El cas Mario Biondo, un xiclet allargassat per fer caixa
El documental de Netflix sobre la mort de Mario Biondo és, també, la crònica d’un despropòsit periodístic. Vagi per endavant que la família té tot el dret d’escodrinyar fins al més mínim detall si no està d’acord amb la tesi oficial del suïcidi probablement involuntari per autoasfíxia. Però les televisions, i alguns digitals, han amplificat irresponsablement tesis alternatives –donant-les sovint com a provades– que eren tan sols conjectures voluntarioses. Tot fa pensar que el seu ànim no era descobrir la veritat, sinó munyir el morbo d’un cas escabrós per fer bullir les audiències. Especialment lamentable és el paperot de Mediaset, que va abordar el cas amb el groguisme habitual quan la vídua de Biondo, la presentadora Raquel Sánchez Silva, va abandonar la cadena en favor de RTVE. La frase “Només volem saber la veritat”, explotada pels munyidors de l’afer, sembla revestida d’innocència, però és una arma esmolada que massa vegades serveix per llançar al ventilador teories conspiratives. Li ho podem demanar a Pedro J. Ramírez, a compte de les informacions sobre l’11-M i ETA, per exemple. O a Iker Jiménez i el seu perpetu jo-només-pregunto per donar cabuda a les falòrnies més pintoresques. L’ús d’experts sense explicitar si cobren de la família també és lamentable: és obvi que, si treballen per a una part, amagaran les dades que contradiuen la tesi per a la qual han estat contractats. Posar al mateix nivell qui opina interessadament a partir d’unes fotografies i els forenses que van examinar el cos no té ni solta ni volta.
El cas Alcàsser, el Nevenka, el Biondo... Abunden els documentals recents que s’atreveixen a fer crítica dels mitjans, però tan sols a pilota passada. Com que jo no sé veure cap canvi estructural en la praxi del duopoli televisiu espanyol a l’hora d’abordar aquests afers, m’imagino que la mirada reprovatòria acabarà arribant, només que cap allà el 2038 o el 2043.
