi, si et resisteixes, també ets atacada perquè es considera que ets excessivament agressiva o que no t’adaptes”, explica Medina.

Lindsay Lohan
Mischa Barton, actriu de 'The O.C'

Spears és segurament un dels exemples més clars de l’impacte que pot tenir la cultura de tabloide, però no és l’única que ho ha patit. Durant anys la norma mediàtica era burlar-se i sucar par en els mals moments de les estrelles femenines, especialment si s’havien fet famoses molt joves. Mischa Barton,Lindsay Lohan i Amanda Bynes -tres actrius que van començar la seva carrera sent nenes- han experimentat com els mitjans analitzaven de manera sensacionalista els seus problemes de salut mental. També ho va patir Amy Winehouse. La cobertura, en molts casos, queia en l’escrutini dels seus cossos, focalitzant-se en pujades o baixades de pes, per exemple, i les culpabilitzava. Segons Mara Wilson, aquest comportament de la premsa és la resposta a l’assumpció generalitzada que les dones que es fan famoses en una edat molt primerenca estan destinades o es mereixen patir un daltabaix.

Els mitjans demanen perdó

Durant molts anys el tractament que els tabloides -i també els mitjans generalistes- han fet de la vida de cantants o actrius ha sigut acceptat per la societat. Però la quarta onada del feminisme i el moviment Me Too obliga a revisar les portades i les entrevistes protagonitzades per Spears i les seves companyes de generació. La majoria són producte d’un patriarcat interioritzat. “El cos de la dona, la capacitat intel·lectual de la dona i les possibilitats de la dona sempre seran qüestionats i menystinguts per raó de ser dona”, recorda Medina, que apunta que quan es posa en dubte els homes se’ls qüestiona pel discurs de la masculinitat hegemònica, que també neix d’una visió patriarcal. Al llarg de la seva carrera, Spears, una de les cantants que més discos han venut i amb èxits que formen part de la història de la música pop, ha sigut qüestionada per la seva privada. En una ocasió, la periodista Diane Sawyer li va preguntar què havia fet perquè Justin Timberlake, la seva parella entre el 1999 i el 2002, la deixés. En una altra, Matt Lauer, que el 2018 va ser acomiadat de l’NBC per assetjament sexual, va posar en dubte la seva capacitat per exercir com a mare.

Segons Joana Gallego, professora de periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona, existeix una mena de “permís social” que fomenta la idea que les dones són més fàcils de criticar o humiliar. “Quan s’entrevista una dona, l’acostament sempre és més familiar. Sembla que sigui més fàcil entrar en temes personals i íntims, mentre que amb els homes es guarden més les distàncies”, reflexiona Gallego, que assegura que en molts casos els vessants professionals de les dones queden en un segon terme. Núria Simelio, també professora de periodisme de la UAB, assenyala que, tot i que els mitjans cada cop intenten incorporar la perspectiva de gènere, es tendeix a unes rutines que són difícils d’eliminar perquè són inconscients.

L’emissió del documental del New York Times està servint per passar comptes i diversos mitjans han reconegut que el tractament mediàtic que ha rebut Spears durant bona part de la seva vida ha sigut nociu i injust. “Ho sentim, Britney. Tots som culpables del que li va passar a Britney Spears. Potser no vam causar la seva crisi, però hi vam participar”, deia en una publicació a Instagram la revista femenina Glamour. També s’ha expressat en el mateix sentit Perez Hilton, el bloguer de xafarderies més conegut dels Estats Units, que va començar a fer-se conegut pocs anys abans del daltabaix de Spears. “Les meves paraules i les meves accions van ser incorrectes. Vaig ser desagradable, mesquí, cruel, desconsiderat, horrible. He demanat perdó a la Britney no només públicament, sinó també en privat”, confessava.

L’admissió de culpa també ha arribat per part de persones que en el seu moment van ser pròximes a Spears, com Justin Timberlake. Poc després del llançament del documental, el cantant demanava perdó a qui va ser la seva parella per haver sigut part del linxament cap a la cantant. “Vull demanar perdó per totes les vegades que les meves accions han contribuït al problema, quan he parlat fora de lloc o no he alçat la meva veu per defensar el que era correcte. Entenc que van ser moments en què no vaig saber estar a l’altura i que em vaig aprofitar d’un sistema que condona la misogínia i el racisme”, deia el comunicat. Les disculpes anaven adreçades específicament a Spears i a Janet Jackson, amb qui va compartir escenari a la Super Bowl del 2004 i que va ser criticada i marginada per la indústria després de mostrar un pit durant l’actuació.

Tot i la tímida revisió del seu comportament que estan fent alguns mitjans, encara està per veure si el documental tindrà un impacte a la llarga. Les companyes de generació de Spears encara no han rebut el perdó dels mitjans i peces informatives recents centrades en el canvi de pes d’Adele o en les suposades cirurgies de Demi Moore fan pensar que la premsa encara està molt lluny de deixar enrere la seva misogínia.

stats