Cap mortal ha vist això!
Dimarts, La Xarxa de Comunicació Local emetia la diada castellera de Tots Sants des de Vilafranca del Penedès. Aquesta jornada hi havia la possibilitat d’explicar una gesta inaudita: que els Castellers de Vilafranca aixequessin per primera vegada a la història el pilar de 9 amb folre, manilles i puntals. Una construcció mai vista fins ara i que garantia un espectacle trepidant, ple de suspens davant d’un desafiament tan difícil com valent.
La realització televisiva va ser impecable i va permetre a l’espectador de casa tenir una mirada privilegiada d’aquesta tradició fascinant. Les càmeres ens acostaven a punts de vista inaccessibles d’una altra manera. El pla zenital ofereix unes formes calidoscòpiques impressionants de la formació de la pinya, i l’aproximació al nucli permet comprovar el procés de construcció i els càlculs per aixecar la torre humana. Els primers plans posen el focus en l’esforç individual. Abans, uns gràfics perfectes aclareixen a l’espectador com serà cada castell, la gent que necessitarà i la distribució per pisos. A la bona retransmissió s’hi sumava l’equip d’especialistes habitual, amb Carles Cortés com a narrador, Aina Mallol i Joan Beumala com a comentaristes tècnics i Toni Comas i Àlex Alonso a peu de plaça.
Quan va arribar el moment decisiu del pilar de 9, després d’un primer intent fallit dels vilafranquins, Carles Cortés transmetia èpica als espectadors a mesura que grimpaven els castellers: “Això ja és història! Senyores i senyors! La història del món casteller es pot signar també l’1 de novembre de 2022!” Quan la torre semblava enfilar-se sòlida, exclamava: “Cap mortal ha vist això! Cap mortal ha vist això! Ningú a la seva vida havia vist això!” El castell continuava amunt i, en el clímax d’emoció, l’espectador potser hauria agraït imbuir-se del silenci de la plaça i sentir els crits del cap de colla donant les instruccions i prou. Però Cortés continuava cridant: “No m’ho crec! És espectacular! És increïble! És impressionant! És brutal! És al·lucinant! És flipant! És increïble! És antològic!” Adjectius que impedien sentir el clima real de la plaça i connectar directament amb l’emoció estrictament visual de la proesa. Continuava: “Puja l’enxaneta! Buscarà la motxilla d’entrada! No m’ho crec! És extraordinari! Quina barbaritat! Quina barbaritat!” I en la culminació del pilar: “La història! La història! La història! El pilar de 9 amb folre, manilles i puntals! Síiii! Síiii! Síiii! Verge Santa del Remei! Mare de Déu Senyor! Estratosfèric!” Un èxtasi que, malgrat l’ensorrament del castell a l’hora de descarregar-lo, es va estendre ràpidament per tota la plaça i es va encomanar a les llars que seguien els castells des de casa.
És un espectacle tan vibrant, bell i captivador i tan agraït televisivament que és incomprensible que les cadenes no se’n disputin els drets. Ja s’entén que TV3 potser no pot aspirar a tenir la Champions però és incomprensible que la televisió pública del país no lluiti per oferir les diades castelleres i els concursos de castells en directe, que és quan l’emoció de quilòmetre zero esdevé més autèntica.
